En aquests dies tòrrids, grocs i llargs, les espigues ja no s’aguanten dretes. Han granat gradualment fins torçar el coll certificant que el procés s’ha acabat. La sega avença inexorable. Ja no hi ha la falç ni la dalla ni la segadora. Ni multituds de segadors que passaven setmanes, de sol a sol, fent caure les espigues en jornades inacabables.
La calor és igualment implacable. El silenci és total. Les cigales canten amb melodies monòtones i avorrides. No se les veu però no paren d’emetre un xiscle agut i penetrant, escarransit, que trenca la xafogor ambiental. Els carrerons de formigues perfectament alineades van i venen sense saber què porten o què cerquen. Emmagatzemen per l’hivern mentre la cigala només canta per cantar. Res. La faula d’Esop de la cigala i la formiga fou escrita fa més de vint segles. La Fontaine la va recrear i també Samaniego s’hi va fixar en aquests dos extrems de l’activitat de bestioles aparentment insignificants però altament pedagògiques.
En passar la màquina recollidora, una sola persona, rem amunt i rem avall, solitària, còmoda per l’aire condicionat de la cabina, hores i més hores, surten les perdius que s’ajocaven en mig dels sembrats on hi tenien els nius protegits pels blats o els ordis. L’espectacle de veure un estol de perdiuetes corrent a velocitats vertiginoses darrere la parella, és una experiència coneguda només pels que l’han observat de prop. Acaben de sortir de l’ou i cap humà pot agafar-les. En pocs dies o setmanes volaran baix per damunt dels camps dels que sortiren. Pels caçadors de terres de secà és l’au més preuada.
La sega era una feina multitudinària, sorollosa i pesada. Avui és cosa d’una gran màquina i un segador que escolta les notícies, envia missatges pel mòbil i sent la música que li agrada. L’any és fecund com pocs que es recordin. Les pluges i la saó primaveral compensen les sequeres dels últims anys. Preguntar a un pagès si la collita es bona, enguany ho és, pot arribar a ser una temeritat. És infreqüent la satisfacció total. Sí, em diuen, és per compensar les precarietats passades.
El normal era que una llavor es transformés en una espiga de setze o divuit grans. Amb la boca petita com si fos un secret, el Carles em diu que en alguns casos ha donat més de trenta llavors. En tot cas, és un bon any de cereals, de gra, de palla i de rostolls tendres i punxeguts.
En un tres i no res, el que era un sembrat rostit per les calors pròpies d’aquests dies de sant Joan, madur i caducat, es converteix en una gran superfície rapada per màquines immenses. La palla s’empaca tot seguit i s’amunteguen les bales en petites catedrals improvisades al mig d’un bancal o d’una sort.
El procés ha durat uns set mesos d’ençà que la sembra dels voltants de Tots Sants colgava les llavors silenciosament sense saber-se quina seria la trajectòria vital de la collita. Tot està bé si acaba bé, diu el títol d’una obra de Shakespeare. L’acció de la natura es metòdica i misteriosa.
Un «sensepapers» ha mort de un «cop de calor» a Fraga. Recollint fruita.
No tot es poesia.
Que trist.
Aigua (a l’abril), sol (tot maig+ un raig) i guerra a Sebastopol: tres desitjos del pagés
Els meus fills ja no han fet mai cap vencill a mà, ni hna fet anar el volant i la dalla, ni han lligat amb garrot,… Però ha estat amb la cosexadora» que la tecnica ha esfondrat el model neolític de la cultura del blat i la família autosuficient, unitat de produccioó i de consum i reproducciò humana u del sistema de vida ¿que collons fotem ara als pobles? Passeejar el gos i veure el paisatge mentre esperem la mort.
Quins mots Pau….. Vencill, Volan, Dalla, Garrot.
Batre a potes, amb el Diable i la Curra.
Ara cal que a Chicago (USA) posin un bon preu.