Un pessic a l’ànima, l’atmosfera d’un temps

"Un pessic a l'ànima", d'Alfons Cama

«Un pessic a l’ànima», d’Alfons Cama

Recrear l’atmosfera d’un temps és una de les grandeses de la literatura de tots els temps. Els relats historiogràfics, novel·lats, ens diuen sovint tant o més que el que descriuen amb tot rigor els historiadors. He llegit i he presentat a Barcelona la segona novel·la d’Alfons Cama i Saballs, enginyer industrial, servidor públic i entusiasta de la paraula escrita en descobrir una tardana vocació literària.

Un pessic a l’ànima és un pel autobiogràfica però no del tot. Personatges simulats, gent de la burgesia dels anys setanta, masovers, amos i treballadors, encarregats i subalterns. Passió de joventut i descobriment de la Barcelona trepidant i políticament activa, fabril, incontrolable per un règim que s’acaba de forma biològica.

El personatge surt de Calonge, al Baix Empordà, Passa per Palamós, va als maristes de Girona i acaba a la Universitat de Barcelona, focus de totes les inquietuds desgavellades però eficaces dels moviments que volien accelerar la fi del franquisme.

Hi queda l’impacte dels moviments del subsol en aquella Barcelona que frisava un canvi incert i alhora definitiu. La història d’Alfons Cama és la de tants joves de la meva generació, de famílies no menestrals, que arriben a la Universitat pujant a l’ascensor de la meritocràcia i arribant als pisos superiors.

És una història de relaciones humanes, de canvis generacionals, polítics i socials, que s’esdevenen de forma natural en aquell franquisme tardà.

De fet, Un pessic a l’ànima, és passeja per uns temps en els que s’esborra la línia clara, segura i precisa, entre els de dalt i els de baix, entre els propietaris i els encarregats, entre la gent de cases bones, fabricants i burgesos, i els obrers que encara no tenien consciència que s’atansaven canvis trencadors.

El fer política dintre del règim, contrària al franquisme, tenia un punt d’aventura, de convicció, de millora, de risc, de trobar-se davant una policia que torturava fins al punt que un dels principals protagonistes mor com a conseqüència d’una interrogació amb pallissa sense escrúpols per aquells policies sense ànima.

Es descriu el trajecte de tants catalans d’aquells anys, de gent que arriba de la Catalunya interior, més classista i més petita mentalment, i es troben davant una la ciutat gran, oberta, liberal, complexa, activista, gran ciutat, el naixement de grups polítics, persones desconegudes que lluitaven desafiant la llei i l’ordre del franquisme.

Barcelona és llibertat i el món interior, rural, és intimitat. En aquella ciutat gran els silencis eren eloqüents, cridaven en la foscor, es cuinaven estratègies a l’ombra, a una oposició no oficial i perseguida. Ningú sabia massa bé què passava i qui decidia. Però es pressentia que l’empresa era gran.

Es descriu una ruptura generacional gens dramàtica, inevitable, acceptada pels grans i pels joves. Els pares han fet diners però els fills no els segueixen. Canvien de paradigma i cerquen canvis que tenien a veure amb la llibertat.

Alfons Cama descriu el valor dramàtic de la política, de l’amor de joventut i de les il·lusions, passions i riscos per fer un país millor i més lliure. Els amics, els parents, els metges i tants personatges inesperats es converteixen en còmplices voluntaris o passius de l’efervescència clandestina d’aquells moments.

El fil sentimental es passeja d’amagatotis per les pàgines i observa els moments més apassionats de la joventut i també les desgràcies que arriben a totes les famílies en tots els temps, tots els règims i totes les classes socials. El que passa per la raó i el que batega en les interioritats del cor xoquen sovint. Es veu com la vida és tan rica en matisos com en sorpreses.

Al final tot quadra i tot té sentit en un relat que malgrat les seves excursions subordinades mai es perd el fil. L’atmosfera d’una fàbrica de suro, un internat de frares, els senyors, els obrers…

La incertesa d’una vida pertorbada pels esdeveniments més insospitats. Tot arriba a totes les biografies. Tos som, tos portem, una gran novel·la dintre, per escriure. Alfons Cama l’ha escrit. Penso que el millor que és pot dir d’una novel·la és que està ben escrita, a l’alçada de la literatura moderna, elaborada, descrivint situacions que la ficció ens presenta amb una gran precisió.

 

2 comentarios

  2 comments for “Un pessic a l’ànima, l’atmosfera d’un temps

  1. dogbert
    22/02/2014 at 23:33

    Este pais mas que nada es de fantasias y cuentos, pero si como dice el Sr. Foix todos llevamos una novela dentro…habra que decidirse. En el interin y tal como sugiere BartolomeC habra que leer buena literaruta sugerida por nuestro anfitrion.

  2. 22/02/2014 at 23:14

    Sr.Foix: me fiaré de su criterio… habrá que leer la novela…

Comments are closed.