Vigílies d’una gran tempesta

Aspecte del cel i el mar abans d'una gran tempesta

Els governs són incapaços de traslladar confiança i seguretat a unes societats que viuen en la por latent per la incertesa econòmica i financera. Tampoc els analistes i especialistes saben construir un diagnòstic que permeti fer-se una idea sobre el que cal fer. La premsa anglosaxona dispara des de fa temps contra l’euro i contra la viabilitat d’una Europa forta i compacta que pugui ser contrapès i competència de les places financeres de Londres i Nova York.

Mai des dels anys trenta els anomenats mercats havien causat tants trasbalsos polítics i econòmics arreu del món. La crisi esclatà als Estats Units la tardor de 2008 quan el president George Bush ja era interí a la Casa Blanca mentre el seu successor, Barack Obama, observava estupefacte com més d’una vintena dels governants més importants del món es reunien a Washington per analitzar la crisi. Obama no hi assistí perquè només era president electe i la cimera fou convocada per George Bush, al qual quedaven encara més de dos mesos de governar interinament des de la Casa Blanca.

La crisi es comparà molt aviat amb la que esclatà també als Estats Units l’any 1929 i que va tenir conseqüències nefastes a Europa i al món. És una idea acceptada per la majoria dels historiadors solvents que d’aquella crisi se’n derivà el canvi de governs i de règims en tot el món occidental i que fou el preludi de la Guerra Civil espanyola, un assaig cruel sobre la confrontació que l’any 1939 convertiria Europa en un espai de tenebres que encara avui inquieta les consciències dels fills de la generació que va provocar la guerra. No som als anys trenta. I no es repetiran fil per randa els episodis tràgics que visqué tot el món com a conseqüència del que començà com una guerra civil europea i acabà convertint els mars i oceans en escenaris d’una guerra global.

Els mercats que actuaren sense escrúpols toparen amb dues ideologies contraposades i radicals que volien el domini del món per raons ètniques o per una ideologia totalitària. Nazisme i estalinisme s’aliaren fictíciament per repartir-se Polònia i provocaren l’esclat de la guerra. Europa quedà dividida durant més de mig segle. No sé veure com es pot produir una confrontació com aquella. Ho veig impossible. El que sí que es pot comprovar és com les esquerdes mal tapades del capitalisme ens han portat a una situació en què les polítiques i les institucions són trepitjades per un núvol confós, sense responsables personals directes, amb un llenguatge incomprensible, que actua sense retre comptes a ningú.

Tony Judt, historiador i assagista del segle XX, dóna una visió interessant sobre el que ens passa. Ens diu que durant trenta anys hem convertit en virtut la recerca del benefici material. Sabem el que costen les coses però desconeixem el que valen. L’estil materialista i egoista de la vida contemporània no és inherent de la condició humana. Diu Judt que l’obsessió per la creació de riquesa, el culte al sector privat, les creixents diferències entre rics i pobres i l’admiració acrítica pels mercats no regulats, la creença en el creixement infinit i el menyspreu a tot el que és públic ens ha portat a la situació actual de por i incertesa.

El pitjor enemic del capitalisme és el capitalisme no regulat. Més aviat que tard haurà de ser rescatat dels seus propis excessos pels estats que no podran permetre com es destrueix la riquesa, la feina i el progrés. Les persones del meu temps hem viscut moltes penúries en aquella societat estripada per la guerra, la dictadura i la falta de llibertats. Però podem dir que formem part d’unes generacions que hem anat de menys a més. És freqüent escoltar en converses familiars que els joves que ara intenten obrir-se pas ho tindran molt difícil perquè les expectatives generals són minses malgrat haver tingut una millor formació acadèmica i professional. El món que els estem deixant no els ofereix oportunitats. Torno a citar Judt quan afirma que l’última vegada que una cohort de joves expressà una frustració comparable davant la buidesa de les seves vides i de la manca de sentit del món en què vivien fou en la dècada de 1920, un període que els historiadors batejaren com la generació perduda.

D’aquesta estranya situació dominada per forces que no estan sotmeses al control polític i social ens en sortirem. Però cal combatre la por i la inseguretat que domina cada vegada més amplis sectors de la població. La por pot ser aprofitada pels governs de qualsevol tipus per imposar polítiques d’emergència que trepitgin llibertats i drets adquirits. Sóc incapaç d’entendre racionalment el comportament dels anomenats mercats que parlen un llenguatge que crea por. El president Rajoy es presentava malament i tard davant els ciutadans per dir-nos que ens havia pràcticament tocat la rifa amb la possibilitat de manllevar fins a 100.000 milions d’euros amb l’objectiu de rescatar el sistema financer.

L’optimisme del president no va durar ni un dia. Els mercats es llevaren dilluns amb una certa alegria però al capvespre ja havien dit que no es fiaven del que deia Rajoy ni de la salut del sistema bancari hispànic. Tenim la por al cos tots plegats. Els governats i els governants que temen no poder maniobrar a la velocitat del canvi protagonitzat per forces que estan més enllà del control dels governs i polítics. La por torna a ser un actiu de la vida política en les democràcies europees. S’ha de recuperar la confiança en els sistemes lliures però també s’ha d’exigir que els gestors de les institucions públiques actuïn amb responsabilitat. Hi ha motius per pensar, seguint el fil de la història de l’últim segle, que estem en vigílies d’una gran tempesta que afectarà molts països de tots els continents.

Publicat al diari ElPuntAvui el 13-6-2012

13 comentarios

  13 comments for “Vigílies d’una gran tempesta

  1. sip
    14/06/2012 at 00:40

    Creo que no estamos en vísperas de una tormenta, si no que la tormenta lleva dando sinuosas vueltas por el mundo digamos «instalado» desde hace una temporadita ya. A veces descarga sobre un país y se aleja con sus truenos de guerra a otro, otras se queda como varado sobre unas coordenadas y no hay manera de que se desplace pero la realidad es que descargue donde descargue los mayores damnificados son los que están en situación más precaria. Los más débiles, los que menos tienen son los que sufren con más virulencia la inundación. Los que nunca son rescatados a tiempo y quedan en la más indefensa intemperie.

  2. Josep
    13/06/2012 at 22:47

    Diari de Girona.-13-06-2012
    Pujol ens ha deixat amb zero diners.

    JOSEP C. VERGÉS Molt honorable expresident: Aquest maig començo la meva minsa pensió als 65 anys, no als 60 anys dels grecs o dels francesos tan arruïnats com Catalunya. Vostè és pensionista des de 2003, quan perd les eleccions després de 23 anys de «peix al cove». La història torna a Catalunya a la inversa del que deia Karl Marx, primer 23 anys de farsa i ara, un futur de tragèdia, perquè la impagable Generalitat que ha muntat està en bancarrota, certificat aquests dies per les agències internacionals de crèdit. És seva la bancarrota, com ho és la bancarrota de Banca Catalana o la bancarrota de Destino, la revista del meu pare, que compra en secret per declarar-se propietari mesos abans de morir Franco i entregar-la als comunistes volent fer mèrits per un futur portuguès que s’imagina, com sempre, equivocat. Per cert, encara em deu les meves accions de Destino, que m’aniria molt bé que em pagués, amb interessos de demora, ara que estic retirat sense la seva pensió daurada.
    D’això precisament li escric, no del seu deute amb mi, ja que m’avorreixen les seves excuses de mal pagador, sinó del seu deute amb els catalans. Com té la barra de dirigir des de l’ombra, a través del seu home de fer feines, Artur Mas, i del Príncep de Girona, Oriol Pujol, un país que ha deixat en la ruïna? Per què no calla d’una vegada? Com hem de creure en la independència quan durant 23 anys deia tot el contrari? Quan pensa exigir al seu soci Duran Lleida que torni els milers de milions pels aturats catalans desapareguts? Quan pensa exigir a la seva mà dreta Roca ?Ju?nyent que expliqui com s’ha fet multimilionari instantani després de deixar la política? Quan pensa exigir als seus fills que expliquin com s’han fet tots milionaris?
    He rebut la meva discretíssima pensió amb tristesa. No per petita -jo vaig cotitzar el que vaig poder- sinó perquè veig que els meus fills, que en realitat són ells que li paguen, no són milionaris com els seus perquè sempre m’he negat a participar en la seva corrupció. No tinc pis de luxe a Sarrià-Pedralbes ni torre de luxe a la Costa Brava ni suite de luxe al Palace de Madrid com el seu aliat des del primer moment Duran Lleida, que no ha treballat mai. No li cau la cara de vergonya que els catalans honestos hagin de pagar per tots els desastres que ha creat? Desastres particulars com Banca Catalana o Destino els han pagat, o deixat de cobrar en el meu cas, els accionistes. Però per què tot Catalunya ha de pagar la seva megalomania, barreja de grandeur francès i centralisme madrileny? Josep Pla avisava abans que arribés al poder que era un milhomes i avui tots ?pa?guem els plats trencats de la seva monumental incompetència amb retallades bestials i impostos impagables.
    A mi em fa vergonya fins i tot cobrar la meva simbòlica pensió. Quan tenia l’edat dels meus fills cobrava molt poc, amb contractes de tres mesos igual que ells. Però no m’ofegaven aquests impostos en alça permanent ni patia aquestes retallades salvatges de la seva Generalitat en bancarrota. Com que segueix manant a l’ombra, com feia a Destino mentre Franco estava massa viu, li vull demanar que exigeixi a la Generalitat que retalli a la meitat els seus polítics, en nombre i sou. Jo passo llargues temporades a Suïssa molt tranquil visitant la meva dona. Un país de la nostra mida però sense cap crisi perquè saben quadrar els pressupostos. Es viu molt bé amb un govern la meitat del nostre i amb polítics a temps parcial perquè tots han de tenir una feina de veritat. M’agradaria veure quantes cases de luxe tindria el seu soci Duran Lleida si hagués de treballar com tots els catalans.
    Li ho demano pels meus fills, que treballen a sous mínims i amb contractes temporals. Ja sé que els seus treballen a sous màxims i contractes a dit, com els seus amics, coneguts i saludats polítics, que diria Pla. Però Josep Pla era un home de seny, no de rauxa com Jordi Pujol, que ens ha deixat amb zero diners.

    • dogbert
      13/06/2012 at 23:30

      El repaso a parte de la convergencia de los negocios y añadidos es importante y de agradecer.
      Efectivamente es de sonrojo ver al ex president Pujol aleccionando sobre lo que hay que hacer, cuando el en 23 años estuvo en las antipodas.
      La barretina y la senyera alimentaron y cobijaron a un tipo de zanganos corruptos de padre y muy señor mio.
      Ahi siguen y ademas perpetuando la saga.
      El nordeste de la peninsula tambien tiene mucha tela para cortar.
      Una vez mas Josep Pla, la vio clara.

  3. Joan Martorell i barberà
    13/06/2012 at 16:31

    From: jpedraforca@hotmail.com
    Subject: rescatar els banks
    Date: Thu, 7 Jun 2012 11:25:10 +0000

    7 DE jUNY 2012

    Rescatar els banks

    Quan ja fa anys llegia els astronòmics beneficis del banks i caixes, en feia una barreja de sorpresa, i també d’incredulitat, no em lligava que els benedicis de la que en diem, per a entendre’ns, economia productiva, fossin inferiors a l’economia de serevei, no em semblava coherent que els servents, guanyesin més que els servits i encara més curiós era que els servidos manessin als servits
    Peró ara la truita s’ha girat es alló de Quevedo “el aguacil aguacilado” els prepotents directors s’amaguen avergonyits, ídols desprestigiats. Peró des de la seva vergonya ens venen a dir”si no ens doneu la ma també vosaltres caureu “. Aixó és el rescat.
    El rescat és l’unica solució? Penso que antigament el paper moneda estava assegurada pel “patró or”. Ara bé el que tenen el bancs , caixes, administracións públiques i “tuti quanti”és, no or sino toxos… i si implemtessim el “patró toxo”?. Per exemple “El Banco de Espanya pagarà al portador 100 metros cuadrados”. Crear una mena de “Fort York” plé de troxos d’argila; una burrada? Segur, pero de vegades els bojos (els toxos) fan bitlles….o bitllets.
    Dit aixó, aclareixo que jo era un lector fidel de “La Codorniz”
    JOAN MARTORELL I BARBERÀ
    Carretera de Terrassa 30
    08230 MATADEPERA
    Tel. 937870535
    DNI

  4. 13/06/2012 at 16:05

    Sr.Foix: Uno analiza el devenir de los sucesos que han sacudido el país y ve con desazón que esto es la crónica de una quiebra anunciada, «España es el país donde uno puede hacerse rico con más facilidad», aquella frase grandilocuente, fue interpretada como una invitación a hacer lo mismo que estaban haciendo algunos políticos, «robar todo lo posible», el número de personas dedicadas a la gestión pública se disparó hasta limites impensables e imposibles de mantener. Actualmente tenemos EL DOBLE de políticos que el segundo país con más políticos de Europa (Italia). Tenemos más políticos que Alemania ¡con la mitad de población! Además Alemania está mucho más descentralizada que España. Alemania cuenta con 6 niveles administrativos (Estado – Länder – Regiones Administrativas – Distritos – Mancomunidadades – Municipios) y España sólo con 4 (Estado – Comunidad Autónoma – Provincia – Municipio). Tenemos, si mis números no me engañan 445.568 personas dedicadas a la política.(Año 2.011)…Tenemos un problema y este no es otro que mantener este macrosistema que hemos engordado, que no funciona y que no es capaz de generar espectativas ni soluciones…

  5. Jordi P
    13/06/2012 at 12:11

    Un anàlisi realista de l’actual situació el que ens ofereix el Sr. Foix: «durant trenta anys hem convertit en virtut la recerca del benefici material». Jo diria que no hem tocat de peus a terra, hem viscut per sobre del que som i tenim, i penso que ja és hora que ens situem al nostre lloc. Haurem de començar des de molt avall, com va fer la nostra generació -la de postguerra- que treballàvem molt, estalviàvem molt i hem tirat endavant el nostre país de forma creixent fins el dia que hem canviat aquests valors per altres totalment enganyosos, virtuals, que ens ha inculcat de forma descarada i sibil·lina una forma de capitalisme totalment contrari a l’home, que ens presenta com un fi el que és un medi. Mal camí és aquest: voler posar com a finalitat de la nostra vida el posseir i gaudir dels bens materials, per sobre de qualsevol altre consideració.

    • pep
      13/06/2012 at 13:58

      Benvolgut Jordi P, a verue si al final ens haurem d’emirallar amb els monjos benedictins, cistercencs, cartoixans, pel seu estil de vida tant apartar del posseir i de gaudir sense mesura, per buscar permanentment la senzillesa, el compartir, l’acolliment dels germans i de buscar primer el regne de Déu, i de buidar-se per dins de totes aquestes xacres tant pesades i que permanentment ens taicionen; ells amb molt poquet són feliços, ep ! em recorden al meus pares, que quan jo era petit i portaven terres a » mitjes «, quan al final del dia repartien els sacs d’ametlles, sempre en quedava un cabàs ple, si no saps el que es un cabàs, donç és menys que res. A mi em dolia que el pare tant poca cosa la partís amb l’amo de la finca que era inmensament ric i no li venia de tant `poca cosa !. No era un sac, eren 8 kilos.Aquest fet no aïllat en la vida del pare, de gran s’ha convertit en admiració pel pare. La seva honradesa a ultraça m’ha salvat. En Lluís sempre ens posa les coses planeres i ens fa tocar de peus a terra, tu també. Gràcies pel teu comentari.Ben agraït.

      • Jordi P
        13/06/2012 at 16:20

        El teu pare tocava de peus a terra. T’agraeixo aquest exemple d’una vida ben fonamentada en els valors, la qual cosa no treu lluitar contra les injustícies (en aquest cas de l’amo, que segons dius li sobraven els quartos). Cosa complicada trobar l’equilibri, però al menys hem de tenir el cap ben centrat en el que és primer, important i fonamental i el que és secundari.

    • Rosamariapo
      13/06/2012 at 19:13

      Hola Jordi,
      L’entonació del «mea culpa» et lloa i et venera perque et fa una persona sensata que, abans de donar la culpa als altres, sap fer «autocritica».
      Permeta’m, però, que discrepi de tu, perque els culpables d’aquesta crisi no som nosaltres, tot i que la classe politica ja se`n hagi assegurat de fer-nos-ho creure. Si que tots hem estat cobdiciosos, però els veritables responsables, són aquells qui, de manera conscient,ha enganyat i estafat ( estic parlant de les «preferents» ) a milers de pensionistes que la única cosa que volien era posar els seus estalvis a aixopluc per tenir una vellesa tranquil.la després de tota una vida treballant. Els veritables responsables, són aquells que, sense demanar explicacions de cap mena i tampoc sense donar-les ( estic parlant de présctecs hipotecaris) sabien que estaven condemnant a la míseria a milers de parelles, joves i families que volien construir la seva llar ( tothom ho feia !! perquè ells no ??). No es pot culpabilitzar a ningú de tenir poca cultura, pocs estudis,falta de criteri) i que no podrien pagar-la perque gracies als especuladors els preus eren desorbitats.
      Els que tenien la obligació de tenir criteri i sentit comú , és a dir, els politics ,no van fer res. No van frenar allò que es veia d’ una hora lluny que acabaria malament i en lloc de controlar-ho, es van afegir al «carro» . La resta, hem estat basicament enganyats…també , potser si, per cobdicia, però mentre els uns anaven de «mala fe» , els altres mancaven de recursos per defensar-se.
      No dubto que tu , en un moment donat, tinguis la capacitat de mantenir el cap fred i saber exactament quins són els teus límits, però aquesta capacitat, no és exigible a tothom i a ningú se’l pot fer culpable per això – torno a parlar de persones amb pocs estudis, avis, pensionistes, persones normals i corrents , fins i tot amb certa cultura pels quals el tema financer és una ciència hermètica…i que també s’hi han enganxat els dits simplement per confiar en un empleat del seu Banc de tota la vida i que hi van confiar a ulls clucs.
      Els motius de l’ambició i de la cobdicia dels uns i dels altres, són molt diferents i cal tenir-ho en compte a l’hora de repartir les culpes.
      Ben cordialment,

  6. Ramon
    13/06/2012 at 12:02

    La crisis esta en el ADN de este sistema y de cualquier sistema, esto no quiere decir, que no se puedan reparar las fallas, que TODOS, repito todos los economistas, sociologos, politicos, abogados sabian desde por lo menos 1993. Solo hay que ir al BPI y leer sus informes.
    ES un problema institucional, de control de gestión, de una buena gobernanza en todos les estamentos, en los agentes sociales, empresas publicas y privadas, partidos politicos, y que los medios de comunciacion se pongan del lado de los ciudadanos y NO del poder, los lobbies de presión no necesitan ayuda.
    ———————
    “El problema es que los políticos actúan a corto. La solución es crear instituciones independientes de los partidos” http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120613/54310916149/finn-kydland-economia-politico.html

    ‎”Ser consciente de que la partitocracia debe tener límites y fiscalizarla y no dejar que tenga todo el poder. Una sociedad civil madura debe trascender los partidos y crear instituciones sólidas para el bien común: un futuro que garantice una economía predecible a salvo de los bandazos electorales.”

    Hay que fiscalizar, y para eso tienen que existir instituciones independientes…
    —————–
    mas claro solo hay el agua

    • Ramon
      13/06/2012 at 12:05

      Excesos cometidos por todos que ahora hay que ajustar, en el 29 supuso un ajuste del 30 %, como en la actual que hay que ajustar un 30 % de los bancos. Nada nuevo bajo el sol, podeis ver este mismo comentario en el anterior blog del sr.Foix hace unos tres años.
      Ahora este ajuste sera menos traumatico que en el 29, hay mas experiencia y mas herramientas para que dure muchos menos años.
      Siempre que la ciudadania este bien informado y no colapse, por miedo.

Comments are closed.