És l’hora dels pactes

És l'hora dels pactes per la governabilitat de Catalunya

Molts podrem estar d’acord en el que Artur Mas, flanquejat per Duran Lleida, deia dilluns després de la gran sacsejada electoral de la política catalana. Deia el president en funcions que Catalunya necessita un govern fort i un Parlament estable. És l’ideal de qualsevol president. Comandar un executiu sòlid, cohesionat, competent i dels millors, alhora que al Parlament les decisions i lleis que surten del Consell Executiu passin sense grans ensurts el tràmit ritual. Però la política i la democràcia viuen permanentment associades a la crisi. Quan se’n surt d’una s’entra en una altra. Les coses no han anat tal com estava previst en el guió del president Mas. El primer en què haurà de pensar és a refer el mapa o el full de ruta que ell havia dibuixat a partir dels supòsits de la gran manifestació de l’Onze de Setembre i del fracàs del pacte fiscal que Mariano Rajoy no va acceptar.

En un règim parlamentari és de cabdal importància tenir una situació còmoda a la Cambra per tal que les accions de govern no ensopeguin amb debats llargs i estèrils per, finalment, ser escapçats o reduïts en no aconseguir un suport suficient. No cal obtenir una majoria absoluta sinó gaudir de la confiança dels diputats necessaris en els grans temes de la legislatura. Començant per la investidura que hauria de marcar la pauta del proper mandat. Catalunya té una cultura política diferent de la de països com Holanda, Bèlgica, Alemanya o Itàlia, on rarament governa un partit tot sol. Però la pràctica de les aliances i pactes en la governança de Catalunya ha estat constant des de 1980 fins avui, exceptuant les tres majories absolutes que Jordi Pujol obtingué en els anys noranta.

CiU ja és fruit d’un pacte que està formulat en una federació de dos partits que acostumen a grinyolar de tant en tant. A vegades amb tensions i a punt de trencar-se per després sortir enfortits amb un pedaç de roba o una xapa de ferro. Pujol va governar amb el suport explícit de l’ERC d’Heribert Barrera. A partir de 1993 els pactes de CiU amb el PSOE primer i amb el PP després foren constants a Madrid i aquí. Va ser Pujol qui va fer caure políticament Felipe González en retirar-li el suport parlamentari que li havia atorgat a contracor pensant en Europa i passant per damunt la pudor de les corrupteles que encerclaven els socialistes per tots costats. En guanyar Aznar el 1996, tornà el pacte amb el PP, que fou correspost degudament al Parlament de Catalunya sempre que es necessità. Amb la majoria absoluta d’Aznar es trencaren les amistats polítiques mútues i Pujol fou víctima de la campanya rabiosa del president espanyol contra tot allò que fes olor de nacionalisme, començant pels bascos i també de retruc pels catalans.

De l’any 2003 al 2010, Catalunya tornà al pacte entre forces que volien fer fora CiU del poder, després de 23 anys de governs encapçalats per Jordi Pujol. El pacte, per les raons que fossin, funcionà alhora que es convertí en un polvorí entre socialistes, republicans i l’esquerra d’Iniciativa fins que al 2010 foren foragitats del govern per les urnes. Recordar també que en conèixer els resultats electorals de 2003 hi hagué moltes pressions perquè ERC pactés amb Artur Mas, que passà a l’oposició malgrat obtenir millors resultats que ningú. Quatre figures destacables del periodisme i la intel·lectualitat del país firmaren un article conjunt en aquest diari demanant que no es fes el tripartit sinó el bipartit amb ERC.

Però el pacte continuà de manera implícita amb l’abstenció socialista en el procés d’investidura d’Artur Mas i amb el suport del PP d’Alícia Sánchez-Camacho en les lleis principals que s’han aprovat en els últims dos anys. En convocar eleccions anticipades, Artur Mas aixeca la bandera de l’estat propi i el dret a decidir pensant en dues variants. La primera és encapçalar políticament el moviment independentista que es detectava en la manifestació de la Diada. La segona és obtenir una majoria absoluta per tal de poder aplicar els remeis imprescindibles per complir les indicacions del govern de Rajoy que, a la vegada, les rep de la troica formada per l’FMI, el Banc Central Europeu i la Comissió.

El disseny era correcte i fins i tot acceptable. Però faltava que l’estratègia tan ben pensada i tan ben executada fins divendres passat acabés sent acceptada per una majoria clara de ciutadans. La sobirania i el dret a decidir va ser majoritària a les eleccions de diumenge. Però molts independentistes preferiren l’original a una còpia i s’inclinaren per votar ERC en comptes de CiU. I ara, novament, estem davant del pacte imprescindible. He escoltat en els darrers mesos que Vicens Vives estava superat i que ja no era la inspiració històrica de Catalunya respecte al tarannà pactista que hem practicat durant segles, des de la feblesa quasi sempre, però també des del realisme. Artur Mas ha de saber llegir els resultats i entendre que només podrà arribar fins al final de legislatura si accepta la necessitat del pacte amb majúscula. Pensava potser que ho podia fer tot ell mateix.

El que està en joc és més que l’estabilitat del proper govern. El que està en perill és la governabilitat de Catalunya. Deia Vicens Vives en explicar la decadència de la Restauració que una de les causes havia estat la impossibilitat de constituir majories de govern sòlides i coherents. “Aquest fenomen sembla tenir tres causes: impossibilitat per al govern de revalorar el caciquisme en un moment en què l’opinió pública prestava cada vegada més atenció a la vida política; descomposició progressiva dels partits, disgregats per qüestions de personalisme, sectarisme o extremisme; absència de personalitats que veiessin la política des de la perspectiva de l’interès nacional.” Em permeto suggerir que Vicens Vives no ha mort sinó que és del tot vigent.

Publicat al diari El PuntAvui el 28-11-2012

12 comentarios

  12 comments for “És l’hora dels pactes

  1. francis black
    29/11/2012 at 09:21

    La pregunta clave es si quieren que las cosas funciones, yo creo que si mientras no les perjudique.

  2. Albert
    29/11/2012 at 08:37

    Sr. Foix, bon i rahonat article.

    Companys i companyes del blog: Bones respostes. Pero em crida l’atenció la resposta de dogbert. Perque te tota la rao.

    Penso que es l’hora de la unió i de fer pinya. I sobretot mes necessari en aquesta hora tan desgarradora de crisis de la supervivencia.

    Aqui tenim la resposta del perque fa 300 anys que som una colonia.
    Els catalans, molt intel-ligents, molt capaços, molt individualistes, pero estem desunits a la hora de la veritat. Es el nostre taló d’Aquiles.

    Ara es l’hora de fer pinya per a coronar el castells. En be de Catalunya, d’Espanya i d’Europa.

    Pensem que els ulls d’Europa i del Mon en están observant i jutjant.
    Un pais que es capaç de guanyar en el futbol totes les copes. Tant d’Espanya com del Mon degut a fer pinya amb Espanya ( Per la Roja )
    i que no som gens capaços de fer Pinya per a alliberarnos nosaltres mateixos. de l’ho Ases que som de no aprofitar la ocasió.

    Ens creiem intel-ligents i nomes som uns Ases col-lonitzats.

  3. dogbert
    29/11/2012 at 00:41

    En la foto que ilustra el articulo del Sr. Foix, hecho en falta a tres politicos mas que han encabezado las formaciones que han entrado en el Parlament.
    Herrera, Rivera y Fernandez son tan validos como los otros cuatro, o nada validos tambien para conformar un superpacto nacional para tirar el pais hacia delante.
    Sabemos que esto no sucedera, pero estaria bien que por una vez, en plan salvacion nacional, se olvidaran de capelletas, rencillas y demas.
    Sera un pacto con el que sea y nunca pensando en el interes general.
    O seran nuevas elecciones mas que superadelantadas.
    La arrogancia del gran perdedor, aun ganando es el lastre principal.
    Mas a casita pero ya!

  4. dogbert
    29/11/2012 at 00:06

    El brillante Sir George Bernard Shaw escribió esta breve frase, llena de sabiduría. Shaw es la única persona que ha ganado un Premio Nobel (literatura, 1925) y también un Oscar (en la categoría de mejor guión), por «My Fair Lady», basada en su obra Pigmalión.

    LA FRASE QUE NUNCA HAY QUE OLVIDAR

    «Los políticos y los pañales se han de cambiar a menudo…
    y por los mismos motivos.»

  5. Àfrica
    28/11/2012 at 19:55

    Sr Foix:Realment la situació és difícil, sobretot pel que venim dient des de…jo qué sé! Esquerra anirà a la seva, no fós cas que es cremessin ara que han aconseguit bons resultats, el PSC.. ni parlar-ne, prou feina ténen a endreçar les seves misèries.La resta ja no cal ni parlar-ne, estan tots mirant-se el melic i oblidant les necessitats reals de la ciutadania, primer el partit, després el partit i així pels segles dels segles.No ens enganyem, se’ls en fot el poble, el mort i qui el vetlla!

  6. Rosamaria
    28/11/2012 at 13:49

    Disortadament «l’absència de personalitats que veiessin la politica des de la perspectiva de l’ interès nacional, més que no pas per l’ interès personal i/o de partit «, és un fet ben habitual. Quan sens a parlar a un politic de la «vocació de servei», no pots evitar la rialleta sarcàstica.

    Espero, confio i desitjo profundament que aquesta vegada sigui diferent, pel bé del pais, tot i que , sincerament, sóc molt escèptica.

    ERC no vol entrar al govern per a no «cremar-se» amb les retallades que inevitablement patirem. Un motiu legítim, però d’interès de partit ( el que deiem..). Si pacten amb PSC i/o PP,
    s’acaba el projecte sobiraniste, de consulta i pel «dret a decidir» i anem de cap a les retallades sense moure ni un gram les politiques socials…( això sense entrar en la politiques divergens d’aquests dos partits, per un canto la dispersió del PSC i de l’altre el centralisme del PP)…..què ens queda ??…. convocar noves eleccions ???!!…entretant el poble fotut!!,fotut!!

  7. francis black
    28/11/2012 at 13:25

    La situación es complicada, ninguno quiere perder votantes en las próximas elecciones.

    https://www.youtube.com/watch?v=wpjmADe4tzc&feature=related

  8. 28/11/2012 at 12:11

    Sr.Foix: Ardo en deseos que nuestros dirigentes se pongan de acuerdo en ponerse a trabajar para salir de la grave situación en que nos encontramos, la cosa ya no puede esperar más, no nos podemos permitir perder más tiempo…no hay sistema que pueda resistir la situación que se produce cuando los padres no pueden poner nada en la mesa a sus hijos…y ya hemos llegado a ello…

Comments are closed.