Montilla a Madrid

El president José Montilla va assistir ahir a la desfilada militar a Madrid coincidint amb el Día de la Hispanidad. Hi va anar en el seu primer any com a president de la Generalitat i hi ha tornat al final de la legislatura, quan les eleccions ja estan convocades. El tripartit que presideix ha tornat a grinyolar per qüestions simbòliques i gestuals. És normal que així sigui quan els tres partits del govern ja pensen més en el dia 28 de novembre que en la seva pertinença a una coalició que en qüestions institucionals hauria de guardar les formes fins al final.

José Montilla

Montilla deu pensar que la seva presència a Madrid pot arreplegar uns quants vots dels catalans que volen fer compatible una certa catalanitat amb un cert espanyolisme. Però potser ja és tard. Sempre vaig pensar, i així ho vaig escriure, que Montilla traduiria políticament aquella gens subtil advertència en dir al president del govern: “José Luis, te queremos mucho, pero queremos más a Catalunya”.

Vull remarcar el gran esforç del president Montilla en manifestar la seva voluntat de ser català. Ho ha demostrat en l’esforç per millorar la seva parla catalana, en les preocupacions per governar des de la catalanitat d’esquerres i en els seus discursos advertint que hi havia un creixent perill a Catalunya de desafecció amb Espanya. No ho ha tingut fàcil. Des d’aquí se li retreia que no era prou català i des d’allà li etzibaven insults per haver abandonat els seus orígens hispànics. El fet és que els seu discurs ha estat del tot acceptable per a una majoria però li ha faltat un gest polític que només un socialista del PSC podia fer vers un socialista espanyol que presidia el govern.

No se li demanava una trencadissa fraternal sinó una simple votació al Congrés en què els socialistes catalans demostressin que Catalunya era més important que la seva federació amb el PSOE. El pretext era fàcil de trobar després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i després de tantes promeses no complertes per part de Zapatero envers Catalunya.

Quina oportunitat perduda per falta d’un sol gest polític clar i contundent per demostrar l’autonomia del PSC en aquells temes que afecten directament els interessos dels catalans. Aquest vol i dol del president Montilla ha estat possiblement la causa que un bon conseller com Antoni Castells decidís no anar a les llistes de les properes eleccions. Les reunions del sector més catalanista del PSC per fer-li veure a Montilla la necessitat de fer aquest petit pas no van donar resultat. Els consellers Maragall, Geli i Tura prou que ho van intentar. Joaquim Nadal es mantenia al marge, nedant i guardant la roba, mentre la consellera Tura, finalment, representarà el sector catalanista com a número dos per Barcelona.

Potser no va pensar en el que el poeta Joan Maragall escrivia l’any 1907, ara recollit en el llibre Adéu, Espanya, d’Edicions 62. “Sempre me’n recordo –diu– de lo que tantes vegades m’havia dit don Joan Mañé: el dia en què Catalunya tingués quaranta diputats ben seus al Parlament espanyol, ningú més li faria la llei”.

Això no s’ha produït i tindrà el seu preu polític. Però seria injust fer caure tota la responsabilitat en el president Montilla, que ha anat molt enllà en la seva defensa dels valors catalanistes. No ha estat possible perquè les forces del tripartit difícilment hi haurien coincidit i perquè Artur Mas no li hauria donat aquest trumfo que comportava conseqüències electorals. Ja veurem fins on arriba CiU en aquest camp si governa Catalunya d’aquí a uns mesos.

No era fàcil tampoc per l’esquizofrènia que es viu a Catalunya en els últims anys respecte a les relacions amb Espanya. La definició d’esquizofrènia de l’Enciclopèdia Catalana diu que és una “psicosi caracteritzada per la manca d’equilibri psicològic a causa d’un trastorn en el procés d’associació”. El que es diu de Catalunya també val per al que es pensa i s’escriu des de Madrid respecte a Catalunya.

Des del punt de vista del llenguatge en els mitjans de comunicació públics i alguns de privats, ja fa temps que Espanya és la innombrable. Com si no existís. Quan la roja guanyà el Mundial a Sud-àfrica era el Barça, que ho era en bona part, qui havia guanyat, mentre que des dels altaveus madrilenys només era una conquesta espanyola. No era gens innocent l’esment a l’Ajax d’Oleguer Presas en anunciar el partit contra el Reial Madrid en què l’exbarcelonista figurava només com a suplent. A hores d’ara, per exemple, la copa del mundial no té dia ni lloc previstos per exhibir-se davant dels catalans que participaren més que ningú en la consecució del títol.

No em negaran que això, si més no, és paradoxal per no dir ridícul. Espanya és una realitat entranyable, segons una cèlebre definició de Jordi Pujol. Però és una realitat que existeix i que no veig com es pot ignorar encara que només sigui en el llenguatge o amb gestos que, des d’una banda i l’altra, no fan res més que confrontar dues realitats que no són monolítiques sinó molt més complexes del que aparenten.

Acabo amb una cita de Rafael Jorba quan diu en el seu llibre Catalanisme o nacionalisme que “el catalanisme polític ha enlairat des dels seus orígens la bandera de la pluralitat de les Espanyes, d’Ibèria si es vol. Ara més que mai aquesta és la nostra aposta: treballar per una Catalunya lliure i solidària en el marc d’una Espanya agermanada en la diversitat d’una Europa on els catalans han retrobat la seva vocació primera. No hi haurà encaix de Catalunya a Europa si no resolem simultàniament el seu encaix a Espanya”.

Hi ha motius, com diu Salvador Cardús, per estar-ne tips de tot plegat. Però si Catalunya opta per anar per lliure només ho aconseguirà si resol primer una certa unitat de les seves forces polítiques en els temes fonamentals. I a partir d’aquí, exigir la seva voluntat de ser, sense cridòries i sense quimeres. Veig difícil que la sobirania s’assoleixi anant contra Espanya.

Publicat al diari Avui el 13-10-2010

8 comentarios

  8 comments for “Montilla a Madrid

  1. Albert
    13/10/2010 at 23:15

    Sr. Foix. Catalunya no necessita la independencia. No es una necessitat real. El que si necessita es unitat. Es a dir remar tots els partits units i cap a la mateixa direcció. Els ciutadans de Catalunya no estem units. I per tant els politics catalans tampoc. Per aixo no tenim força i tampoc ens respecten a Madrid.

    Aquest i nomes aquest es el nostre problema principal, referent a Catalunya.

    Be, excepte el problema, molt mes principal, que es el lloc de trevall i els ingressos.

    Els politics que gobernen cansan perque nomes son politics i no pas estadistes. Si focin estadistes preveurien el futur. I no ho fan pas.

    • Albert
      14/10/2010 at 06:45

      P.D. A mes a mes hem de tenir en compte que el gran capital catala i el de Madrid/Espanya treballan units. I sense el capital no es va enlloc. Ja podem queixar-nos tot el que volguem. Que ens quedarem a n’el mateix lloc sempre. Ö mes enrrere cada vegada. Es la realitat.

    • Peter S.
      15/10/2010 at 09:13

      El que necessita Catalunya és aturar la sagnia dels 22.000 milions d’euros anuals de dèficit fiscal (un 10% del PIB!). Tant és que sigui amb la independència o el concert econòmic, que sigui parlant en català o parlant en espanyol, amb toros o sense; en cas contrari, només podem esperar l’empobriment i la decadència.

  2. Alex
    13/10/2010 at 21:41

    A Montilla cuando llegan las elecciones le pierde su electorado, se deja de nacionalismos catalanes y se va a ver desfiles nacionalistas españoles, es de lo que vive, es la base de sus votos, lo demás son historias.

  3. Africa
    13/10/2010 at 20:41

    Sr Foix: Quan les coses es fan sense convenciment, passa el que passa.Ara hi vaig, l’ any que vé ja veurem, avui són naps i demà són cols. No s’ hi val a fer les coses en funció de la conveniència del moment, o es tenen clares o que pleguin. Ara que hi penso, però,….haurien de plegar una bona pila, oi?.Salutacions.

  4. 13/10/2010 at 16:08

    Sr.Foix:Veig que passen els anys i que Catalunya continua perdent pes, veig que caminem cap a la pillor paralització, veig que Catalunya necessita ser més respectada, veig que Catalunya no encaixa dins el projecte actual d’Espanya, veig que Espanya no encaixa dins el projecte de futur de Catalunya.

    Hoy he vuelto a creer en los medios de comunicación, de no ser por su influencia y peso los mineros chilenos estarían ya muertos y olvidados en el interior de la mina, en otras ocasiones así ha sido, no hubo fuerza mediática, enhorabuena a todos.

  5. francis black
    13/10/2010 at 12:25

    Hay muchos periodistas que no dicen España dicen l’ Estat , pero Jordi Pujol siempre dice España , es como el País Vasco , hay personas que lo llamas vascongadas y otras Euskal Herria , también mutan las nacionalidades muchas veces pierde un jugador catalán para pasar a ser español cuando gana, en los medios catalanes el jugador es siempre santanderino , sevillano , mallorquín, en Madrid es español , todo esto visto desde fuera hace gracia , pues lo que realmente son los jugadores es millonarios, que es lo que marca las diferencias con el resto.

    Tema desfile: ¿es necesario? entiendo que es la única vez que se movilizan sin el permiso de U.S.A , pero lo veo un poco gratuito.

  6. J.Vilá.
    13/10/2010 at 09:24

    Catalunya no pot anar per lliure.

Comments are closed.