Política i cordialitat

Churchill,Roosevelt y Stalin en Yalta

Churchill, Roosevelt i Stalin en Yalta

La política és la forma més pràctica i eficaç de defensar els interessos contraposats dels ciutadans. Així ho escrivia el poeta Soló, un dels set savis de Grècia, ara fa més de 25 segles. No hi ha una única via per fer política ni tampoc solucions uniformes davant de qualsevol problema. L’alta política, en tot temps i circumstància, va acompanyada de la cordialitat i els gestos de respecte. Amb els amics i molt més encara amb els possibles enemics. Que el president Mas i el president Rajoy no trobessin un moment per saludar-se en un acte en què tots dos participaven indica el distanciament emotiu i polític entre dues persones que representen dos governs. Aquesta voluntat mútua de no saludar-se la trobo tan ingènua com inútil. Poc professional, en tot cas.

En els moments més difícils de les relacions entre nacions i estats es mantenen les formes per una qüestió d’educació. Veient amb retrospectiva les fotografies de Jalta i Postdam en acabar la Segona Guerra Mundial es veu que ni Roosevelt ni Truman es fiaven de Stalin ni tampoc Churchill i Attlee se sentien còmodes davant d’un personatge que es volia fer l’amo de mig Europa com a botí d’una guerra que havia contribuït a guanyar.

En els moments més tensos de la guerra freda, les trobades entre els presidents nord-americans i els secretaris generals de la Unió Soviètica es feien en els àmbits de respecte que establien els protocols prèviament establerts. Vaig viure en directe dues cimeres entre Reagan i Gorbatxov, a Ginebra el novembre del 1985 i a Reykjavík l’octubre del 1986, quan Moscou s’adonava que havia perdut la guerra amb Occident, després de dues generacions de propaganda mútua, de mentides i d’espies de tota mena que es jugaven la vida per defensar les opcions de les dues causes. Sis hores de converses al voltant d’una llar de foc en un palau ginebrí estovaren la fredor en què havia començat la cimera.

El mateix va ocorre a Islàndia un any després. Sense anar tan lluny, fa tres setmanes es reunien a Ginebra també les quatre parts més directament implicades en el conflicte d’Ucraïna. Els ministres d’Afers Estrangers de Rússia i els Estats Units, Sergei Lavrov i John Kerry; la representant de la Unió Europea, Lady Ashton, i el ministre d’Exteriors ucraïnès dedicaren un dia a trobar un acord de mínims per desactivar una crisi que pot arribar a portar un trastorn seriós a Europa i al món.

Els presidents Mas i Rajoy en una foto d'arxiu

Els presidents Mas i Rajoy en una foto d’arxiu

Malgrat el clima de tensions d’aquestes trobades, sempre s’ha intentat mantenir la cordialitat. Encara recordo la visita que Richard Nixon va fer a la Xina el febrer del 1972 i que va ser transmesa en directe als Estats Units tots els dies que va durar aquella visita d’estat. Era la primera vegada que Mao Zedong es trobava amb un president nord-americà. No podien representar idees i interessos més allunyats, però els brindis i les paraules amables presidiren totes les trobades de més alt nivell.

La visita dels ministres de governs espanyols a Catalunya sempre ha estat envoltada de continuades tensions en el protocol. Es va establir que el representant de l’Estat a Catalunya era el president de la Generalitat, llevat que el visitant fos el president del govern o el Rei. Sempre s’havia trobat un punt d’equilibri, com en el cas dels funerals del president Josep Tarradellas, que se celebraren amb gran pompa a l’esplanada de la catedral de Barcelona, l’estiu del 1988.

Churchill, Truman i Stalin a Potsdam

Churchill, Truman i Stalin a Potsdam

Vingué el president Felipe González, encara governant amb majoria absoluta, i s’acordà que el president Jordi Pujol figurés al cap del dol polític. L’esquivada intencionada entre Rajoy i Mas a Barcelona, en un mateix acte en què tots dos van parlar, no entra en la tradició de les relacions que tenen els polítics ni quan els seus punts de vista divergeixen de manera radical. Tots dos esgrimeixen arguments per justificar les respectives posicions. Són prou conegudes. Però dijous mateix al vespre, el president Mas deia a l’entrevista d’Ariadna Oltra que la solució que surti del contenciós entre els governs d’Espanya i de Catalunya havia de ser bona per a tothom. Un win-win, en deia Mas emprant una expressió anglesa.

Poden passar dues coses. La primera és que és impossible que els dos personatges tinguin res a dir-se sobre el contenciós, el procés o com es vulgui anomenar el camí que marqui el futur de Catalunya, perquè ja s’ho han dit tot i cap dels dos presidents té intenció de rectificar. L’altra qüestió és que si ni tan sols poden fer un esforç per saludar-se, potser no han de ser ells els que s’encarreguin de negociar els esdeveniments del futur si s’accepta que la declaració unilateral d’independència no tindria cabuda en l’ordenament jurídic internacional.

Publicat a El Punt Avui el 27 d’abril de 2014

11 comentarios

  11 comments for “Política i cordialitat

  1. 28/04/2014 at 12:08

    Sr. Foix:
    Efectivament la política, la discrepància, l’intercanvi d’idees, d’opinions diferents,… no hauria d’estar renyit amb la cordialitat.
    Però també és cert que l’empatia entre les persones polítiques és necessària per desbloquejar coses, temes, i arribar a pactes.
    Posem-nos per un instant en la pell del Sr. Mas, negocia amb ZP l’Estatut, mentre el Sr. Rajoy recull signatures en contra, quan té l’oportunitat un cop aprovat i votat, i sancionat, el PP ho porta al Constitucional.
    Després va a Madrid a demanar al Sr. Rajoy el Pacte Fiscal, NO, NO i NO.

    Per parlar i negociar fan falta com a mínim dues persones que vulguin, un de sol no fa res.
    La sorna gallega que el temps ho arreglarà, i la campanya a les eleccions europees no permeten el tan esbombat diàleg.
    Dissenteixo del Sr. Duran i Lleida que la tercera via està més viva que mai d’ahir a La Vanguardia.

    Cada dia que passa Espanya i el Sr. Rajoy i el seu govern perden l’oportunitat d’evitar un xoc de trens amb DUI inclosa.
    Té un pla seriós a dia d’avui el govern del Sr. Rajoy per oferir un encaix còmode de Catalunya a Espanya.
    Tinc els meus seriosos dubtes que el tinguin.
    Catalunya pot i té potencial per tenir un Estat propi, negociat si és possible, i sinó també.
    Europa pot ser la solució i/o també la que faci que el problema s’enquisti.
    Veurem que passa abans i després del 8-N.

  2. Luis Viñes
    28/04/2014 at 00:44

    Sr. Foix: Si comparamos el presente con la venida de Sr Tarradellas tambien veremos la diferencia, antes de venir a Cataluña se fue a Madrid a poner las cosas claras sin hacer ninguna manifestación de las respuestas que había tenido. Ahora cuando interesa se reúnen a escondidas y se ponente acuerdo. Luego cada uno nos lo vende como una victoria y luego sigue la misma comedia. Faltan políticos de verdad, y sobran sociólogos. Son los que la política la utilizan como si fuera un mercado. Me ha gustado su articulo, por que lo ha ilustrado con la historia.

  3. Albert
    27/04/2014 at 19:19

    Sr.Foix: Penso que si el Sr. Rajoy i el Sr. Mas, son incapaços de dialogar i negociar una solució satisfactòria, per el problema real, del ninguneix que vivim els ciutadans de casa nostre, a les hores el millor es que ho deixin. I com dirien en castellà :

    ¡ Vayanse Sres. R y M ! ¡ Total no son verdaderos estadistas, ya que no dialogan, ni tampoco negocian !

    Al buen entendedor…

    • david g
      27/04/2014 at 21:29

      totalmente de acuerdo

  4. Nano
    27/04/2014 at 18:50

    Si la política se define con las palabras de Soló, no es necesario ser ningún sabio para comprobar que en España y Catalunya no hay y ni ha habido en los últimos años ninguna persona capaz de hacer política. Sólo importan los intereses propios…

  5. 27/04/2014 at 16:54

    Sr.Foix: en estos casos de desacuerdo institucional urge la figura de un mediador que ponga algo de cordura en toda esta situación…

    • david g
      27/04/2014 at 21:30

      europa? ya se ha inhibido en varias ocasiones

    • Àfrica
      27/04/2014 at 21:51

      Siempre y cuando,Bartolomé, ambos acepten la mediación y, tal y como están las cosas, dudo que lo quieran….lamentablemente..

      • 28/04/2014 at 00:04

        Evidentemente Àfrica, pero alguien habría de poner algo de sentido común en todo esto…

        • Àfrica
          28/04/2014 at 00:40

          Por supuesto.

    • francis black
      28/04/2014 at 09:16

      Hay que entender que esto que aquí le damos mil vuletas es un problema muy menor en el mundo. No creo que ni se considere un problema.

Comments are closed.