La presentació de Joan Margarit

El poeta Joan Margarit ha escrit el pròleg del meu llibre, La marinada sempre arriba, una circumstància per la que ha pagat la pena escriure els records de la meva infància. En presentar el llibre, Joan Margarit va llegir un nou text, transcrit a continuació, una peça amerada de records, de sensibilitat i de la cultura universal i local que traspúa tota la seva obra poètica. Moltes gràcies, amic Joan. 

Joan Margarit, l’autor i l’editora Berta Bruna

Si m’ho permeten, m’agradaria recomanar-els-hi de forma enraonada aquest llibre de Lluís Foix que avui presentem: La marinada sempre arriba, un títol que conté un sentiment d’esperança que a mi em porta de seguida a unes terres velles i aspres en el centre de les quals hi ha La Segarra que compartim l’autor i jo.

Els voldria explicar les qualitats a les quals atribueixo que, en acabar de llegir el llibre, em vagi sentir agraït al seu autor. Començaré per dir que Lluís Foix escriu un català que, si puc expressar-ho així, és el mateix que parla, una virtut més aviat escassa. Aquesta virtut es combina en el llibre del qual els estic parlant amb el fet que el seu autor mai no hi proclama cap voluntat d’originalitat.

Original, penso que és un dels conceptes que han creat més equívocs en l’art i en la literatura a partir de les avantguardes. Tota la bona poesia i literatura, el que anomenem els clàssics, és per a mi un gran fris on els poetes del passat hi han deixat les seves empremtes. En aquest fris, el poeta que arribi a escriure un bon poema hi deixarà la seva pinzellada.

Posar l’accent en la novetat, en l’originalitat de la pinzellada que es pretén afegir no m’ha semblat mai una bona pretensió de sortida. Si pensem en pintura, per exemple, i recordem l’escruixidora meravella de les pintures de les coves d’Altamira i Lescaux, i els 15.000 anys que transcorren fins a un Lucien Freud, un Cézanne o un Vermeer, tindrem una imatge d’aquest fris del qual parlava que per a mi deixa sense massa relleu l’originalitat.

Del meu mestre, l’arquitecte José Antonio Coderch, vaig aprendre a rebutjar la seducció de la paraula originalitat, una de les més perilloses per a un poeta. En parlar d’Arquitectura, Coderch deia que una casa no ha de ser «ni independent, ni feta en va, ni original, ni sumptuosa.» Ara penso que podia estar parlant de qualsevol activitat humana i, sobretot, de la poesia i de la literatura. I perdonin si m’he allargat massa per explicar perquè, en acabar de llegir La marinada sempre arriba, he agraït a en Lluis Foix que en la seva literatura m’estalviï la presència subjacent de la pretensió d’originalitat.

 

Lluís Foix i Joan Margarit abans de començar l’acte

Doncs, amb aquesta senzilla complexitat, d’una manera clara i difícil, com deia Espriu, Lluís Foix aposta per un tema d’alt risc, unes, diguem-ne memòries d’infantesa, que, en general, són la bèstia negra, tant de les biografies com de les mateixes autobiografies. Què poques vegades recordo, per sota del nivell d’excel·lència d’un Marcel Proust, haver sentit interès per aquesta part de les biografies.

 

Però Lluís Foix ha sabut actualitzar el que li han ensenyat els mestres dels quals, i així ho he dit en el meu pròleg, n’he sentit la presència: Pla, Gaziel i Caterina Albert. D’aquesta manera ha assolit la veu pròpia. D’aquests dos homes i d’aquesta dona sento que li ve a Lluís Foix aquest ús notable del que jo en dic una intel·ligència sentimental dura i alhora assenyada.

La presència constant d’una força de voluntat que mai no s’entén sense una profunda bondat. L’orgullosa humilitat amb la que Lluís Foix fa valorar al lectors i lectores l’esforç i el treball, en la millor tradició de la literatura catalana d’autors d’origen rural. Això es posa de manifest, per exemple, en parlar dels diners: es veu de seguida la distància entre un Josep Pla o un Lluís Foix i qualsevol dels autors clàssics castellans. En aquests no ha deixat mai d’estar present l’esperit dels llunyans precedents de la novel·la picaresca i el pes enorme d’una realitat històrica. Darrere de la paraula diners el literat castellà evoca sempre alguna cosa innoble: els diners, per dir-ho ràpidament, s’han guanyat històricament saquejant l’or d’Amèrica, o a través de la noblesa rural, o els terratinents, és a dir, un passat de diners sense Revolució Francesa.

El nivell, tan diferent, de les dues burgesies fa que, quan a la catalana comencen a arribar-hi escriptors procedents del medi rural, aquests parlin dels diners amb naturalitat i, encara més, sàpiguint utilitzar-los literàriament sense relacionar-los necessàriament amb factors negatius sinó amb sentiments positius com l’esmentada força de voluntat o l’amor a un ofici o la confiança en el demà.

L’última de les principals virtuts d’aquest llibre de les quals els volia fer esment és la de suggerir sempre molt més del que diu. Relatant una infantesa amb l’ajut d’una prosa que, com la dels seus mestres, és sempre la més difícil, la que es planteja sense cap mena de pretensions, en resulta una expressió clara i dura d’un temps, la postguerra, i un lloc, la Catalunya rural. I des d’aquí, i aquest és un altre dels seus mèrits, ens desvela com són encara de profundes les nostres ferides.

Això significa, al meu entendre, que els hi estic recomanant un llibre que fa el que ha de fer sempre la poesia i només de tant en tant la prosa: assolir que el lector o lectora, en llegir-lo, es digui: aquest, o aquesta, sóc jo. És l’efecte que amb la seva enorme intel·ligència ja va identificar Nietzsche en el teatre grec arcaic. Diu Nietzsche: Als teatres, amb l’espai reservat als espectadors que s’elevava en grades concèntriques, era possible a cadascú “passar per alt” tot el món cultural que s’estenia entorn seu i, sadoll l’esguard, imaginar-se ell mateix formant part del cor. És el que ens permet veure en el cor primitiu de la tragèdia arcaica una mena de mirall que l’home dionisíac es posa davant seu per veure-s’hi reflectit.

Nietzsche està parlant dels grecs més arcaics, d’Homer per tant, i, sense dir-ho, per a mi està assenyalant el moment en el qual queda fixat el tret més profund de la poesia, el que a mi encara em serveix per a definir-la. És a dir que ens permeti experimentar el fet que no siguem nosaltres els qui llegim, sinó que és el poema o la prosa que tenim a les mans el que ens llegeix a nosaltres. Que siguin els rostres dels quadres que estem contemplant els qui, en realitat, ens estiguin mirant. Això ho diu molt bé un gran poeta, R.S. Thomas en el seu poema

 

GALERIA

 

La quietud dels quadres!

Mou-te furtivament

per no torbar-los.

No dormen.

Vigilen

el nostre gust. No són ells

els que són contemplats

sinó nosaltres, per les cares

que durant segles

guarden repòs. Quins ulls els seus

que, sense parar mai,

mentre la gent va i ve,

cremen en les seves

òrbites esmaltades

amb la flama safrà de l’art.

 

 

Aspecte del públic asistent

I ja que hem entrat en la poesia, em permetran que, per acabar, faci un petit i breu homenatge personal a en Lluís Foix. Els dos som de La Segarra i un dels trets fonamentals del nostre paisatge són els llargs i pacients murs de pedra sense amorterar. El mur sempre ha estat per a mi l’element fonamental de l’Arquitectura. El mur, més que el pilar, la biga, l’arc, la volta o qualsevol altre. Entenc que Espriu escrivís El caminant i el mur, i no El caminant i la volta, o El caminant i la finestra. En fi, per a tu, Lluís,

 

MURS DE PEDRA EN SEC

 

El camí, franc i pla creuant el bosc,

quan surt a cel obert es torna hostil,

envaït per arbustos i esbarzers,

i comença a baixar fins que, al més fons,

acaba a un camp llaurat, molt ben llaurat

i sense cap herbota. Un camí

al qual voreja encara, protegint-lo,

un mur de pedra en sec amb els carreus,

a vegades enormes, ben posats,

sense morter, a os, en el seu lloc.

 

Només algú sentint una desemparança

tan profunda que arriba fins avui

podia alçar amb les seves mans un mur

que conservi aquesta fortalesa.

Algú que, avançant cap al no-res,

bastia un mur per protegir un camí

cap a un ordre final, potser magnífic.

 

Pronunciat a la Casa del Llibre de Barcelona, Rambla de Catalunya, 37, el 26 de març de 2013

26 comentarios

  26 comments for “La presentació de Joan Margarit

  1. ROBERTO MARTIN
    30/03/2013 at 10:19

    La presentación magnífica. Me he leído el libro de una sola tirada. Fantástico. Felicidades Lluís. Estoy ya esperando tu segundo.

  2. Josep
    29/03/2013 at 20:23

    Lo que más me motivó de la presentación fue la forma tan natural de realizarla, Margarit y Foix hablaban como si estuviesen sentados en el sofá de su casa.

  3. Espigolisi
    29/03/2013 at 16:37

    LA MARINADA SEMPRE ARRIBA.
    Un privilegi, del qual no sempre en podem gaudir els de la Plana d’Urgell.
    Gràcies Sr.Foix. Aquesta vegada SI, esperem amb il-lusió el plaer de la seva lectura.

  4. JOSE LUIS FERNANDEZ
    29/03/2013 at 16:27

    Enhorabona, LLuis
    aquest llibre, el primer, era llargament esperat per mi.
    Hagues destjat quelcom sobre historia contemporanea , pero començem per aqui.
    Modestament penso que hi estat en genésis de aquest llibre .El llegire amb molt de gust.
    Endavant. Una vegada em vas recomenar de escriure tots el dies una miqueta

  5. Alejandra
    29/03/2013 at 13:47

    Enhorabona Sr. Foix!

  6. Rosamaria
    29/03/2013 at 12:40

    Per Sant Jordi, que ja s’ acosta : «La Marinada sempre arriba».

    Sr Foix, companys i companyes del blog, seria bó de saber, si per Sant Jordi, el Sr. Foix estarà en algun lloc signant llibres.
    M’ encantaria tenir-lo signat, fer-li una encaixada de mans, felicitar-lo personalment i encoratjar-lo a escriure el segon llibre de les seves memòries…,que són moltes…

    Felicitats de nou, Sr. Foix.

    • david
      29/03/2013 at 13:54

      muy buena idea! animo al sr. foix a que comunique si para sant jordi estará firmando libros en algún sitio.

  7. david
    29/03/2013 at 12:35

    mis sinceras felicitaciones al sr. foix por la publicación de su libro. escribir un libro es algo que encuentro completamente digno de admiración.

    en cuanto a la presentación, imagino lo divertido que debió resultar a los asiduos al foro el jugar a adivinar cuántos estaban allí presentes. no debió de haber gardenias suficientes para todos jajaja. yo no pude ir pero seguro que para otra vez vale la pena intentarlo.

  8. dogbert
    29/03/2013 at 01:18

    El exito por lo pronto de la presentacion del libro «La marinada sempre arriba» de nuestro anfitrion el Sr. Foix que seguro sera tambien de lectura y de difusion produce un sin fin de reacciones positivas como no puede ser de otra manera por la calidad personal y literaria del autor.

    En multiples medios se recoge el acto del ppdo. dia veintiseis en la Casa del LLibre y aqui en su blog el autor es justamente felicitado.
    No todos los que querian asistir pudieron o quisieron y leemos comentarios de los que asistimos y otros de los que no asistieron.

    En algunos casos los compañeros de blog tiene su propio blog personal e intuimos el enlace.

    Existe alguna singularidad de quien utiliza el enlace de la entidad que preside para hacer su comentario, lo cual puede o no estar bien. Es curioso como aun y siendo la entidad de ambito y fomento de la cultura catalana, no existe siquiera mencion a la aparicion del libro del Sr. Foix, aunque en el comentario personal de la persona que preside la entidad se relame de ganas, da a entender, por leer la obra.
    Esta entidad es la que en su dia nego honores a Josep Pla; siendo el Sr. Foix un escritor de lo mas «planiano» podemos suponer que esta encarado de similar manera por esta entidad tan nostrada.

    Si le dan al enlace, si que veran por ejemplo la reseña de un libro que debe ser la repanocha. Se titula «butifarra de pages». Pues eso.

  9. 29/03/2013 at 00:49

    Sr. Foix:
    Una presentació ben preparada, amb excel·lent dicció, i amb unes paraules molt sentides per part del poeta Joan Margarit. Es veia que més que un compromís era un obsequi desinteressat per la seva amistat i apreci cap a l’autor del llibre.

    Vostè també va tenir paraules d’agraïment cap a ell, i un record cap a la seva filla que va morir.

    De nou felicitats pel llibre i gràcies a tots els que van fer possible dimarts passat aquella estona de cultura, pensament i humanisme en majúscules.

  10. Julia
    28/03/2013 at 23:44

    Lamento sinceramente no haber podido acudir a la presentación del libro de Foix, veo que fue muy interesante y que había mucha gente importante, comenzando por los compañeros del Blog a los que os envio un fuerte abrazo a todos y todas.

  11. Màrius Gamundi
    28/03/2013 at 22:16

    La presentació va ser de veritat molt emotiva, les paraules que va pronunciar Joan Margarit molt ben buscades i dites amb la seva incomfondible veu, i ara sols amb queda que acabar de llegir el llibre de l´amic Lluís Foix, que de veritat m´ha está entusiasmant, recomano a qui no el tingui que no s´abstingui de comprar-lo doncs llegir-lo li será un plaer.

  12. 28/03/2013 at 22:13

    Quina llàstima haver-me perdut una estona de saviesa; faré cas de la recomanació de Margarit i llegiré el llibre de Lluís Foix

    • dogbert
      29/03/2013 at 01:44

      Una pena que no tuviera una «estoneta». Una llastima i una pena penita…pena.

  13. Albert
    28/03/2013 at 20:54

    Sr. Foix: Em va esser impossible venir a la presentació del seu llibre : » La marinada sempre arriba «, degut a causes alienes a la meva voluntat. Pero estic molt content de poder ara llegir la reproducció escrita, que vostè ens fa de la introducció del llibre que va fer el poeta Joan Margarit.

    Felicitats a tots dos i ha tothom també pel privilegi de tenir-vos, escoltar-vos i viure en el vostre temps.

    Felicit-ho també els amics i amigues del blog pel mateix.

    Albert

  14. Àfrica
    28/03/2013 at 17:56

    Un text preciós i en la veu de Joan Margarit encara millor.Ara la pregunta:Ón sou els companys de blog??Serà com buscar Wally !!

    • dogbert
      28/03/2013 at 18:05

      Pero Africa tu estabas o no?. Ni Wally ni historias, aqui se impone ya hacer una queda e identificarnos en vivo y en directo, porque ya me diras de que me sirvio a mi ponerme el conjunto de falda pantalon si luego no se me identifica… Un frustre oye. Con el añadido de que estuve medio acto con la gardenia en el bozal y ni por esas.

      • Àfrica
        28/03/2013 at 18:22

        No,no estuve y no por falta de ganas.Kedada ya!Busco gardenia pero ni flowers…ón eres??

      • Àfrica
        28/03/2013 at 18:25

        No,no pude y no por falta d ganas.Kedada ya!Busco gardenia pero ni flowers…ón t’has amagat?

        • Àfrica
          28/03/2013 at 18:25

          sorry….

  15. 28/03/2013 at 17:09

    Una presentación muy emotíva y cercana, humana y sensible, un día diré a mis nietos que yo estuve en la presentación de su libro Sr.Foix…

    • Àfrica
      28/03/2013 at 17:58

      Y yo les diré que no estuve pero que alguien se acordó de mi.Saludos.

  16. 28/03/2013 at 16:51

    Una presentació de luxe per un autor i un llibre excel·lent, enhorabona, tant de bo de no sigui l’últim.

  17. dogbert
    28/03/2013 at 16:35

    Gracias Sr. Foix por transcribirnos la presentacion que Joan Margarit hizo de su libro. Leyendo el texto me he trasladado otra vez a la sala de La Casa del LLibre, y he vuelto a sentir la misma emocion de entonces, con la emotiva lectura que de este texto hizo el gran poeta Margarit.

    Aun tengo en la retina cuando Vds. llegaron a la sala, sin aspavientos, sin parafernalia, serios, concentrados, comunicandose sin hablar, murs sense amorterar, sin adornos, sin trampa. Autenticos.

    Un lujo por duplicado. Enhorabuena.

    • 28/03/2013 at 16:53

      Comparteixo el teu comentari perquè jo també hi era.

    • Jordi P
      28/03/2013 at 18:31

      Jo també hi era, i també comparteixo el teu comentari. Una sort poder estar amb tant il·lustres personatges.

Comments are closed.