La poesia és poder

Contra tota esperança, de Nadejda Mandelstam

Contra tota esperança, de Nadejda Mandelstam

Sempre he pensat en la força incontrolable i perdurable de la filosofia. Però també de la poesia. Els poetes no acostumen a ser rics ni poderosos. Sovint es refugien en la seva intimitat, que gosen exhibir de tant en tant amb llibres que atrauen l’atenció de cercles minoritaris. Un bon poeta és un gran metafísic perquè amb el llenguatge esculpit en versos ens fa viatjar més enllà de la realitat que ens envolta.

En l’obra de Nadejda Mandelstam Contra tota esperança (Quaderns Crema) es viu en primera persona la persecució i possible assassinat del seu marit, Óssip Mandelstam, que és denunciat per haver llegit un poema criticant Stalin a una colla d’amics en diverses ocasions al Moscou de les purgues. El poema no fou publicat però se sabia que l’havia escrit i l’havia recitat a uns quantes persones. Mandelstam, jueu i amic de molts intel·lectuals que formaren part de la Unió d’Escriptors soviètica, un instrument de control i de propaganda del règim en els seus anys més inhumans, diu per boca de la seva dona que “si per la poesia maten, vol dir que li tenen el degut respecte, vol dir que la temen, vol dir que la poesia és poder”.

Els poetes són aquells personatges que des d’un quarto fosc, en solitud, ignorats o menystinguts, poden fer por i fer tremolar el poder establert. Acabem de saber que es volen exhumar les restes de Pablo Neruda, mort pocs dies després del cop d’estat de Pinochet a Xile el 1973, per indicis que no morí de mort natural sinó enverinat. Quina temença tenen els poderosos als poetes.

La mort de Federico García Lorca es podria emmarcar en aquesta dèria de fer callar els que treballen intensament amb les paraules per tal de resumir pensaments que facin trontollar estructures autoritàries.

A casa nostra, la caiguda en desgràcia de Jacint Verdaguer per part dels marquesos de Comillas i a continuació de l’estament eclesiàstic, familiar i social d’aquella Barcelona que l’envoltava és també una manifestació de la força d’un poeta que no es comporta tal com els grans d’aquest món esperen. Era un personatge que havia sabut connectar amb la gent mitjançant els seus versos. Verdaguer es rebrega contra els que l’han volgut destruir intel·lectualment i humanament, i publica aquells cèlebres escrits en diversos diaris de Barcelona, recollits en el volum de les seves obres complertes amb el títol de En defensa pròpia. Verdaguer no és prosista i a Josep Pla no li interessa la poesia, ens recorda Narcís Garolera en el seu estudi sobre les valoracions intel·lectuals de l’escriptor empordanès sobre el poeta de Folgueroles. Pla no és romàntic i Verdaguer, sí. L’un és un prosista i l’altre és un poeta. Pla el respecta quan descriu paisatges però no comparteix la seva interioritat espiritual, el seu romanticisme literari.

Tornant a Mandelstam i la bella història d’amor i d’admiració que escriu la seva dona quan el terror es va suavitzar després del XX Congrés del PCUS on Nikita Khrusxov denuncia els crims de Stalin, es veu com els totalitarismes intenten sigui com sigui neutralitzar l’activitat dels intel·lectuals, i molt especialment dels poetes, perquè el poder no s’erosioni.

‘Contra tota esperança‘, em diu el poeta Joan Margarit, és un dels quatre o cinc llibres imprescindibles del segle XX. Literàriament és una peça magistral. I la traducció al català de Jaume Creus em sembla sublim. Sempre hem tingut a casa nostra grans traductors de la llengua de Tolstoi i Dostoievski.

Stalin volia salvar Mandelstam. Diu a Pasternak, fidel en aquells moments al dictador, que a Mandelstam no li passarà res. I així es confien tots malgrat la primera detenció l’any 1934. La por s’havia instal·lat en les ànimes i els cossos de tots els que eren alguna cosa en el règim o al marge de tota activitat pública.

Passades les pors de les primeres purgues tothom es pensava que s’havia tornat a la tranquil·litat. Havien vist moltes depuracions, deportacions i morts i es tenia l’esperança que no continuarien les carnisseries humanes. Diu la senyora Mandelstam: “Tots vam fer les paus amb nosaltres mateixos: callàvem, tot confiant que no ens matarien a nosaltres, sinó al veí. I ni tan sols sabíem qui de nosaltres matava i qui simplement se salvava callant.”

En aquells anys tothom callava, ningú preguntava, s’oblidaven les amistats i es volia caure en l’oblit absolut. Els Mandelstam van estar a l’exili a Vorónej durant tres anys fins a la seva deportació cap a Sibèria. Anaven i tornaven d’amagat de Moscou per pidolar a vells amics. Alguns els donaven uns centenars de rubles i d’altres, simplement, rebutjaven rebre’ls o trobar-los. Envoltat de ficcions, l’ésser humà es refugia voluntàriament en una activitat fictícia, estableix relacions fictícies o un amor fictici amb els altres, siguin qui siguin, per tal de tenir on agafar-se.

Mandelstam deixa de publicar. Els seus col·legues russos en saben les causes. Però a Occident s’havien empassat el rumor del règim que deia que ja no escrivia i que s’arrossegava per les tavernes. Molta gent a Rússia va picar aquest ham, i sobretot a Occident, perquè “allà la manca d’obres publicades significava que l’escriptor havia deixat d’escriure… Com se’ls podia explicar que a casa nostra les coses anaven a l’inrevés? Però la poesia és una cosa estranya: no la poden enterrar viva, qui sap per què, i ressuscita malgrat els esforços d’un aparell propagandístic tan poderós com el nostre”. El món intel·lectual sacrificat en nom de la revolució va emergint a mesura que passen les generacions. Hi havia vida i pensament, il·lusió i ganes de fer un món millor, apartat de la barbàrie que visqué Europa en la primera part del segle XX.

Sempre queda el patiment silenciós, imperceptible, anònim que esdevé fecund encara que no se sàpiga quan ni com. Ho diu Joan Margarit: “Queda la dignitat, aquest gos llop que, ajagut allà on ets, ningú no veu.”

Publicat al diari El Punt Avui el 24-04-2013

  15 comentarios por “La poesia és poder

  1. «La marinada sempre arriba»… és poesia en clau biografia.
    Tot esperant la 2a. part, he passat unes hores «transportada» mentre
    llegia. Moltes GRÀCIES SR. FOIX

  2. Hay que poner un poema ?

    L’acte darrer

    Le dernier acte est sanglant, quelque belle
    que soit la comédie en tout le reste. On jette
    enfin de la terre sur la tête, et en voilà pour
    jamais.

    PASCAL

    Quan de vegades entro,
    a poc a poc, a la petita casa
    de mi mateix,
    amb pas humit, a fil de matinada,
    deixant a fora els arbres expectants,
    un tremolor d’herba tocada
    per l’esbatec del primer vent del dia,
    vagits de llum,

    m’adono prou
    de quin desordre hi ha, quina remor,
    quin moviment d’entrades i sortides
    inútils, que el celler està buit
    -car hom beu molt-, de restes de vianda
    ja freda als plats -car hom menja a deshora,
    de pressa i malament-,
    que el vell fogó vessa de cendres
    anteriors de focs que s’extingiren
    fa molt de temps, però que no permeten
    al nou cremar bé.

    I mentre sec al balancí, d’esquena al dia,
    penso que és hora, tal vegada,
    de canviar els costums i que he d’emprendre
    reformes radicals.

    No sé quines, però,

    car les parets estan molt primparades,
    el sostre foradat, i les esquerdes
    són tantes que el difícil és veure
    què falla més.

    No em val llavors de dir-me, recordant
    glòries antigues, fetes
    d’amor, les flors en un jardí, recapte
    de vida i mort ensems,
    que jo sóc flama
    d’un ardor que no cessa,
    que en mi reneix Orfeu i que he dreçat
    l’arbre del cant fins a l’orella casta
    d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te,
    com diré mai el teu encís?;

    car temo, quan estic
    així de sol i fred i desganat,
    que per molt que em proclami
    del costat de la vida,
    quan sobre el mar llisca la barca
    dominical i cau verticalment,
    ferint-me, el llamp d’Apol.lo,
    i una calitja d’or tremola
    devant els ulls,

    que en ser que em trobi dins el llit
    de les darreres núpcies,
    m’espantaré del fred que ha d’arribar-me
    quan les cuixes de gel em tocaran,
    i que em faré enrera de tot,
    covardament, com l’atrapat
    en una gran mentida,
    i que tot jo tremolaré
    i no sabré cap on girar-me
    ni què invocar.

    No crec en els beuratges

    ni tampoc en els altres
    consols.

    Altra vegada sóc

    quan baixo lentament al soterrani
    de la petita casa
    de mi mateix.

    Vinyoli

  3. Sr Foix:Els que cataloguen els gèneres literaris s’ ho haurien de fer mirar.El seu està a «Ficció català» ficció ??? Tant se val, és un gran llibre i el felicito per l’ èxit !

    • ficción s. f.
      1 Cosa, hecho o suceso inventado o imaginado: su dolor de cabeza era pura ficción.
      2 Conjunto de acontecimientos y seres que forman parte de la imaginación: criaturas de ficción; era incapaz de distinguir la ficción de la realidad.
      3 Género literario que narra sucesos o historias inventados: literatura de ficción; prefiere la novela de ficción a la novela histórica.
      4 Acción de fingir.
      ——————————————————————
      Efectivamente Africa la definicion de la RAE para nada tiene a ver con el libro del Sr. Foix.

  4. Los oyes en la escalera,
    hoy no van a por ti,
    se llevan al vecino.

    Mañana no hablar de todo esto,
    ni de nada.

    Van por partes,
    pero tu tambien estas en la lista,
    y cuando tambien se te lleven,
    mañana nadie hablara de ti,
    nadie hablarade nada.

    Ayer se llevaban al poeta,
    hoy al que no paga,
    y mañana se te llevaran a ti,
    porque no hablas de nada.

    JEP-24.04.2013

  5. La Diada de Sant Jordi ès:
    AMOR,
    LLIBRES,
    ROSES
    i MOLT MÉS

  6. Com diu Margarit, hi ha una altra poesia, hi serà sempre, com hi ha una altra música.
    La de Beethoven sord .Quan es perd el senyal.

    Gràcies, Lluís.

  7. La poesía es de las pocas cosas que resisten a la sociedad de consumo.

    No hay libros de poesía que sean bestsellers.

    No hay poetas que se hagan ricos.

    Viva la buena poesía.

    Arte bastante inútil, por cierto.

Comentarios cerrados.