Tenim una manera prou singular d’entendre la política. Ningú mai fa una mínima autocrítica i tots els errors i disbauxes són de l’altre. Es construeix una bombolla autoreferencial que només es veuen adversaris i enemics arreu. Tothom està errat menys els que porten el pendó del políticament correcte. A vegades no és que fem el ridícul, sinó que fem riure.
Des de les eleccions d’ara fa un any s’han dit moltes coses que no són veritat i no responen a res. S’ha parlat molt, s’han fet reflexions per tots els gustos, s’ha ridiculitzat a l’adversari negant-li el pa i la sal, s’ha construït un univers simbòlic que no és cert. Es fa política amb gestos i amb retòrica. Però el Parlament mai havia estat tan inactiu.
Tinc un gran respecte pels que s’han declarat en vaga de fam. He cobert en directe el funeral de Bobby Sands a Irlanda del Nord que morí en vaga de fam després de 66 dies de no ingerir res. Aquell mateix any 1981 moriren altres deu vaguistes de fam. La memòria d’aquests personatges es venerada pels patriotes irlandesos que no esborraran de les seves memòries.
Però el qui va fer la pau a Irlanda del Nord fou el primer ministre britànic, Tony Blair, amb els acords del Divendres Sant de 1998 acabant amb el terrorisme de l’IRA que causà més de tres mil morts a les illes britàniques durant gairebé mig segle. Les barbaritats comeses pels governs de Londres des de fa 150 anys són nombroses i en molts casos abominables. Irlanda aconseguí la independència l’any 1922 després d’una guerra civil i cedint els sis dels nou comtats de l’Ulster a Gran Bretanya. El problema enc ara dura. Les desavinences més serioses del Brexit amb la Unió Europea rauen precisament en la frontera mal oberta i pitjor tancada entre les dues Irlandes.
La vaga de fam dels presos és certament un drama pels que l’han començat, pels familiars i per qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat humanitària. Però els que l’han començat sabien que és improbable que la pressió faci canviar les actituds del Tribunal Constitucional. Em sembla més realista i més intel·ligent políticament el raonament de Joan Tardà i d’ERC dient que no troben necessària aquesta vaga de fam.
Dit altrament, hi ha maneres diferents per aconseguir objectius polítics en la situació injusta de presó preventiva en la que es troben. Puigdemont pot donar instruccions estratègiques des de Waterloo o des de qualsevol indret europeu on va per escampar la seva causa. Però la via de la confrontació amb l’Estat per tal de que Europa i el món condemnin a Espanya i redimeixen a Catalunya no deixa de ser una utopia.
No és cert que Espanya sigui una democràcia fallida. Un jutge, suposadament conservador, ha fet caure tot un govern que estava podrit per la corrupció. Hi han més polítics populars a la presó que de qualsevol altra formació política. Totes les manifestacions que es vulguin s’organitzen a qualsevol lloc sense altres limitacions que el respecte a la violència que pot perjudicar la seguretat i la llibertat dels altres.
Voler fer un conflicte polític el fet que es reuneixi un govern a Barcelona em sembla un despropòsit que no porta enlloc.
Creo que el problema del Govern es que el poder está en la calle y que no controla.
Cuando se promete lo imposible se aumenta la fustración y se oculta la ineficacia y autocrítica de los politicos.
Presiento, y esto me da miedo, que se busquen mártires o, mejor dicho, muertos.
Senyor Foix. Estic totalment d’acord am el seu article.
Puigdemont pot donar instruccions estratègiques des de Waterloo o des de qualsevol indret europeu on va per escampar la seva causa.
Y no sería más heroico para salvar la situación extrema en la que se han visto inmersos los patriotas en huelga de hambre que el señor Puigdemont alcance un acuerdo con el Gobierno español, entregándose, y a cambio conseguir que no sean los patriotas los que hayan de soportar lo insoportable y las consecuencias tan graves para su salud. Sería un gran gesto, quizás el único de su corta y lamentable vida política.
En un estado federal, se deberian hacer las reuniones en cualquier parte federada, es mas podria existir un ministerio en cada comunidad (Euskadi, industria, Catalunya Inovacion e invetigacion, Andalucia ,turismo, etc) Es mas un bundesrat como en Alemania seria la solución.
Sobre los presos, mejor que no ocurra nada, y mejor que se celebre ya el juicio, si son inocentes se les deje libres, y si no esta claro si lo son o no, que se les indulte. Sobre los huidos, ya veremos como acaba el asunto, no creo que vuelvan en años, y no creo que les hagan mucho caso fuera. Pero si hay una espoleta y se incendia, hay victimas, el escenario cambia, espero que no jueguen con este tema
¿Seria posible un ministerio repartido en cada comunidad, uno de industria por ejemplo en Euskadi, uno de ciencia e innovacion por ejemplo en Catalunya, uno de Turismo por ejemplo en Andalucia, etc…? Un bundesrat como Alemania en vez de un senado ?
» Posible lo es todo si se quiere hacer. Implica reforma constitucional por el procedimiento ordinario. Tiene costes económicos muy altos en logística y seguramente se contaría con la oposición feroz del funcionariado que ahora está en los ministerios.» T.F.
—
Entiendo el coste económico y la resistencia, pero el coste de oportunidad, los costes que ahora estamos asumiendo, las inversiones que se pueden estar perdiendo,, todos los costes del proceso, mas los costes sociales , quizás sean aun mayores que la propuesta de modificación constitucional. Seguramente nos falte una generación para estar preparados para estos cambios, porque observo que hay muchas personas con ideas muy caducas.
—
«También hay que contar con algo de lo que hasta ahora carecemos, que es la interiorización del principio de lealtad institucional, como en los estados federales. Precisamente esta misma semana que acaba de terminar, la Generalitat se ha negado a representar a España en reuniones europeas, porque allí tendría que representar a toda España no a sus propios intereses partidistas. En Bélgica, Alemania, Austria, los lander y regiones acuden al Consejo y, cuando, por los acuerdos y normativa interna, por ejemplo, el Presidente regional valón o flamenco acude en nombre de Bélgica o, incluso, preside dentro de las presidencias rotatorias, representa a toda Bélgica, no sólo a su territorio. Si no se interioriza ese funcionamiento cooperativo será muy difícil articular el Estado de las Autonomías, tanto en España como dentro de la UE.» TF
Todo esto es muy triste. Hay un hecho que no parece relevante: solo un grupo hace huelga de hambre y otro no. Cómo y quién ha decidido esto? Sabemos que hay reuniones entre los gobiernos… Y porque la prensa no da información independiente y crítica. Cuando se dijo que todo sería pacífico, no se valoró el riesgo de perder el control de la calle.
Sr. Foix : Estic totalment d’acord amb tot el que ens diu, en el seu talentut i molt meditat article.
Es comfirma allo que els antics ens deien, que : » La ment catalana passa del seny a la rauxa «… i ara es un d’aquest moments aon alguns catalans han passat a la rauxa. Per tant estem en plena rauxa i els rauxats no escolten les raons de seny dels assenyats, tant catalans com castellans.
VERGONYA !!! …VERGONYA !!! … VERGONYA !!! …
Per Cataluña i tambe per España. Doncs el prestigi que perd España, tambe el perd Cataluña.
Mentrestant els de la ganancia de pescadores, van agafan i prenent posicions económiques, comercials i de poder.
Un exemple es que el President de la Xina ens ha visitat recentment i directament a España.
Per els bons entenedors.
Semble que no te relació, pero si que en te.