Mentre Europa dormia

El règim de Tunísia no ha caigut per una revolta del fonamentalisme islàmic sinó per l’abús d’autoritat d’un dictador, per l’enriquiment d’unes quantes famílies de la cort del president exiliat, per la corrupció, el despotisme polític, la pujada de preus, l’atur i la falta de llibertat. El president Ben Ali era un dictador, però un bon dictador pels interessos europeus, per l’esbarjo d’uns quants milions de turistes i pel fre que suposava per a l’extensió de l’islamisme extremista al nord d’Àfrica.

Imatges de la revolta

França ha hagut de rectificar en només un dia la comprensió que la diplomàcia de París havia prodigat a una dictadura que servia de cuirassa als radicalismes que potencialment estan bullint des d’Egipte fins a Mauritània i que poden esclatar en revolucions sense control amb un rerefons antioccidental. Això mateix han fet la majoria de països de la Unió Europea, que miraven cap a una altra banda quan el president amic de Tunísia els garantia l’estabilitat a la regió. Aquesta comèdia ha durat 23 anys, des que Ben Ali va enderrocar Burguiba l’any 1987, i des d’aleshores ha governat amb mà de ferro un país aparentment tranquil i amb una història més que mil·lenària. S’han celebrat dotzenes de reunions i cimeres de la Mediterrània: les visites dels presidents de França, Itàlia, Espanya i Alemanya han estat un ritual diplomàtic per mantenir les bones relacions entre les dues ribes del mar que ha estat el bressol de la civilització occidental.

Fa pocs anys el president Aznar visitava Líbia per refer les relacions amb el coronel Gaddafi, que havia estat declarat responsable de l’atemptat de l’avió que s’estavellà a Escòcia i que causà la mort d’unes 270 persones el desembre de 1988. A continuació li portava el perdó el primer ministre Blair, que convertia pràcticament en un aliat el personatge que, curiosament, ha estat l’únic que ha defensat el ja exiliat president de Tunísia. La seva dona s’ha emportat a corre-cuita una tona i mitja d’or valorat 45 milions d’euros.

Tot va començar amb el suïcidi d’un estudiant d’una ciutat de províncies, que es cremà viu després que la policia li confisqués la fruita i la verdura que venia al carrer. No tenia autorització municipal. Aquell noi, Mohamed Bouazizi, va esdevenir un màrtir per als milers de joves de Tunísia que es rebel·laren contra la repressió de l’Estat, al qual feien responsable de les seves frustracions, l’atur juvenil i la falta de llibertat. Per primera vegada, les xarxes socials, en un país en què el govern controlava la informació, han estat decisives per fer caure un règim corrupte. Des d’aleshores, quatre joves algerians s’han cremat vius i un egipci féu el mateix davant de l’edifici del Parlament del Caire.

Quan els règims dictatorials cauen per una revolta o una revolució, les coses no canvien d’avui per demà. Tunísia entra en un període d’inestabilitat propi d’aquestes situacions. Però la situació canviarà, perquè la corrupció no té defensa quan és descoberta i coneguda per la gent. El que ha passat tindrà repercussions en tots el països del nord d’Àfrica que es mantenen gràcies a la falta de llibertat i també per la connivència d’Europa amb els monarques i dictadors que governen sense escrúpols unes societats demogràficament molt joves que estant tipes de viure sense esperança.

Tunísia ha viscut una experiència que és exportable a tots els règims nord-africans. Un creixement de la població espectacular, la meitat de la població per sota dels 30 anys, sense feina i sense espai vital, amb molts aturats que tenen una graduació universitària. És una prova experimental que la gent pot fer fora un dictador sense l’ajut de les potències occidentals, com va ser el cas de Saddam Hussein a l’Iraq l’any 2003. El perill per tornar a un règim repressor no ha passat. Tunísia pot caure en l’anarquia o el caos, o bé pot encaminar-se pel difícil i delicat procés per construir una democràcia en un país àrab.

I aquí és on Europa ha de canviar d’estratègia per tal d’afavorir una transició cap a la llibertat i el progrés. Sense tenir en compte els interessos d’estat ni els beneficis de les empreses energètiques que han mantingut els règims corruptes al poder. Ha de garantir ajut econòmic i polític per tal de donar sortida a les legítimes ambicions de milions de nord-africans que ja no volen viure en un país aparentment estable mentre es practica la repressió a tort i a dret.

Cada país és diferent. Però el que ha passat a Tunísia val també per a Egipte, Líbia, Algèria, el Marroc i Mauritània. És des d’aquests països, d’on arriben cada dia milers de joves que cerquen horitzons de vida més dignes, la qual cosa crea seriosos problemes d’integració en les societats d’acollida. L’excusa del fonamentalisme islàmic, especialment en el cas algerià, ha estat el pretext perquè s’apuntalessin alguns “bons” dictadors. Per molts tunisians, pels algerians i pels marroquins, París és la capital d’Europa. Però el president Sarkozy només es va posar del bàndol dels manifestants quan el president Ben Ali ja era fora del país.

Durant molt temps els governs europeus, especialment el francès, han mirat amb una certa benevolència les dictadures seculars àrabs, pensant que eren un mal menor i que eren útils per als interessos europeus. Per una banda, per controlar els radicals islàmics als propis països, i per l’altra, per prevenir la fugida massiva d’emigrants, que es juguen la vida per arribar a Europa. Aquesta política ja no serveix. És hora de promoure transicions polítiques des de la societat civil, i no des dels despatxos de monarques, dictadors o personatges que s’eternitzen en els càrrecs, al marge del que pensa i del que pateix la gent. Tots aquests països són molt a prop de casa nostra. Hi ha molts milers de ciutadans que viuen aquí i demanen més claredat i energia per canviar la vida dels seus conciutadans, amb els quals mantenen una estreta i constant relació.

Article publicat al diari Avui el 19-1-2011

  17 comentarios por “Mentre Europa dormia

  1. Y mientras ocurre esto de Tunisia, los sinverguenzas de siempre, siguen tan campantes y con sus buenos sueldos. Que digo sueldos, pensiones y un largo ect. de beneficios y corruptelas.

    Lo que ocurre en Tunez también podría ocurrir en Europa. Y en España. Porque 4.500.000. de personas en el paro y algunos sin vivienda ya. Que pueden llegar a ser 10.000.000 ó 15.000.000. de personas si contamos la familia. Y que dentro de muy poco no van a tener ningún ingrso. Esto es una bomba retardada, pero muy explosiva.

    Y mientras se entretienen algunos inconscientes inventandose el problema de las lenguas del Parlamento. Esto no es serio ni legal.

    • Los numeros nunca engañan todo ira saliendo a flote, empezando por Catalunya tres años escondiendo la mala situación de las finanzas,aunque ahora salgan vendiendo la moto de que nadie sabia nada del agujero, como si nadie controlase la tesoreria.
      Ahora ante la amenaza de que no se dejara emitir mas deuda ya se hace publico lo que sabiamos, la generalitat tiene una tesoreria ruinosa para ir tirando de dos meses en dos meses, despues de tanta historia con la financiación, y la equidad entre comunidades, España debera rescatar a Catalunya, tiene narices.

  2. Escribo mientras en A3 están programando un pastelón sobre la boda de Sofia y Juan Carlos, si quieren cargarse la monarquía no tienen nada más que hacer que seguir con este tipo de series de peloteo.

  3. El resto de Europa debía estar durmiendo a base de orfidales que es la fórmula habitual de conciliar el sueño en el primer mundín. Todos, excepto la ministra francesa de Exteriores que ofreció antidisturbios al dictador Ben Alí unas horas antes de su huída. O era un sueño?

  4. El Sr. Foix nos esta diciendo que la culta y democratica Europa estaba y esta haciendo la vista gorda ante el despotismo de estos paises que enumera?
    Este tipo de europeismo de cinismo e hipocresia se esta quedando con el culin al aire.
    Tot plegat esta anunciando un cambio de ciclo violento y de incierto desenlace para todos.
    Es patetico comprobar como las elites del primer mundo no han sabido ponderar que ibamos a este callejon con salida a palos (para todos)
    Y es que estas elites no estan ni en el primer mundo, estan en la inopia social y moral. El peligro son ellos.

  5. Francia y EE.UU. le hicieron el juego a Ben Alí, al que veían como una barrera frente al islam radical. Y algunos manifestantes no dudan en identificar a esos gobiernos con «la cruzada cristiana contra los musulmanes».

    • Y ya vale de islam radical o tal y cual radical. Aqui de lo que hay que hablar es de injusticia y miseria y de arreglarlo con ganas y luego cada cual ya ira al minarete, o a la iglesia o a la sinagoga, con la dignidad que merece todo ser humano aparte de su color, credo o pertinencia.

      • Como dijo el general Custer cuando le anunciaron que estaban rodeados: “magnifico, ahora si que no se escapan”. Y es que hay que ser optimistas.

        • Seguro que nadie se escapa de esta, se pensaban que afectaria solo a la clase pobre, pues resulta que a la media tambien y a mas de un fantasma que se pensaba que era inmune a la crisis..
          y encima tendremos que leer que no estaba previsto…
          http://www.lne.es/economia/2011/01/17/estanflacion-nuevo-fantasma-economia/1020974.html
          La cuestión es vender la moto..una y otra vez—que si la crisis no estaba prevista, que si la estanflacion no estaba prevista….

          Los fantasmas ya sabemos donde estan, los tenemos bien localizados

          -La estanflacion hace 3 años que sabiamos que era posible, en los paises sin crecimiento
          -Pero no hay problema de todas las crisis se sale, solo hay que sumar años, 1,2,3,7…

    • La verdad es que no somos plenamente conscientes de la que se está liando en el mundo, pensamos que por poder comer cada día y comprar cuatro idioteces somos los reyes del mambo, la realidad es que nos va a caer la del pulpo el día menos pensado.

    • En Europa ni nos enteramos ya de nada, pintamos menos que nada, nos hemos convertido en unos payasos que sólo hacemos reir al mundo.

Comentarios cerrados.