Eleccions, pandèmia, crisi

La irrupció de Salvador illa a les eleccions catalanes ha destarotat les perspectives immediates del poder a Catalunya

Tot s’esdevé a gran velocitat. El ritme és trepidant. El dia en que Salvador Illa deixa el govern, Miquel Iceta el supleix però en el ministeri que ocupava la ministra Carolina Darias a Política Territorial. Pedro Sánchez ha fet el primer retoc ministerial, mínim, sense que, fins ara, hagin aflorat les habituals discrepàncies al govern de coalició. Iceta se li va impedir que fos president del Senat i ara és ministre.

La política és indesxifrable i en temps pandèmics com els actuals pot protagonitzar moltes bestieses. Salvador Illa ho té difícil perquè tots els partits es llençaran a la gorja d’aquest home que parla tranquil i rarament s’enfada. Una de les diferències que es viuen a Washington d’ènçà del dia 20 és el tracte respectuós i afable de Joe Biden amb la premsa. Ahir mateix establia un diàleg amb preguntes punyents de la Fox News i el nou president les va contestar amb tota cordialitat. Trump tractava als seus crítics mediàtics com si fossin enemics de la pàtria.

Illa deixa el govern en el moment en el que la tercera onada de la pandèmia és més alta i sense que hi hagi símptomes immediats de punts d’inflexió. El que mitiga la valoració de la seva gestió és que pocs, potser cap ministre de Sanitat d’arreu del món, pugui dir que ha gestionat la infecció satisfactòriament.

Que les eleccions a Catalunya siguin tranquil·les és impossible. Mai ho han estat. Però sí que convindria que els debats entre els adversaris es moguessin en l’àmbit del respecte mutu amb tota la càrrega ideològica i crítica que és vulgui. Quan algú crida o insulta és molt probable que no tingui raó.

La situació és prou difícil i complexa per radicalitzar el to de les intervencions. Ja sé que és improbable que s’aporti el sentit de l’humor en els debats televisats, a les xarxes i a les tertúlies. Però la experiència demostra que la ironia, també en política, dona resultats. El senador Bernie Sanders, el més esquerrà del partit demòcrata i aspirant a la candidatura de les presidencials, no passarà a la història per les seves idees radicals sinó per les manyoples de coloraines, assegut en una cadira plegable, que exhibia en un espai solitari el dia del discurs inaugural de Joe Biden. És el meme més viral dels últims dies.

Tenim un problema sanitari de primera magnitud, una tragèdia que ha sembrat la por arreu del món i també a casa nostra. I tenim un problema de governança a Catalunya que no es resoldrà amb les eleccions properes, guanyi qui les guanyi. El país necessita cosir els estrips que s’han produït social i políticament a Catalunya en els últims deu anys.

Penso que hi ha moltes qüestions que poden trobar punts d’acord entre la gran majoria de forces polítiques, tant des del bàndol independentista com del constitucionalista. El combat contra la pandèmia és potser el principal i el que afecta tothom. Pretendre guanyar vots tirant-se la pandèmia pel cap entre uns i altres em sembla inútil i perjudicial. Absurd.

Mentre tothom demana més mesures precautòries no és prudent autoritzar que els ciutadans puguin anar a mítings electorals. No hi ha maneres diferents i potser més eficaces de difondre les idees d’un partit? No sé perquè, donades les circumstàncies, hi han d’haver mítings. El govern, si és cohereent, les hauria de prohibir.

Les eleccions estan convocades i s’han de celebrar però no trencant les directius més elementals per evitar contagis innecessaris. D’aquestes eleccions n’hauria de sortir una Catalunya governable i no un país dividit, trencat, incapaç de superar les desavinences que conviuen en tota societat democràtica i lliure.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email