Brussel.les, fràgil i forta

Bandera de la Unió Europea

No és del tot cert que Brussel·les sigui una ciutat avorrida, burocràtica, la capital d’un país que un dia fou colonial i que avui està dividit emocionalment, culturalment i políticament. És la capital de conveniències de la Unió Europea. Per molt que un vagi a Brussel·les mai s’acostuma a coordinar mentalment la quantitat d’informació, de directives, d’estudis i de projectes en marxa que afecten milions de persones arreu del món.

Brussel·les és en certa manera una ciutat molt semblant a la Viena dels Àustries on la identitat europea implica la coexistència de totes les que s’aixoplugaven sota el fràgil imperi centreeuropeu. Cada cop és més cosmopolita i més diversa. És cert que la gent va molt de pressa, corren pels passadissos del Parlament, el Consell o la Comissió. Es va a Brussel·les per qüestió de feina. Les visites són ràpides i concretes. S’estudien expedients, directives, és controlen els ajustos i es demana retre comptes a tothom. Brussel·les és la recipiendària del poder i de les competències que els 28 estats membres li han traspassat. Ho administra d’acord amb unes regles i uns procediments que no poden ferir o castigar les minories.

Samuel Beckett deia que, si no s’aconsegueix l’èxit a la primera, s’ha de fracassar i tornar a fracassar, i fracassar cada vegada millor. La genialitat d’Europa consisteix a seguir intentant-ho i sortir cada cop més enfortida dels seus fracassos. Dir que Europa avui és un fracàs seria injust. Som més de 500 milions de persones, generem un quart del producte brut mundial, representem la meitat de l’ajut al desenvolupament internacional i ningú observa en l’horitzó europeu la possibilitat de confrontacions i violències entre els estats. No s’ha d’oblidar que l’estat natural d’Europa, cada una o dues generacions, ha estat la guerra entre uns i altres.

Dimarts era a Brussel·les en una sala de premsa abarrotada de periodistes on el president Vladímir Putin; el president de la Comissió, Durão Barroso, i el president del Consell Europeu, Herman van Rompuy, feien una declaració sobre la cimera entre Rússia i la UE que s’havia celebrat amb una certa tensió mentre arribaven notícies de les confrontacions en la convulsa Ucraïna. Vist de prop, Putin no impressiona. Baixet i atlètic, movent les cames com si es relaxés en un gimnàs, representa la Rússia eterna que té por dels que l’envolten. És el que representa l’energia que Europa necessita i el que vol mantenir la seguretat de les seves fronteres des de la força i no des del respecte als altres països.

La diferència entre Putin i els dos més alts càrrecs de la Unió Europea és que el president de Rússia manarà des del Kremlin mentre controli els serveis secrets, la policia, les institucions i els oligarques que s’han enriquit però que mantenen un cert respecte pel poder. Molts d’ells tenen cobertura econòmica a Londres, París o Barcelona passi el que passi properament a Moscou. Durão Barroso i Van der Puy saben que el mes de maig s’acaben els seus mandats. Les eleccions faran neteja des del punt de vista de les persones que hauran de ser revalidades per les urnes.

En aquests dies, Brussel·les viu la fi inevitable de la legislatura. Molta preocupació per les llistes. Dels diputats catalans no en repetiran gaires. Els dos de CiU esperen que la coalició decideixi les llistes. Els socialistes pleguen i el del PP, Santiago Fisas, espera la llista que farà Rajoy. Una conversa amb Vidal-Quadras, sempre plena d’ocurrències, escenifica com s’està escantellant el Partit Popular. Ens digué que marxava a Vox perquè Mariano Rajoy s’havia fet socialdemòcrata i que ja l’havia advertit que a Catalunya havia d’haver parlat fa temps amb Artur Mas per dir-li el que podia fer i que, si no, s’hauria d’aplicar l’article 155 de la Constitució i suspendre l’autonomia.

Vidal-Quadras no serà a Brussel·les, però les estimacions indiquen que uns 150 nous diputats seran de partits que es podrien considerar entre populistes i d’extrema dreta, que faran un discurs de retòrica feixista. Brussel·les és fràgil i alhora forta. La fortalesa no li ve donada per la força, sinó pel dret, per la capacitat d’estudiar els temes, per no improvisar, per buscar el consens en les situacions noves que vagin sortint. Es tracta d’administrar una gran societat diversa i plural, ordenada, a partir de l’interès individual i nacional de tots els pobles d’Europa. Fins ara ha estat possible.

Ja sé que això és la teoria i que Brussel·les coneix les seves pròpies misèries. Molts pensem, però, que és la nostra més ferma estaca per no caure en les barbàries del passat. Després de parlar amb molta gent, també amb els alts funcionaris catalans, he arribat a la conclusió que el conflicte o contenciós amb Espanya haurà de passar i potser decidir-se a Brussel·les.

Publicat a El Punt Avui el 2 de febrer de 2014

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email