Fragmentación de la política catalana

La fragmentación de la política catalana ha empezado golpeando al PSC y puede afectar a CiU si se hiciera realidad la insinuación de Duran Lleida de presentarse a las elecciones al frente de Unió Democràtica.

La escisión de diputados socialistas en la votación del Parlament de Catalunya era un drama anunciado. El alcalde Àngel Ros tuvo un gesto de inteligencia política, dejó el escaño, se retira a la alcaldía de Lleida y espera a que escampe.

Los tres díscolos adujeron cuestiones de conciencia y de responsabilidad política y se apartaron de las decisiones adoptadas por los órganos del partido. Ahora se les pide que abandonen el escaño. Ellos se niegan. Es más, están recibiendo un apoyo cualificado del llamado sector catalanista del PSC entre los que cabe destacar Montse Tura, Quim Nadal y Antoni Castells.

Se habla incluso de la formación de un nuevo partido de izquierdas. Ernest Maragall ya está en esta labor pero no se sabe si el proyecto de los disidentes tiene un liderazgo claro. El caso es que el PSC está roto y todos se encargan de recordárselo. Siempre ha sido fácil y gratis meterse con el PSC. Incluso cuando lideraba los dos tripartitos.

Pere Navarro no quiere verse arrastrado por una corriente muy extendida en la opinión pública y publicada de que la única salida en las relaciones entre Catalunya y España es la de “tocata y fuga”. El proceso hace tiempo que está en marcha y no se detendrá.

Pero el president Mas debe saber seguramente que su socio de coalición, Duran Lleida, no está interesado en exceso en el proceso soberanista y hoy ha sacado la patita para sugerir que podría presentarse a candidato por Unió en las próximas elecciones. No ha precisado cuáles. La división en el partido del gobierno, por lo tanto, es una cuestión anunciada sino cambian las políticas respecto a cómo resolver el contencioso con España.

En estas, Mariano Rajoy surge de su silencio sobre el tema y dice que es imposible dialogar si se toman decisiones unilaterales. Pero, hombre, don Mariano, tiempo ha habido para hablar. Lo que nos dice el presidente es que la petición para celebrar la consulta ya puede darse por archivada. O sea, que ni Rajoy ni Mas tienen demasiado interés en dialogar. Las decisiones unilaterales se encuentran en las dos partes.

ERC sigue su hoja de ruta y Oriol Junqueras no parece estar en condiciones de corregir ningún punto del itinerario trazado. Si no hay grandes novedades, la declaración unilateral de independencia será la penúltima estación del trayecto.

  34 comentarios por “Fragmentación de la política catalana

  1. El Gamonal es un sintoma explosivo que expresan la indignación y la irritación ciudadana, con toda la razón, todos los desamparados cotizantes y la ciudadania en general.

  2. Sr Foix: no entenc la preocupació pel PSC que va portar Catalunya a la crisi, va deixar Barcelona feta un desastre després de trenta anys de dictadura segons la presidenta del Parlament. Ara que s’ha imposat l’ordre i el seny m’agradaria saber què els fa patir.

  3. Vinc observant que si consulto el » foixblog » a travers de Microsoft Office Outlook 2007 no m’apareixen tots els blogers. Avui per exemple, m’en aparaeixen 7 nomes. Pero si els consulto, ara mateix,per cualsevol altre navegor, com pot esser » Internet explorer, AOL, Google ó Firefox n’apareixen 30 de blogers.

  4. Sr. Foix:
    Jo més que de fragmentació crec que el que està passant és que el procés iniciat a Catalunya obliga a definir-se i ha posicionar-se.

    El PSC-PSOE des dels inicis de la democràcia ha anat trampejant amb tots els seus dirigents (Raventos, Obiols, Narcís Serra, Maragall, Montilla, Zaragoza,…) les dues ànimes socialista i Catalunya com ha pogut i sabut.

    A vegades amb encert i altres no.
    Votant a Madrid una cosa i a Catalunya una altra.
    Si sóc honest he reconèixer al PSC que més d’una vegada ha posat per davant els interessos de Catalunya que els del partit i els vots.
    Ningú pot negar com des de moltes alcaldies algunes importants ha apostar per col·laborar amb la normalització lingüística, a TMB, a les diputacions,…

    Però en aquesta ocasió el Sr. Pere Navarro crec que ha calculat malament, posar al programa electoral del PSC la consulta, dient al Parlament al Sr. Mas al seu dia que el PSC s’abstindria en tots els temes relacionats amb el procés per a la consulta.

    O potser tot va ser pantalla pensant al seu interior que el President Mas arribada l’hora de la veritat es faria enrere.
    O no coneix al President o li van assessorar malament.

    Pel que fa a l’actitud de certs dirigents actuals del PSC pel to, el que diuen, com ho diuen, com amenacen als seus companys crítics crec que de demòcrates tenen molt poc, per no dir res.

    Vull veure en properes conteses electorals si el PSC podrà treure llistes en alguns pobles i ciutats de Tarragona, Lleida i Girona.

    Un partit no només és l’aparell que es fa amb el poder i el dirigeix. Els militants de base, els simpatitzants, els quadres intermedis, les agrupacions locals i comarcals, els votants,… també tenen opinió.
    El Sr. Ros, Sra. Geli, Sr. Elena,… ells coneixen aquesta opinió.
    Però l’aparell del carrer Nicaragua potser ja va apostar i ho va fer per Madrid (PSOE) i per l’area Metropolitana i el Baix Llobregat(Balmon).

    Recordant com al seu dia va sortir i abandonar el Sr. Pacual Maragall al PSC que tant va fer per ell, no m´ha estranya el que està passant ara.

    Una pena tot plegat per un PSC que ha intentat aglutinar durant tants anys a molts catalans de parla castellana per a la seva integració.
    Va ajudar a fer realitat «dues llengües i un sol poble».
    Aquest PSC va quedar enterrat dijous passat al Parlament de Catalunya.

    • totalment d´acort, jo crec que algunes persones que voten PSOE, poden pasar a votar PP, pero els que eren votants del PSC mai ho farien. realment va ser molt tris veure el Sr. Balmon de la manera que parlaba, de la poca talla intelectual que se li adivina, en fí, el PSC ja no hi es. tristor infinita

  5. Ruego no hagan caso de mi comentario, no está bien redactado y mi información es escasa y subjetiva. La vanidad y el creer que lo que se dice puede tener interés es una tentación que no domino. No quiero hacer perder el tiempo a nadie. Saludos

  6. Muy interesantes todos los comentarios, sobre todo el del Sr. Bartolom,e C. en referencia al escrito de Benito Pérez Galdós. Creo, como dice el Sr. Foix, que la situación actual puede acabar probablemente como expone. En Catalunya la posición de los medios de comunicación, tanto públicos como privados, han tomado posición y casi son publicistas del proceso en un único sentido, esto es legítimo. Sin embargo, de modo implícito ello implica que se considera que Catalunya es una sociedad homogénea y en donde solo hay un pensamiento político aceptable. Por ejemplo, se indica que si la mayorñia de la sociedad está favor de la independencia los demás la deben acatar, y es lógico en términos democráticos; pero, si en el PSC se aplica el mismo concepto, entonces no, unos diputados pueden, y creo que es aceptable, decidir no seguir a la mayoría. Las ideas o los conceptos no pueden ser tan maleables. Debe haber espacio para la disidencia; pero ahora quién no soigue a la mayoría en Catalunya es casi un traidor. Por cierto, donde obtiene el PSC la mayoría de sus votos, en que distritos y quienes viven ahí y qué quieren esos ciudadanos. Ninguna comunidad social en Catalunya ha ido en contra de Catalunya, ni de la lengua ni de la identidad pero pueden tener ideas propias no uniformes, ¿Las tienen? Algun medio de información se ha molestado en averiguarlo, siempre están hablando los mismos en las tertúlias de las emisoras de radio y TV; ¿Es esa toda la sociedad catalana? Es cierto que España practica una política nefasta como estado y que desgraciadamene las palabras de Galdós son actuales aún hoy en día, Qué tragedia! Horrorosa. Si el bien de las personas resulta de la separación de Catalunya y España, pues habrá que aceptarla; pero ¿estamos seguros de ese resultado? Y por qué los ricos han de pagar impuestos para que reciban dinero los pobres, que no son capaces de poder pagarse todassus necesidades? Claro que si pago impuestos quiero que se usen para lo que es correcto: sanidad, enseñanza, dependencia, cultura… no para enriquecer a corruptos; ese es el problema de España y de Catalunya. Los que nos deberíamos independizar somo los ciudadanos de un estado antiguo y de otro que quiere nacer (ambos neo-liberales y que están reduciendo el estado de bienestar), donde esta la casilla para marcar esa indpendencia.

    • Exacto, Has expresado y definido muy bién la realidad, José A. Garcia.

  7. Pienso que, en realidad el PP y el PSOE atentan contra la unidad de España y de ningún modo loa hace, la denostada y ninguneada Cataluña.

    Que en realidad tiene exactamente, los mismos problemas de desequilibrio fiscal cotizatorio y compensatorio, que otras zonas Industriales de España.

    Referente a Cataluña vemos que el PP y el PSOE, se unen, para unificar criterios fiscales recaudatorios.

    Pero cuando el gobierno autonomo de Cataluña, que también es España, solicita dialogar, como cualquier otra autonomia,( de economia industrial y cotizante), al gobierno Central de la misma España, se le niega el dialogo y no se le escucha ó atieden, las verdaderas razones de la realidad, la indignación e irritación està servida.

    Resmen: El verdadero problema de España, de Cataluña y de todas las zones Industriales, productives y cotizantes es el causado por el desequilibrio y la injustícia fiscal, cotizante, frecaudatoria e injustamente repartida.

    En democràcia, el abusar de la mayoría y governar sin atender y escuchar a la ciudadania, es igual ó mucho peor que una dictadura.

    Vease el Gamonal. Donde se veía, entre varios un cartel que decia:

    » Basta de alcaldadas »

    Y para las gobernancias, también podríamos decir:

    » Basta ya de gobernanciadas »

    Este y no otro es el problema de España y de todas las naciones del mundo.

  8. Senyor Foix, vostè i en Juliana fan des de fa cert temps d’augurs de l’ensulsiada nacional. Avisen molt púdicament del desastre ineluctable sense anomenar-lo mai. Els agraïria que fossin més explícits si creuen que ens han d’enviar l’exèrcit o que es produirà un cop d’Estat, i sobretot que fossin a continuació igualment explícits en l’absoluta condemna d’ambdues possibilitats. No crec que anomenar-les pugui contribuïr a la seva materialització, i sóc dels que pensa que hem de tirar endavant fins al final encara que sabessim amb certesa que els militars entraran en escena. És una qüestió de dignitat nacional i també d’obrir els ulls de tothom, a Catalunya i a l’estranger, sobre la mena de democràcia que Catalunya assaboreix des del 1978. Els militars no ens han de fer por i no ens en fan, i és convenient que se’n parli i que ho sàpiguen per endavant. Si goséssin reprimir per la força l’autodeterminació de Catalunya, que sàpiguen que es trobaran amb la resistència pacífica però massiva, molt eficaç, organitzada i impossible de desarrelar detinguin a qui detinguin, per temps indefinit. Causarien l’enfonsament econòmic i polític d’Espanya, reinstaurarien la popularíssima Marca España del franquisme, i tot plegat per a acabar perdent la seva petita guerra, perquè no podrien allargar massa la situació i en quan abandonéssin l’escenari Catalunya assoliria la independència per una majoria encara més ample que l’actual. Per tant, senyor Foix, senyor Juliana, i d’altres igualment prudents a l’hora d’explicitar els seus temors, els agraïria molt que diguéssin alt i clar que la possible «solució militar» (i desfeta catalana) seria un error descomunal, destinat al pitjor dels fracassos. En qualsevol cas, el poble català té majortàriament consciència que com fins ara (des de del 1980, i sobretot des del 2010) no podem i no hem de continuar. Que passi el que hagi de passar, però no ens rendirem «without a fight». Fa 300 anys que ens tenen dominats i ha arribat l’hora d’enfrontar-nos a la situació i de liquidar-la. Els intents de convivència amb Espanya s’han demostrat inútils. Espanya no accepta la diversitat en peu d’igualtat dels pobles que la componen. No només això sinó que continuen mirant de destruir aquesta diversitat, sotscavant-la culturalment i boicotejant-la econòmicament. Amb, de propina, insults, mentides i voluntat d’humiliar-nos de forma permanent.

    • hace poco leí: «quien está dispuesto a morir por sus ideales, podría llegar a matar por ellos». en nombre de la dignidad nacional catalana, proclamas que no nos rendiremos «without a fight». literal, con un par. hablas de tanques, de causar el hundimiento económico de españa (con muchas familias repartidas en ambos territorios, sin pensar en el sufrimiento que generaría una escalada de ese envergadura a todos), de militares, de errores descomunales y de fracasos. para mí, el verdadero fracaso es que estemos dejando que discursos como el tuyo se conviertan en representativos de los catalanes.

      • David, no se com t’ho fas per llegir el que no he escrit. Es pot lluitar pacificament i es evident que em refereixo a aixo. Soc una persona pacifica, com practicament tothom, pero que siguem pacifics i no ens agradi cridar no significa que ens deixem fer sense lluitar. No se de quins tancs dius que parlo que no siguin els de l’exercit espanyol. Sols aviso que es treguin del cap d’enviar-los cap aqui. Nosaltres no en tenim i m’ho estimo mes aixi. Tot i que si en tinguessim hauriem de fer-los servir evidentment, en defensa propia. A Iugoslavia cada estat tenia les seves propies forces armades territorials, independents de l’exercit federal, i les van utilitzar per a defensar-se de Serbia, que va utilitzar l’exercit federal. Els serbis estaven sonats. Mai haurien hagut de començar la guerra, pero van creure que la guanyarien i la van acabar perdent. Els espanyols a penes estan una mica menys sonats que els serbis, de manera que es millor que no tinguem exercit perque encara tindriem una guerra. Pero si l’exercit hi fos i ens agredissin, be l’hauriem d’utilitzar. Quant a l’enfonsament economic d’Espanya que es produiria, no es pas que jo el desitgi, simplement penso que es derivaria de la nova situacio, en el cas que intervingues l’exercit, perque seria el començament d’un conflicte que per la força no el poden guanyar, que tindria un costa internacional per Espanya (com ara la suspensio de la seva condicio d’estat membre de l’UE, tornar a ser considerada un estat paria, antidemocratic i decimononic, endarrerit, que rebria sancions i/o es veuria castigada de diferents maneres) i que es trobaria no nomes amb les importants despeses de l’ocupacio militar i tasques de repressio acompanyants, sino que es trobaria amb una Catalunya que representa el 20% del PIB espanyol i el 27% de les exportacions en situacio d’insurreccio, deixant per exemple de pagar impostos massivament etc. La prima de risc espanyola es dispararia. Seria un desastre colossal.

        • «Els espanyols a penes estan una mica menys sonats que els serbis»

          cambias «españoles» por «negros» o «gitanos» y tendríamos una frase xenófoba que pondría los pelos como escarpias a cualquier hijo de vecino. pero se ha instalado tal estado de opinión en catalunya que para muchos encima serás un patriota. que no me incluyan, por favor. tenía una amiga que decía que «los infiernos, de buenas personas están llenos». me produce el mismo repelús un militar español nostálgico de otros tiempos que un patriota catalán que se autoproclame pacifista en la segunda línea de su discurso.

          • David, no se quina edat tens ni quins costums de llegir la premsa, pero jo ja tinc una edat i sempre m’he informat llegint la premsa estatal a mes de la catalana. Doncs be, la premsa estatal esta embarcada en una autentica campanya de propaganda de guerra contra Catalunya des dels setanta. Al final del franquisme a Espanya no hi havia cap odi envrs Catalunya tret del recel i mals sentiments d’una minoria de nacionalistes espanyols radicals. El discurs de l’odi (hate speech en diuen en angles) de la premsa espanyola, tolerat i reproduit per la classe politica espanyola ha aconseguit en 3decades que a Espanya predomini el menyspreu, la incomprensio i l’odi cap a Catalunya. Les al.lusions a Iugoslavia i als Balcans per exemple han sigut constants des dels 90, i a sobre tan aviat presentant-nos a nosaltres com els serbis genocides com avisant-nos de la massacre que patiriem!! Aixo des dels diaris fins als estadis, passant pels politics. La desinformacio sobre Catalunya ha sigut permanent, demonitzant els politics catalans i mentint sempre dient que els «naci/nazionalistes: catalans eren una minoria delirant manipulada per la propaganda goebeliana i l’adoctrinament escolar. Tot aixo per crear una clima d’opinio que no nomes fes impossible d’avançar politicament sino que permetes fins i tot la involucio. A Catalunya l’odi a Espanya es molt mes minoritari. Els espanyols no es fan agredir a Catalunya. En canvi son pocs els catalans que viatjant per Espanya no hagin patit alguna situacio insultant.

          • David, realment no saps el que dius. Em sembla que vols llegir el que dius i estàs convençut de haver-ho llegit. Fill meu, no estàs be i fas pena.
            Millor que callis i no diguis més ximpleries.

    • No tinguis por, Artur, que l’exèrcit no entrarà pas. Seria un error descomunal que Espanya no farà mai. Llavors sí que tindríem Europa a favor de Catalunya.

    • Penso que no es Espanya que ens domina i te collada a Catalunya, si nó que, com be ja ens deia en Benito Perez Galdo, ( veure) la cita que ens passa en BartoloéC, anteriorment):

      » Los dos partidos que se han concordado para turnarse pacíficamente en el Poder, son dos manadas de hombres que no aspira más que a pastar en el presupuesto. » i segueix…»

      I això també es aplicable a Catalunya, com també a totes les autonomies.

      Aquesta es la realitat i el verdader problema. Doncs el tenim a casa. Per això mateix, no ens el treiem mai de sobre.

      Gracies, honorable.

  9. Dius que la DUI serà la penúltima estació d’aquest viatge: al teu parer, quina serà la última?

      • La última serà la independència de Catalunya, doncs a curt o llarg termini no hi ha altra solució. Són dues nacions històriques ben diferents i n’hi ha una que és imperialista i vividora. I s’ha arribat al final. Hem de tornar a la relació que teníem abans del matrimoni de Ferran amb Isabel. Dues nacions diferents i tan amics.

    • Esta ben clar. Es del què em queixava. Anteriorment ja ha donat a entendre que anem per mal cami. Que prendrem mal. Que ens esclafaran. No ho diu clarament pero ho dona a entendre. Es una mena de fatalisme que l’hauria d’expressar obertament i sobretot, si creu en la possibilitat d’una repressio armada, hauria d’exigir als espanyols que es considerin democrates d’alçar la veu per dir que seria inacceptable i que en un cas extrem aixi s’ alinearien amb nosaltres. Es inconcebible a Europa al s.XXI que un estat pugui submetre un poble pacific i democratic per la força de les armes. On son els progressistes i democrates espanyols? Que es manifestin! Alguns militars tronats ho han fet i l’esquerra espanyola a penes l’hem sentida. El ministre de defensa feia un discurs fa poc per la Pasqua militar evocant el paper de l’exercit en la salvaguarda de la unitat d’Espanya. Es inacceptable que ens amenacin amb aixo simplement perque rls militars franquistes ho van aconseguir introduir a la constitucio al 1978. Allo va ser una concessio purament momentania per poder tirar endavant la Transicio, per evitar el bloqueig dels militars franquistes. Es penos que des dEl Pais per exemple, s’ ens amenaci amb que ens esperar molt de dolor i de patiment a Catalunya I a Espanya si els catalans tirem endavant fins al final. Que gent com l’Iñaki Gabilondo i d’altres vagin dient que no veuen com es pot arreglar aixo i que la cosa acabara molt malament. El que han de fer es pressionar de veritat al PP perque faci la politica «amb majuscules» que fa temps que invoquen pero no es veu per enlloc. Si no son capaços d’entendre que han de redreçar el nyap del Tribunal Constitucional del 2010, que s’ adonin que l’unic cami politic que ens deixen als catalans es el de l’unilateralitat, i de la declaracio d’independencia, i que no comptin amb arreglar despres per la força el que no han sabut prevenir ni resoldre politicament. Des del 1980 que s’ estan buscant aquest desenllaç.

  10. Sr.Foix: hace un siglo no había Blogs, pero si había Blogueros…

    «»Los dos partidos que se han concordado para turnarse pacíficamente en el Poder son dos manadas de hombres que no aspiran más que a pastar en el presupuesto. Carecen de ideales, ningún fin elevado los mueve; no mejorarán en lo más mínimo las condiciones de vida de esta infeliz raza, pobrísima y analfabeta. Pasarán unos tras otros dejando todo como hoy se halla, y llevarán a España a un estado de consunción que, de fijo, ha de acabar en muerte. No acometerán ni el problema religioso, ni el económico, ni el educativo; no harán más que burocracia pura, caciquismo, estéril trabajo de recomendaciones, favores a los amigotes, legislar sin ninguna eficacia práctica, y adelante con los farolitos… No creo ni en los revolucionarios de nuevo cuño ni en los antediluvianos… La España que aspira a un cambio radical y violento de la política se está quedando, a mi entender, tan anémica como la otra. Han de pasar años, tal vez lustros, antes de que este Régimen, atacado de tuberculosis étnica, sea sustituido por otro que traiga nueva sangre y nuevos focos de lumbre mental»»…

    Benito Pérez Galdós, 1912, La fe nacional y otros escritos sobre España.

    • Magnífico Pérez Galdós! Es exactamente lo que está pasando ahora. La solución es huir de estos dos grupos depredadores e intentar construir una nueva sociedad (Catalunya). Vamos a intentarlo, pues el estado actual de las cosas no tiene solución.

    • Ets fantàstic, BartoloméC. Doncs has sabut trobar aquest escrit bloguero, d’En Benito Perez Galdos. Aon veiem que el seu relat, es pot aplicar exactament a la nostre societat humana actual, en el día d’avui.

      Penso, doncs que es dedueix, que es el comportament del ser humà, el que falla i es repeteix sense solució de continuitat, al llarg dels anys i dels segles.

  11. Estic segur que el MHP Mas estaria encantat de la vida de que en Duran es presentés per Unio a soles.
    També he de dir que m’he jugat un sopar a que aixó no es produirà.

Comentarios cerrados.