Gènova, desfici mariner

El monestdir de San Fructuoso, a la costa de la Liguria, només accessible per mar. Els banyistes, atapeïts devant de les antigues cel·les.

El monestdir de San Fructuoso, a la costa de la Liguria, només accessible per mar. Els banyistes, atapeïts devant de les antigues cel·les.

 

La relació íntima dels italians amb el mar és inqüestionable. S’hi troben a gust, als ports, a les platges, a les construccions antigues que pengen sobre els penya-segats de les costes sicilianes fins a les avingudes que voregen les grans ciutats turístiques atapeïdes de gent en aquest estiu que evoca la tranquil·litat inquietant que es vivia a Europa ara fa poc més d’un segle. El port de Gènova és l’expressió del desfici mariner dels italians. És un port llarg, gens apoteòsic, que contempla la ciutat que s’aixeca pendent amunt fins a la serralada crestejada per torres de defensa. Entre la terra i el mar hi ha poca extensió. Tot és concentrat. Els carrers estrets de Via Pre i San Luca són la concentració més colossal de la barreja humana que s’ha trobat sempre en els ports de la Mediterrània. D’aquests carrerons tan angostos en surten personatges que cerquen el mar.

Els vaixells salpen un darrere l’altre. Els turistes s’amunteguen per visitar indrets que només s’hi arriba en barca i que recorren bona part de la cosa de la Ligúria. Són l’instrument més adequat per contemplar una terra que es troba amb el mar de forma abrupta. Navegant amb els batellos turístics es detecta la fascinació de la majoria d’italians pel mar, per les construccions de defensa, pels monestirs com el de San Fructuoso, que ocupa una cala minsa i que la petita franja d’arena està a vessar de banyistes que prenen el sol concentrats i sense cap espai que els permeti moure’s. Ningú hi pot arribar en cotxe. Tots han vingut en embarcacions privades, petites barquetes, algun veler que observa l’espectacle des de no gaire més de mitja milla.

És com un metro de superfície marítima, amb moltes parades, pobles minúsculs amb un o dos campanars, colors rogencs, vermellosos, que contrasten amb el verd aspre de les pinàcies amb grans barrets de copa que porten la majoria de pins. S’arriba a Porto Fino, un dels llocs més exclusius d’aquest front marítim de la Ligúria. Iots de milionaris s’amarren al port, mentre un tràfic marítim desmesurat porta i s’emporta centenars de viatgers. Porto Fino és un indret de luxe sobri, sense exhibicions, al qual molts italians hi posen els peus per unes hores i en fugen per no deixar-hi gaires euros. Més enllà, el trajecte continua cap a Rapallo, Illa Marguerita, i va estenent el recorregut fins arribar a la Spezia. Travessar la Ligúria per les autopistes monstruoses, del tot necessàries segurament, és una vulgaritat que et porta a estar més pendent dels inacabables ponts i túnels que travessen les muntanyes de la serralada que no pas de fer una mirada tranquil·la sobre les excel·lències de la vida que han fet possible generacions de genovesos al llarg dels segles.

Gènova té dificultats visuals importants. Vull dir que els grans palaus gòtics que representen les velles famílies de les èpoques glorioses del segle XVI estan amagats o els falta perspectiva per la concentració desproporcionada de les construccions afegides segle rere segle. El mateix passa amb la catedral i les esglésies monumentals, que treuen les torres dels campanars, lleugerament, per damunt de la mitjana de les cases.

Són tan estrets, els carrers de la Gènova antiga, que les teulades semblen tocar-se per les petites inclinacions dels edificis centenaris. Els banquers genovesos, considerats gairebé usurers en el seu temps, prestaren diners a totes les dinasties europees. La “Supèrbia”, així encara s’anomena Gènova, fou una de les principals potències de l’època, especialment després de l’aliança amb l’emperador Carles, l’any 1528, i fins a l’arribada dels francesos després de la Revolució i, posteriorment, la incorporació al regne dels Savoia, el 1815. Amb tot, l’aire mariner, comercial, fins i tot empresarial i guerrer que representà Andrea Dòria, es manté en l’esperit però no en la realitat d’aquesta ciutat que avui és un testimoni d’una vitalitat disminuïda però encara vibrant.

Les relacions entre Gènova i Catalunya han estat tibants però sempre intenses. Llegint el llibre d’Andreu Farràs, Els Güell, es ressalta el parentesc de la nissaga dels Güell amb la família noble genovesa dels Bacigalupi. També Gènova ha estat lloc de fugida cap a l’exili, de viatges a Itàlia en temps turbulents, d’amagatall de catalans que per una o altra raó han volgut trobar un recer en aquesta ciutat portuària, costeruda i plena de sorpreses de velles grandeses. A vora port hi ha la primera muralla humana de nouvinguts d’arreu de l’Àfrica i de l’Orient Mitjà. No és aconsellable transitar-hi al capvespre ni de nit. Tampoc sol. És la nova pobresa acumulada al voltant o a les portes dels antics palaus genovesos que amaguen el seu esplendor a l’interior. No hi ha seguretat però sí que s’hi troben moltes botigues farcides de menjar. Quan aquestes es tanquen és quan apareix la part més sòrdida i més incerta de les ciutats marineres, on han arribat onades humanes d’immigrants fugint de guerres, persecucions i misèries.

Publicat a El Punt Avui el 14 d’agost de 2016

1 comentario

  1 comment for “Gènova, desfici mariner

  1. 19/08/2016 at 10:30

    «»aquest estiu que evoca la tranquil·litat inquietant que es vivia a Europa ara fa poc més d’un segle»»»…

Comments are closed.