Dues maneres de gestionar el coronavirus

Donald Trump i Àngela Merkel han gestionat de manera molt diferent i amb èxits divergents la crisi del coronavirus

La retòrica política ha reculat a tot el món quan la realitat ha dictat les seves regles. No hi ha precedents que un virus obligués a dues terceres parts de la humanitat a confinar-se a casa, en molts casos durant més de 60 dies, tot just després que la Organització Mundial de la Salut (OMS) declarés oficialment l’onze de març que el coronavirus s’havia convertit en una pandèmia.

Des de que les imatges surrealistes de la ciutat xinesa de Wuhan, onze milions de persones, ens arribaven a començament d’any ens pensàvem que era una qüestió llunyana i fins i tot fèiem bromes en veure que es construïen grans hospitals en quinze dies. En declarar-se oficialment la pandèmia els morts ja havien colpejat les regions més riques d’Itàlia i els símptomes eren evidents arreu d’Europa. El govern espanyol declarà l’estat d’alarma el 14 de març per fer front a un virus associat en molts casos a pneumònies, lleugers símptomes de cansament, febre i pèrdua de gust en el menjar.

El problema principal d’ençà dels confinaments massius és que ni la comunitat científica i encara menys els governs tenen una idea clara de la misteriosa gènesi del virus que s’ha estès per tot el planeta en qüestió de setmanes obligant a un confinament generalitzat que ha paralitzat l’economia i ha desestabilitzat la vida de milions de persones arreu del món. Més de 300.000 víctimes s’han comptabilitzat oficialment sense tenir una idea aproximada de fins quan durarà aquest malson universal.

Una de les reflexions més immediates ha estat arribar a entendre com un món globalitzat en el que es podia fer gairebé tot, viatjar sense límits, comunicar-se en temps real amb qualsevol indret del món i gaudir dels avantatges de les noves tecnologies, quedés tot trasbalsat per un simple virus que encara no coneixem prou bé la seva agressiva infecció. La por davant d’una amenaça real ha fet que milions de persones es quedessin a casa confinats obeint les indicacions mèdiques que han estat imposades o suggerides pels governs respectius que han administrat aquest temor social de maneres molt diverses.

Fixem-nos en els països més colpejats tan en nombre de casos detectats com en víctimes mortals. Per aquest ordre serien els Estats Units, Gran Bretanya, Itàlia, França i Espanya. Tots tenen en comú societats plurals encapçalant el moviment de turistes més quantitatiu del món. En aquest sentit seria una explicació que les infeccions es propaguessin amb més rapidesa i amb més quantitat degut a l’entrada i sortida de milions de persones que podrien haver transportat el virus. També es pot reparar en la Xina on va aparèixer per primer cop el contagi massiu en la ciutat de Wuhan i que no ha traspassat, que se sàpiga, a poblacions més poblades com Shanghai, Beijing i Nankín mentre que el virus creuava totes les fronteres en tots els continents. Les estadístiques facilitades per les autoritats xineses són oficials però també dubtoses.

Si la pandèmia ha atacat gairebé tots els països del mon, la resposta ha estat molt diferent segons els governs i les seves adscripcions ideològiques. Agafant les dues democràcies més consolidades, els Estats Units i Gran Bretanya, trobem que son les més colpejades. Donald Trump i Boris Johnson no feren cas a les advertències i menystingueren l’amenaça fins al punt de manifestar que el virus era un microbi estranger que atacava als suposats enemics polítics i comercials de Xina. Les versions conspiratives quan es produeix un fenomen nociu invisible són habituals.

El lema de Trump per guanyar les eleccions i per governar els últims tres anys ha estat el de Put America first, tallant total o parcialment la majoria dels vincles que el país tenia amb la resta del mon per considerar que perjudicaven els interessos dels nord americans. L’aïllament nacionalista, tan poc habitual en la política exterior de Washington, ha tingut efectes negatius per la primera potència del món que ha decidit separar-se de facto de les institucions internacionals o deixar de ser l’impulsor principal.

L’administració Trump no és la solució sinó el principal problema, tant intern com extern. Com deia fa uns anys la que fou secretària d’Estat, Magdalene Albright, els Estats Units eren la potència indispensable i ara, en canvi, les grans solucions pels problemes més grossos no s’esperen de Washington. Trump ha barrejat la pandèmia amb les eleccions del proper novembre afirmant que com a màxim el número de morts arribaria a cent mil. Ha quedat molt curt.

La seixantena de compareixences davant els mitjans del president d’ençà de l’aparició del virus han estat una discussió continuada amb els periodistes als que ha acusat de fabricar notícies falses per tal de perjudicar-lo. L’economia ha baixat als nivells de la crisis dels anys trenta del segle passat, l’atur ha pujat molt i de sobte, mentre Wall Street semblava que no li interessés massa els morts i ha mantingut els seus valors amb una lleugera tendència a la baixa.

El missatge més potent de Boris Johnson per guanyar àmpliament les eleccions britàniques fou el Get Brexit done, implementar la ruptura amb la Unió Europea el que ha suposat un retraïment a les illes que ha comportat alhora la feblesa de la unitat de la Gran Bretanya. Johnson tampoc es creia la importància de la pandèmia fins al punt que no va prendre cap mesura preventiva fins que ell mateix va ser contagiat i passà una setmana al St. Thomas Hospital lluitant a vida o mort contra el virus.

Els dos casos revelen també les conseqüències d’un servei sanitari públic molt deficient i el haver guanyat les eleccions servint-se de mentides i de trampes que eren evidents fins i tot per molts dels seus votants. El fet és que els dos líders no es prengueren seriosament el virus i en poques setmanes han encapçalat la llista de països més damnificats. Donald Trump ha emès un discurs de tons negacionistes sobre la pandèmia i en la balança entre la salut i l’economia s’ha inclinat clarament per reprendre les activitats econòmiques mentre el virus s’ha emportat ja més de 80.000 vides nord americanes. A mida que responsabilitza a factors aliens tot el que passa amb la pandèmia dona remeis medicals primaris, com si fos un metge especialitza, i assegura que la vacuna està a punt d’arribar.

En el cas de Boris Johnson l’estratègia ha estat més cauta perquè té que retre comptes setmanalment al Parlament i l’opinió pública britànica no està tan entregada a un lideratge igualment populista però més subjecte a l’esperit crític d’una societat complexa com la britànica. El Brexit ha estat un trencament amb la UE però, paradoxalment, ha comportat també una divisió interna com mai s’havia conegut. Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord no han acceptat les mesures de desconfinament de Londres i aplicarant les seves pròpies.

Mèxic i Brasil son dos casos semblants. El president López Obrador no s’ha pres seriosament el coronavirus i el president Bolsonaro creu que la pandèmia no té la importància que se li vol donar. El fet que dos ministres de Sanitat hagin dimitit en els últims dos mesos indica que no hi ha hagut una política coherent per tal de salvar vides.

La tàctica de Pedro Sánchez ha estat la més contundent de totes les que s’han aprovat a Europa i, alhora, amb resultats molt precaris atès que Espanya és el país del món amb més víctimes per cent mil habitants, després de Bèlgica. L’estat d’alarma ha estat renovat cada quinze dies al Congrés atorgant-li un comandament únic que ha reduït les competències en sanitat que estaven traspassades a totes les autonomies. El fet que hagi volgut allargar l’estat d’alarma un mes i no dues setmanes com diu l’article 116 de la Constitució ha estat rebut amb molts recels. En la gestió de la pandèmia molts governs han exercitat funcions que han retallat llibertats que eren del tot compatibles amb el manteniment de la seguretat sanitària.

L’excés d’autoritat centralitzada ha generat poca complicitat amb moltes autonomies que només eren consultades quan les decisions ja eren preses. Aquesta era una oportunitat política per fer prevaldre l’esperit de la Constitució i anar molt més enllà dibuixant un mapa d’un futur federalista d’Espanya que superés la crisi plantejada per Catalunya arran del procés. Tot dependrà si la pandèmia recula i el nombre de morts siguin assumibles per una societat que viu atemorida pel futur immediat. És un fet del tot injust que s’hagin utilitzat els morts per fer política, tan per part del govern com també de l’oposició, perquè, finalment, tots els partits i comunitats autònomes han volgut treure profit polític del dolor que ha afectat a desenes de milers de famílies.

Les dificultats a França son semblants a les de Itàlia en el sentit que els governs han estat incapaços d’estroncar el nombre de morts. Hi ha una diferència, però, entre Emmanuelle Macron i Giuseppe Conte. El president francès ha actuat amb mentalitat centralitzada com es propi del règim presidencial francès, mentre que el primer ministre italià ha buscat la complicitat de les regions per tal d’afrontar conjuntament els problemes. Conte ha sortit enfortit i Macron ha perdut força davant l’opinió pública.

És oportú fer esment a la gestió d’Àngela Merkel a Alemanya on el nombre de morts és molt més baix en el paràmetre internacional en relació a la seva població. La cancellera va estar confinada quinze dies i sabia el que estava en joc. Ha establert converses constants amb tots els länder i després de les consultes ha anunciat les línies mestres del govern federal que després han estat aplicades, perquè estaven pactades, pels estats federats. Les seves intervencions han estat breus, concises i entenedores. La formació científica de Merkel ha contribuït a que inspirés confiança. Ha dit que no es presentarà a les eleccions de 2021 però en aquests moments les enquestes li donen una majoria suficient per tornar a guanyar-les i es podria convertir en el polític amb més temps al poder en Alemanya que el va assolir en les eleccions de l’any 2005.

Però la condició de dona també pot haver tingut una influència en la manera de gestionar la crisi. No és casual que els cinc països del mon en els que la pandèmia ha estat tractada amb més eficàcia siguin governades per dones. Em refereixo a Nova Zelanda, Taiwan, Noruega, Dinamarca i Alemanya. Es pot concloure també que els països més petits han sabut gestionar millor el virus per la proximitat i pel coneixement molt directe de societats més dimensionades. També ha jugat un paper decisiu el fet de traspassar la responsabilitat als ciutadans perquè administressin millor les directius polítics. És el cas de Suècia, Finlàndia , Eslovènia, Eslovàquia i Txèquia. El virus ha afavorit els règims autocràtics de Rússia i Xina que per tal de controlar el mal han enfortit l’autoritarisme en les seves decisions.

Les lliçons que ens deixarà aquesta pandèmia seran moltes. La primera és que aquella seguretat amb que governs i societats es veien en cor de fer-ho tot i a tot arreu quedarà disminuïda davant d’un enemic invisible que ha trasbalsat el món en menys de mig any. No han calgut armes ni exèrcits. Una força oculta a la natura ha paralitzat el planeta. Una altra conseqüència serà l’enfortiment de l’autoritarisme, fins i tot en les societats amb més tradició democràtica. La temptació de que l’eficàcia està per damunt de la llibertat va quallant en l’opinió pública occidental.

Després dels atemptats a Nova York el 2001 es plantejà un debat entre la seguretat i la llibertat. Guanyà clarament la seguretat retallant espais de llibertat que es van imposar i encara no s’han restablert. Ara el debat es presenta entre llibertat i salut. La balança s’inclinarà a favor de la salut perquè la por dominarà l’escenari polític en els propers temps i tota retallada de llibertats estarà justificada per la por a un rebrot de la pandèmia.

La crisi, però, té molts aspectes positius que ens portaran a comunicar-nos local i globalment d’una altra manera, ens farà més sobris i responsables amb el tractament de la natura i ens hauria de fer més solidaris amb els que menys tenen. Es viatjarà menys perquè serà més car i ens pot suggerir a valorar el més pròxim com la família, l’amistat, el territori i les complicitats amb els ambients socials més immediats.

Publicat a la revista Temes el juliol de 2020

7 comentarios

  7 comments for “Dues maneres de gestionar el coronavirus

  1. BartoloméC
    29/07/2020 at 09:49

    Sr.Foix: Hoy por hoy todo se resume politicamente en clave electoral…

  2. Albert Peris
    29/07/2020 at 08:19

    Sr. Foix : No puc evitar, el relacionar mentalment la pandemia mortal global,… amb la gran recesio, que a gran escala mondial global, que ja la tenim aquí, pero que la societat humana i les gobernanses, aparenment no semblent, encara adonarsen i preveure els seus efectes reals, de posible ó provable catástrofe de perdua de mil-lions de llocs de trevall, degut a empreses que tenen de plegar, gent al carrer per centenars de milers, ect.

    I tot plegat, no es produieix per culpa de la pandemia del covit-19, sino mes aviat a que, degut a la utilització política interesada, mes per cobdicia e interesos económics, están fomentan alguns, paisos europeus, coneguts , la por al contagi del covit-19… entre tots el turistes que van i venen a España, ect…. Recomanant-els-hi, que visitin en els seu llocs, les seves propies costes. Veure Englaterra.

    Pensem que 80.000.000 de turistes deixrant de venir a Espanya i fem anar la imaginació, de les consecuencias económicas, que aixo comportará.

    No soc pesimista, peo si soc realista i preveig que algo gros pasarán agermanat amb la pandemia i la falta mental de previsió i prevenció per part de la joventut, per culpa de que la societat, no ha sapigut fels-hi entendre, la relació que te el seu comportament irresponsable, amb el contagi i la perdua de llocs de trevall.

  3. R2
    28/07/2020 at 13:03

    La evidencia hastala fecha es que Merkel y las otras mujeres de Finlandia, Portugal,Nova Zelanda, Taiwan, Noruega, Dinamarca etc, han sido mas cientificas, o han tenido mejores cientificos que les asesorasen y sobre todo han comunicado mucho mejor, aqui la comunicación ha sido nefasta, contradictoria, comunicación que la final crea desconfianza,perida de legitimidad, perdida de credibilidad y cabreo.

  4. Albert Peris
    28/07/2020 at 07:46

    Sr. Foix : He llegit, rellegit, meditat sobre el seu artícle d’avui , … titulat … » Duea maneres de gestioinar el coronavirus » … poso la imaginació en marxa i penso, sempre suposant, que aquest virus, …dit Coronavirus ó covit-19, com molts altres virus, …actua com ho fa … un espermatozoide amb l’ovul femeni. ……………….Pero amb la diferencia, que el citat virus Covit-19,…busca a una determinada proteina… i cuan la troba…es clava directament a el seu nucli central … i a parti d’aquest moment es multiplica a gran escala, en un proces durant, mes ó menys uns 14 dies…… A partir dels cuals s’escampa per l’atmosfera per tot arreu i torna a comenssar el seu proces reproductiu, buscant la proteina citada.

    Referinme a … les … » Dues maneres de gestionar el virus » … penso que es propi del ser huma, aquesta forma mental d’actuar. Sempre pensem de dues maneres…. Es a dir … pensem les coses, els temes, ect…els veiem, els pensem i els jutgem, … a favor i en contre.

    Tambe en les nostres decisions, es molt importan i compte molt, … si la nostre ment es femenine, en un cos de dona mare ó es al contrari en un cos masculi, aon indiferentment pot esser …. pare ó no. Doncs la diferencia tambe compte mentalment…molt.

    Tambe hem compte,… si la mentalitat nostre es normal ó bipolar, ect.

    Doncs aqui va la meva resposta sumada…a totes. Doncs la meva resposta sola, no val res,…Doncs sola es nula.

    • Albert Peris
      28/07/2020 at 08:24

      P.D. Oblidaba citar que, basicament comptar molt tambe, les experiencies viscudas reals, fisicas, mentals, espirituals, ect, en totes les etapas de la nostre vida, …desde infants i durant totes les edats nostres. En la relacions personals, amb els amics, amb la familia, en el trevall, ect. ect.

    • Albert Peris
      28/07/2020 at 08:54

      P.D. Tambe oblidaba citar que, no es pas el mateix,… el opinar sobre les actuacions executives d’altres, degut a el seu carrec executiu de president d’empresa, de un estat, d’un partit polític, ect. ect. que opinar desde fora del carrec, ect.

      Tampoc es el mateix, el opinar desde la societat delo benestar, el poder, la opulencia i el panxacontentisma ó el opinar desde l’altre extrem de la societat del malestar, la necesitat, la pobresa, el sense ingresos, el sense menjar, el sense pis, le necesitat extrema, la pobresa máxima, el sense ingresos dineraris i sense posibilitats ó esperansa, ect. o el esser migrant que fuig de la mor degut els bombardejos, ect.

      Es evident que l’actuació de la ment humana es totalment diferent segons es troba i aon i perque.

  5. Francesc
    28/07/2020 at 02:48

    Muy buena crónica y análisis de la gestión de la pandemia.

    Dejo por aquí mi último artículo:

    http://www.elinconformistadigital.com/2020/07/28/geopolitica-en-europa-por-francesc-sanchez/

Comments are closed.