Les guineus saben moltes coses, pensen de manera oberta però fragmentària acceptant la complexitat i les contradiccions. Els eriçons ho interpreten tot a partir d’una sola idea central, única, que ho ordena tot.
Fer prediccions sobre el què passarà el 2026 és un risc innecessari. Els imponderables i els imprevistos ens aniran despertant cada matí. El guió de l’any que comença és una pàgina en blanc. Molt sovint, no he estat conscient de fets i situacions sobre els que he escrit i informat fins que han passat molts anys. Em faig un tip de riure quan aquests dies l’univers mediàtic pontifica sobre el futur. Son oracles que parlen del que voldrien que passés i no sobre el què es més probable que passi. El periodisme s’ha convertit en un conjunt d’opinadors amb gran capacitat metafòrica.
El que es podria dir és que l’any vinent viurem la normalització de l’inesperat. Allò que fa una generació hauria provocat estupor, debat llarg o alarma sostinguda, el 2026 s’absorbirà amb una rapidesa sorprenent. El món no serà més estable, però nosaltres ens haurem tornat més hàbils a conviure amb la inestabilitat. L’impacte de les informacions és breu i passatger.
En l’àmbit tecnològic, el relat continuarà avançant a dues velocitats. D’una banda, promeses grandiloqüents sobre transformacions imminents; de l’altra, una realitat més prosaica feta de millores parcials, errors incomprensibles i dependències cada cop més invisibles. El canvi més profund no serà tant el que fan les màquines, sinó què fem amb els avenços assolits. La revolució tecnològica només ha ensenyat la punta de l’iceberg.
El 2026 també accentuarà una paradoxa social: com més soroll, més valor tindrà el silenci. Enmig d’un flux constant d’opinió, dades i urgències, creixerà la necessitat de pausa, de distància, de criteri propi. No serà una revolució visible, sinó una retirada selectiva per cercar el criteri propi. La gent viurà millor si necessita menys.
L’imprevist no vindrà d’on tothom mira. Mentre l’atenció col·lectiva se centrarà en els grans escenaris habituals, els canvis més duradors s’estaran produint en l’àmbit quotidià: en la manera de treballar, de relacionar-se, de decidir què importa i què no. No es tractarà de saber-ho tot sinó de saber el que més importa. El pensador Isaiah Berlin deia que les guineus saben moltes coses però l’eriçó només en sap una. És una metàfora pressa d’un clàssic grec que fa servir per distingir dues maneres d’entendre el món.
Les guineus saben moltes coses, pensen de manera oberta però fragmentària acceptant la complexitat i les contradiccions. Els eriçons ho interpreten tot a partir d’una sola idea central, única, que ho ordena tot. El món es mourà, com sempre, entre aquests dos paràmetres: el de la llibertat i el pluralisme i el de l’autoritat i la força.
Quina animalada tan bonica i tan encertada Sr. Foix.
Bon Any per cert benvolgut amfitrio!
Jo crec que aquest any anirem la mar de be. De fet la Borsa ha arrancat «como un cohete» que diria aquell.
Com voste be diu Sr. Foix «la gent viura millor si necessita menys», pero no ens enganyem, tots son numeros. Una cosa es la economia i l´altra les finances!
Lo del «periodisme metaforic» tambe esta molt be. Penso que tira cap a Badalona(?)
La Lagarde diuen que declara la mitat de lo que guanya. Ja em dira voste, tota una ex del FMI i ara pressidint el BCE.
Palante no?