El respecte al fred que sempre arriba

Paisatge de començaments de l’hivern en els racons de la Segarra

Trencar de la Panadella cap a Santa Coloma de Queralt es descobrir els petits mons del país, poc freqüentats, aïllats i solitaris, que s’agrupen al voltant de poblacions històriques que mantenen el dia de mercat i aglutinen els veïns que arriben de poblets, masies i cabanes habitades ocasionalment.

És un petit altiplà que s’aixeca entre el començaments dels rius Gaià i Corb que entreguen les aigües respectivament a la platja de Tamarit, prop d’Altafulla, i al riu Segre. És impossible de descriure el que hi ha darrere de tots aquests poblats on hi ha enterrades tantes històries, tant de treball, tantes lluites entre el poder religiós i el temporal, tantes ambicions i tantes frustracions. Tanta humanitat anònima.

Avui hi queda la pedra, la gent que, encara que sigui poca, es suficient per mantenir amb orgull el passat i el present, els camps conreats i els boscos transitats ocasionalment per boletaires i caçadors, dues classes de persones amb característiques molt especials.

L’hivern porta un dia de vida. No fa fred ni tampoc es veu la boira jaure a les planes d’Urgell. És infreqüent que s’arribi a Nadal sense cap dia de destorb, sense fredorades excessives, amb les olives negres i fortes aferrades a les rames.

En aquestes contrades hi ha vida des de temps immemorials. Però fou fa uns mil anys que la lluita entre la Catalunya Vella i la Nova. Apareix la pedra com a element que perdura en fortaleses, castells, torres de guaita, esglésies que acaronen els punts més alts o els llocs estratègics d’aquests territoris.

No es veu gaire gent. En travessar Vallfogona i el balneari no apareix cap persona caminant. Algun cotxe escadusser indica que no s’està en un desert. Però la gent hi és. Poca o molta. Es queden a casa per desafiar el llarg hivern, fred i humit, vents que bufaran de tots els indrets, pluges ocasionals, els dies que s’aniran allargant fins que la primavera s’insinuï tímidament.

Aquests racons de la Baixa Segarra tenen una forta personalitat. Els pobles es toquen, s’observen de reüll l’un a l’altre, alguns campanars toquen hores i el silenci guanya definitivament la partida al soroll. Només es permet el cant dels ocells que no emigren o la fressa dels porcs senglars que caminen hores per trobar aigua o refugi segur.

Els verds dels cereals incipients trenquen la grisor de l’hivern. Uns caçadors caminen hores amb els gossos que els assenyalen alguna perdiu o torts perduts. Els conills desapareixen i s’amaguen en caus profunds. Els caçadors han fet batudes continuades.

Encara que el dia sigui clar, el sol sense cap núvol que el destorbi, la sensació és de fred. Del que farà. La gent ho sap i no se’n fia de dies com els d’avui. Tothom sap que l’hivern arribarà amb tota la seva severitat.

11 comentarios

  11 comments for “El respecte al fred que sempre arriba

  1. ROBERTO MARTIN
    24/12/2012 at 13:50

    Magnífico artículo de tu tierra. Felicidades amigo. BON NADAL.

  2. 23/12/2012 at 23:40

    El sentimiento de paz, de orden y de belleza de una tarde, en la hora del rojo sol poniente, de un incipiente invierno, en la que puedes encontarte contigo mismo es casi indescriptible.– Vd. señor Foix la ha descrito maravillosamente. Le doy las gracias por hacernoslo revivir. Le deseo que disfrute de esa paz en este tiempo de Navidad. Gracias.

  3. Helena
    23/12/2012 at 20:48

    Se notan tus raices profundas en la tierra , tus vivencias de niño, de adolescente, eso que siempre queda dentro. Curiosamente cuando ya la vida nos ha pasado unas cuantas décadas por encima, lo revivimos y nos emocionamos como si no hubiera pasado el tiempo…

  4. Xavier Hernández
    23/12/2012 at 19:35

    Benvolguts Lluís. Els paisatges, els colors i els no colors -a l,hivern- de la Baixa Segarra omplen, sempre que puc apropar-me, els meus ulls, l,objectiu de la meva càmara, i la meva ànima. És el mateix que em passa amb les teves paraules. Són tan belles com el paisatge i el món que descrius. Salutacions ben cordials.

  5. 23/12/2012 at 18:43

    Sr.Foix: Sus artículos esconden tanta calidez y calidad que no me extraña que el frio este año tarde en llegar…

  6. xavi
    23/12/2012 at 11:22

    Benvolgut Sr. Foix: Fa poc he fet aquest recorregut i dono fe del privilegi que es viure unes estones reconforta’ns plenes del color de la natura i acompanyats de la constant petja del home. Gracies per tot.
    Xavi

  7. 23/12/2012 at 11:12

    /../Aquests racons de la Baixa Segarra tenen una forta personalitat. Els pobles es toquen, s’observen de reüll l’un a l’altre, alguns campanars toquen hores i el silenci guanya definitivament la partida al soroll. Només es permet el cant dels ocells que no emigren o la fressa dels porcs senglars que caminen hores per trobar aigua o refugi segur./../

    Gràcies Lluís, que la pau que transmet aquests dies de Nadal pugui arrelar i ens ompli d’esperança que il·lumini els temps que vindran.

  8. Rosamaria
    23/12/2012 at 09:33

    No em puc estar de confessar-vos, Sr. Foix, que aquests articles que feu de tant en tant, tranquils, reposats, de retorn a l’ essència de la naturalesa humana, tan allunyats de la histèrica i histriònica vida politica,s’han convertit en imprescindibles. El bàlsam que guareix la ferida. Gracies.

  9. Salva
    23/12/2012 at 09:15

    Excel•lent descripció, però un matís: el riu Gaià no és afluent del Francolí, desemboca al mar, concretament a prop d’Altafulla.
    Gràcies Lluis!

    • Desiderio de Sota
      23/12/2012 at 10:01

      Tens raó, pero desembocar, desembocar, ni això. La llera està seca des del pantà de Vespella en avall. Llàstima, pero encara un fantàstic senderò per fer-lo caminant, per la llera o per les sèquies.

      Mes amunt, des del cim del Montagut d’Ancosa, a sobre de l’ermita de Sant Jaume es veuen la mar i clars els Pirineus

    • Lluís Foix
      23/12/2012 at 14:55

      Gràcies, Salva. Ja ho he esmentat. Bon Nadal.

Comments are closed.