Notícia de Catalunya

Rellegir Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives, publicada l’any 1954 i reeditada magníficament en el centenari del seu naixement, és un exercici lent i gairebé feixuc. És un llibre massa interessant per enllestir-lo en un cap de setmana. És el que passa amb els assaigs que tenen més gra que palla i que les seves reflexions perduren malgrat el pas del temps.

Jaume Vicens Vives

Sorprèn que Notícia de Catalunya passés les tisores de la censura franquista quan la dictadura no tenia cap esquerda. Ho explica documentalment Borja de Riquer en l’avantpròleg de l’edició que acaba de sortir, en què es va fer canviar el títol de Nosaltres els catalans per Notícia de Catalunya, un concepte més eteri però prou explícit per deixar constància que Catalunya continuava essent una realitat viva i amb voluntat col·lectiva d’existir en uns temps en què el català era una llengua clandestina que es parlava a casa però que no tenia cap dimensió pública.

Em plau assabentar-me, com explica Borja de Riquer, que el llibre fou una síntesi de les discussions amb el seus alumnes i col·laboradors en les sessions en el seminari d’història de la Universitat de Barcelona i que el text va ser un encàrrec editorial del periodista Santiago Nadal, que va ser el meu primer mestre de periodisme en la secció d’Internacional de La Vanguardia.

Per aquelles gàbies de vidre de la redacció del carrer Pelai hi passaven a partir de mitja tarda molts personatges que venien a fer tertúlia, parlar de política, conspirar i aprofitar per llegir Le Monde, quan superava la censura i es venia a Barcelona. Albert Manent, Álvaro Ruibal, Octavio Pérez Vitoria, Àngel Latorre i tants d’altres, passaven llargues estones vaticinant la caiguda immediata del règim.

Jaume Vicens fou un referent per els polítics catalans que trenta anys més tard tindrien molt present el seu pensament en arribar l’hora de la democràcia, després de la mort del dictador. L’autor ja assenyala les dues solucions que es proposaren per tornar a plantejar la idea d’Espanya. Una era abstracta, jacobina, uniforme, la dels intel·lectuals castellans i andalusos. L’altra era “la real, historicista i pluralista dels pensadors del nord, des de Catalunya fins a la muntanya santanderina”.

La primera és la que mantenia Ortega y Gasset quan deia que “hi havia raons per anar sospitant que només testes castellanes tenien òrgans adequats per a percebre el gran problema de l’Espanya integral”. Aquesta visió de la conllevancia orteguiana ha fracassat del tot si tenim present que avui encara no s’ha trobat el desllorigador d’aquesta convivència política i pacífica entre els pobles peninsulars.

L’alternativa a aquesta fórmula estricta i tancada Vicens la contraposa a l’aportació catalana del pacte bastint una comunitat moderna basada en el treball i en la creació de riquesa. Ressalta la tasca dels catalans del segle XIX per afalconar Espanya a imatge seva, que és una visió de la imatge d’Europa. Això s’aconseguí en bona part, fins al punt que Catalunya ha influït, per bé i per mal, en la política espanyola dels últims dos segles. L’aportació catalana a la Constitució de 1978 i la creació de l’Estat de les Autonomies és innegable.

El que passa és que aquesta participació col·lectiva en els afers peninsulars és rebutjada avui per una Espanya que vol dir prou a donar més competències, més responsabilitats, més protagonisme i més capacitat d’autogovern a Catalunya, com es fa palès amb les traves grotesques que les institucions de l’Estat, des del Tribunal Constitucional fins a la totalitat del Partit Popular i alguns sectors del socialisme espanyol, passant per la maquinària de mitjans de comunicació madrilenys que no accepten altra pluralitat que la que ells determinin.

Vicens Vives estudia el pactisme dels catalans, el seny i la rauxa, els moments gloriosos i les etapes miserables dels catalans al llarg de la història. La vida dels catalans, diu, és un acte d’afirmació continuada: es el sí, no el si. Per això el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com en els castellans. A Catalunya, afegeix, el mòbil primari és la voluntat d’ésser.

Abans d’engrescar-se en accions redemptores, acaba dient que la nostra tasca ha d’ésser la de convèncer per l’exemple i la claredat, la de fer-nos a nosaltres mateixos abans d’arribar al lliurament del missatge.

És molt recomanable rellegir Vicens Vives ara que sectors de la societat catalana plantegen la viabilitat de la independència d’Espanya per motius històrics, econòmics i sentimentals. Vicens avisa que a vegades tenim un punt de ressentiment primari i casolà que fa suspectes les millors actituds.

No ens podem tornar a equivocar o, per dir-ho altrament, no podem alimentar una nova frustració deixant-nos emportar per la “desvetlla d’un sentimentalisme torbador, que ens duu a mesurar el món amb els batecs del nostre cor, i sovint, al bell mig de l’acció, ens ennuvola l’esguard i ens fa claudicar la passa. Enlairem banderes solitàries, per a després esquinçar-les i amagar amb llurs parracs les nostres febleses”.

Cada temps porta les seves exigències i comporta les seves regles polítiques i socials. Vicens convida a meditar sobre el “jaient pactista de la nostra mentalitat, que en essència no és altra cosa que defugir qualsevol abstracció, anar a la realitat de la vida humana i establir la més estreta responsabilitat col·lectiva i individual en el tractament de la cosa pública”.

La relectura de Notícia de Catalunya m’ha resultat molt útil.

Publicat al diari Avui el 16 de juny de 2010

16 comentarios

  16 comments for “Notícia de Catalunya

  1. 16/06/2010 at 23:24

    Para explicarnos en España, primero nos tenemos que entender entre nosotros, viene a decir Vicens Vives segun el Sr. Foix. Pueso eso, a ver si primero nos aclaramos nosotros y luego hacemos cositas concretas y decimos otras de posibles. Por ejemplo hoy el Sr. Mas ha soltado que si gana, pedira el concierto economico. Con brindis al sol de este tipo no somos creibles y ademas aun nos empanamos mas mientras las carcajadas (vascas incluidas) se oyen por todas partes.

  2. Miss Margaret Pitbit, alias vermú
    16/06/2010 at 20:35

    Sr. Foix:
    Ignoro por completo la clase, estilo o formas de la censura franquista. Ahora bien,en aquella España llegaron a circular los billetes de 500 pesetas, si no recuerdo mal, con la imagen de «Jacinto» Verdaguer, con su corbatín y barretina, y presentándolo como autor de «La Atlántida». No sé. A día de hoy hacer referencia en nuestra piel de toro a un equivalente similar -y eso que somos muy progresista y muy modernos y muy multiculturales y muy enrollados- significaría algo así como una herejía total, digna de la mayor condena

  3. Alfredo
    16/06/2010 at 20:26

    A mi me parece que hay un malentendido en la cuestión de la independencia y también en la de nacionalidad y ciudadania. Me explicare.

    Es bien cierto que en Cataluña conviven personas que en su momento fueron inmigrantes, han tenido hijos y también nietos. Todos estos son también ciudadanos y por lo tanto también catalanes. Sucede exsactamente lo mismo con «los nuevos catalanes» que proceden de multitud de países. Aquí no hay catalanes de primera y de segunda.

    La independencia de Cataluña de producirse algún día debe por lo tanto integrar a todos aquellos que viven en Cataluña. Es cierto que Cataluña tiene una lengua y una cultura pero también tiene una historia y ésta tenemos que conocerla. Deberiamos empezar a entender y comprender que es lo que realmente convierte un pueblo y un territorio en una nación: que no es otra que la voluntad de quererlo ser.

    • Alfredo
      16/06/2010 at 20:35

      Añado un poquito más. Querasmolo o no el castellano también es lengua en Cataluña, oficialmente, y porque es hablada por muchos. En cuanto a la cultura… realmente alguien cree que existe una cultura genuinamente catalana. La cultura catalana debería integrar todas aquellas expresiones culturales que se dan en Cataluña. Lo mismo con cualquier otra cultura. Lo dejo caer…

  4. Albert
    16/06/2010 at 20:05

    Hola Sr. Foix. Ens continuar fent meditar.

    La Catalunya actual ja no es la Catalunya de Vicens Vives. Sobretot desde la última emigració internacional. Ara som 7.450.000. habitans. Dels cuals 3.000.000. som catalans, 3.300.000. castellans, andalusos, murcians, gallecs, ect. y de la resta d’Espanya. I tambe 1.150.000 aprox. d’estrangers de mes de 120 nacionalitats diferentes.

    Catalunya no es independentista. Tots sabem que els catalans som pactistes i tolerants. Per mostra tenim un President de la Generalitat andalus nascut a Córdoba. A veure si els Espanyols ho tolerarien sense protestar mai. Com fem nosaltres els catalans.

    El problema de Catalunya es mes aviat un problema de dignitat humana de defenssar els drets i evitar els abusos económics. Com per exemple que un andalus nascut a Andalucia pagui a l’Estat 6 i rebi a cambi 25. I el seu germa nascut tambe a Andalucia, pero que viu a Catalunya, pagui 25 i rebi a cambi 6. I que a mes a mes s’hagin de pagar les autopistes, ect. I ni els trens de rodalies funcionin.

    Per pagar ens diuen que somos españoles. Pero per cobrar a les somos catalanes.

    Es una cuestió de dignitat humana. Com la de cualsevol Espanyol.

  5. 16/06/2010 at 16:24

    Sr.Foix: Vicens Vives seríe avui un dirigent polític de primer ordre, Vives va lluitar amb historiadors com Pedro Lain Entralgo i las seves «ideas falangistas» d´Espanya i amb Rafael Calvo Serer membre del Opus Dei i la seve visió molt particular de la mateixe Espanya «castellana», dos historiadors que mai podríen entendre que signifiquen paraules com «seny» i «rauxa»…

    • 16/06/2010 at 17:05

      (Cada temps porta les seves exigències i comporta les seves regles polítiques i socials.)
      Ahora son otros tiempos, vivimos otra época, otra realidad, si nos viera Vives hoy lloraría.

      • Pere
        16/06/2010 at 18:33

        Pues si, son otros tiempos, muy distintos, pero siempre a Catalunya le toca lo mismo, trabajar, pagar y callar, llorar no paramos de llorar.

        • Julia
          16/06/2010 at 20:24

          Serán otros tiempos, pero en cuanto hacen fútbol todos a perder la cabeza y el tiempo, lo de la selección hoy ha sido penoso, todas las cadenas de televisión vestidas con la camiseta roja, no madurarán nunca y total para perder.

          • Miss Margaret Pitbit
            16/06/2010 at 21:33

            Estoy de acuerdo contigo.

          • Julia
            17/06/2010 at 10:25

            Bien, pero en todo lo demás estoy también de acuerdo con lo planteado por mis compañeros de blog.

    • Fabián Garganchón Rábanos
      16/06/2010 at 21:30

      Ojo con nombrar al Opus! que son gente muy particular y tienen gran arte para manejar tanto lo del cielo como lo de la tierra.

      • Alex
        16/06/2010 at 21:44

        Todo pasa y todo queda, de lo que podría haber sido Catalunya a lo que es hay un abismo, no vale lamentarse, hay que seguir adelante.

        • Albert
          16/06/2010 at 22:07

          Alex, estic d’acord amb tu.

          • Alex
            16/06/2010 at 23:28

            Albert, es que la reflexión de Bartolomé de que vivimos otra época y otra realidad me ha parecido muy acertada.

  6. Antoni
    16/06/2010 at 15:00

    A vegades, però, els catalans farien bé de no donar tantes voltes a les coses i actuar més. Ha quedat prou clar que l’anar fent, el “farem el que podrem amb el que ens donin”, no ens ha portat enlloc. No cal perdre tant el temps amb pactes que són impossibles. Convé ser valent, com totes les nacions lliures han estat en algún moment. Qui no ho intenta, no pot guanyar mai.

Comments are closed.