Reflexions esquemàtiques sobre la victòria de Trump

Barack Obama i Donald Trump es van saludar per primera vegada a la Casa Blanca el dilluns passat peer preparar la transició que es produirà el 20 de gener

Barack Obama i Donald Trump es van saludar per primera vegada a la Casa Blanca el dilluns passat per preparar la transició que es produirà el 20 de gener

Els que hem cobert eleccions nord americanes des de fa molts anys sempre hem dit que aquelles eren les més importants de la història. Aquelles, les de 1972, eren sobre la guerra de Vietnam. La guerra freda les dominava totes. Les més recents han cavalcat sobre la globalització i les noves tecnologies.

Hi han hagut moments espectaculars, sorpreses, amb Reagan, Bush jr., Obama. Els Estats Units eren la garantia de l’ordre global d’acord amb els criteris de llibertat, lliure comerç, seguretat col·lectiva i una interdependència dels valors sobre el funcionament de les institucions, la separació de poders i una unitat de fons bàsica.

Canviaven els presidents, es tornaven els partits, les dinasties dels Kennedy, Bush i Clinton anaven passant com professionals de la política al més alt nivell.

El que ha passat amb l’elecció de Donald Trump no és un canvi de dinastia o de partit. És un canvi de règim, una manera diferent, nova, d’entendre la política que es pot convertir en una práctica de com s’administra una gran empresa.

Donald Trump és un gran empresari que ha construït un imperi immobiliari que va heretar del seu pare. No ha pagat els impostos que li pertocaven, no ha estat mai elegit per cap càrrec públic ni tampoc ha tingut res a veure amb els governs de torn. És un nord americà que ha aconseguit tot el s’ha proposat.

Era un empresari d’èxit, segons els criteris nord americans, una persona que ha arriscat i ha gestionat un gran patrimoni. A l’últim pis de la torre Trump hi rebia periodistes i els menystenia.

Un dia decideix presentar-se. I diu que guanyarà després d’una humiliació pública que li fa Obama en el sopar amb corresponsals.

El dia 9 de novembre de matinada amb una família molt nombrosa i heterogènia surt per acceptar i reconèixer la victòria. Canvia el discurs i el converteix en un to més amable, suau, conciliador, demanant la unitat nacional que ell més que cap d’altre ha contribuït a esmicolar.

Feia 27 anys que queia el Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989., Es deia que seria la fi de la història. S’havia vençut en la guerra entre el capitalisme i el comunisme.

L’onze de setembre de 2001 queien els símbols més emblemàtics de la cultura nord americana. Les Torres Bessones, el Pentàgon i la Casa Blanca eren l’objectiu d’unes forces encovades en el sí de la societat americana i que eren dirigides per agents exteriors. El terrorisme jihadista entrava en escena.

La reacció fou immediata i dura. Es canviaren lleis i es posà a prova un cop més la pugna entre la seguretat i la llibertat. La seguretat en va sortint guanyant.

El que vull assenyalar que malgrat aquell desafiament, aquell dia hi havia 900.000 soldats nord americans que patrullaven tots els mars i els oceans del món. La pax americana regnava sense cap pertorbació.

George Bush jr. passà. Vingué Obama amb una retòrica impressionant i amb una il·lusió entusiasta. El yes we can va guanyar les eleccions posant un negre a la Casa Blanca. Sempre he pensat que no va guanyar perquè era negre sinó perquè tenia un bon discurs, havia estat senador per Illinois, dirigia la revista de dret de la Universitat de Harvard, era una persona que encarnava els valors americans. Un polític que s’havia obert pas des de l’excel·lència acadèmica i des d’una retòrica només comparable, al meu entendre, amb la de Abraham Lincoln i John F. Kennedy.

La victòria de Trump pot reconduir-se en la d’un president que ha deixat les seves promeses i declaracions electorals per convertir-se en un estadista. L’exemple de Reagan és invocat. Però Reagan havia estat vuit anys governador de Califòrnia. I va entendre el seu paper en el món. És el que va acabar la lluita contra la Unió Soviètica. La va vèncer.

S’ha d’esperar per veure si les paraules de Trump s’executen en actes i accions de govern. Aviat ho podrem comprovar. Però la manera en que ha aconseguit la presidència té un punt molt fort de trampa i de cinisme.

Ha utilitzat la mentida, ha insultat a les minories, ha desqualificat a la política tradicional americana i sembla que no comparteix el paper que han jugat els Estats Units en el món durant el segle XX i fins ara. Ha menystingut a la premsa, a les dones, als immigrants, als musulmans. Ha dit que el fundador del Estat Islàmic havia estat Barack Obama. Deia en un debat que posaria a la presó a Hillary Clinton. Aquest és el Trump de campanya.

Les preocupacions per la globalització i de la desigual distribució de la riquesa creada ha portat malestar a les clasGeorge W. Bushses mitjanes que viuen en llocs i ciutats petites. No ha guanyat en cap ciutat de més d’un milió d’habitants. No diré que sigui el vot rural però si el vot de tants milions d’americans que en termes reals cobren el mateix avui que l’any 1970.

Les crítiques s’han dirigit als polítics i a les elits. Tot el que representi la política de Washington, l’establisment, ha rebut una forta patacada. Ja veurem com ho fa i què fa Donald Trump.

Hi ha un corrent de fons de desconfiança amb els que manen, un menyspreu de l’altre, contra els big business, contra el gran diner. Molts pensen que les mateixes elits són part de la conspiració.

La càrrega de l’home blanc. Ho deia Rudyard Kipling justificant les colonitzacions victorianes al segle XIX. Aquesta càrrega blanca, protestant i èticament molt exigent, s’ha anat en orris. Per qüestions demogràfiques i per la participació de tothom a configurar la opinió pública mitjançant les xarxes socials que transporten veritats, mentides, il·lusions, quimeres, insults i lloances. Una nova situació.

La victòria de Trump, possiblement, és l’última batalla oberta de l’home blanc als Estats Units. Per qüestió de nombre de persones. Molts votants de Trump pensen que les minories racials han estat comprades per la maquinària demòcrata i pels mitjans de comunicació que li son propers.

Les qüestions morals, religioses i ètiques han jugat, no se sap com, en la decisió de milions d’americans que han votat tenint en compte el mal menor. S’ha fet corre en la campanya que Clinton era un diable.

No tots els votants de Trump pensen com ell. Però tenien tanta tírria a Clinton que l’han votat per exclusió. The Economist que ha sortit avui fa una distinció molt subtil: els que l’han votat l’han pres seriosament però no literalment, mentre que els seus adversaris l’han pres literalment i no seriosament.

La diferència entre Reagan i Trump és que Reagan era un optimista i Trump es recrea en un passat imaginari.

Ja veurem si voldrà desfer tot el que s’ha fet en polítiques socials, el que han deixat fet a Obama i altres presidents. Uns vint milions d’americans perdran l’atenció mèdica si és fidel a les seves promeses. No creu en el lliure comerç, és un nacionalista nord americà, és un home de negocis. A veure com reacciona davant la complexitat d’un món en el que Estats Units són encara els líders.

Diuen que el missatge Trump vindrà a Europa. Ja hi és. El Brexit és un aperitiu de la manera en que ha guanyat les eleccions Trump. La mentida i la por. La mentida recorre el món amb total impunitat. La por crea la xenofòbia i el populisme. Primer ataca els manifestants i hores després diu que són uns patriotes. Si no els hi agraden les conviccions en tinc d’altres, que diria Grouxo Marx.

Brexit, la Hongria de Víktor Orbán, Colòmbia del president Santos. Ara veurem el què passa al referèndum d’Itàlia on Renzi es juga el poder i el que passarà el mateix dia a Àustria on finalment es celebraran les eleccions presidencials amb la possibilitat de que guanyi l’extrema dreta.

A Dinamarca, Noruega, Islàndia no s’aproven els pressupostos per les pressions dels radicalismes de dreta. França, Alemanya i Holanda celebraran eleccions en uns mesos amb la possibilitat de que els partits xenòfobs guanyin moltes posicions. Si aquesta és la situació a Europa potser estem davant d’un repte difícil d’aconseguir. La racionalitat perd terreny. Vivim en l’època de la post veritat. No importa si les paraules són veres. Només compta l’impacte que tinguin.

Finalment, la situació de Rússia. Ni Putin ni Trump, amics durant la campanya, son europeistes. Hi ha qui diu que els dos pensen amb Yalta i repartir-se Europa com feren els vencedors F.D. Roosevelt, Joseph Stalin i Winston Churchill. Els països bàltics estan espantats. Brussel·les ha de reaccionar, hem de reaccionar defensant una societat en la que ningú quedi penjat, una societat d’acollida, humanista, enemiga de la guerra, de les desigualtats i de la injustícia.

Nota optimista. És possible. Recordem com estàvem aquí fa quaranta anys, o setanta, o cent. Alemanys i francesos encovant guerres que esdevenien confrontacions mundials. Europa, malgrat tot, és un espai en el que la llibertat, la pau i el progrés el podem fer encara tots possible.

24 comentarios

  24 comments for “Reflexions esquemàtiques sobre la victòria de Trump

  1. Albert
    15/11/2016 at 08:26

    Todos estamos muy preocupados porla victoria de Trump, que en realidad su triunfo viene provocado por el empobrecimiento, sin solución aparente, de las clases medias, aunque también por su provocante y agresivo discurso, ect.

    Pero del empobrecimiento de las clases medias y el grandisimo paro de millones de personas en España, desde el año 2008 y que no parece amainar , a pesar de todas las afirmaciones discursivas efectuadas por nuestro Mr.

    ¿ De lo nuestro que, eh ? Porque el paro sigue y la corruptosis también.

    Y el problema no es Cataluña, sino la voraz recaudación fiscal sumada y repetida soportada. …Todo lo demás son escusas de mal pagador y cuentos chinos para ganar las elecciones y medrar a costa del sistema.

    Al buen … entendedor…

  2. Ramon
    14/11/2016 at 18:56

    «La verdad, que no se atreve a decirse, es que nadie tiene el control.» ~ Terence Mckenna

  3. francis black
    14/11/2016 at 16:53

    «La estupidez es la especia secreta que a los historiadores les cuesta identificar en esta sopa que no dejamos de sorber.»

    CHARLES SIMIC, El monstruo ama su laberinto, Vaso Roto, Madrid, 2015.

    El sentido último de la poesía es enamorarse del mundo a pesar de la historia». – Derek Walcott

    • 14/11/2016 at 18:42

      GREGORIO DOVAL, Frases envenenadas de la historia, Albor, Madrid, 2013, 364 páginas.

      **********
      En el Prólogo (pp. 7-13) Doval reconoce que el ingenio, el resentimiento y la envidia activan «el resorte de la maledicencia y la injuria».
      **********

      Beethoven siempre suena como un trasiego de maletas llenas de clavos, con un martillo golpeando acá y allá.
      John Ruskin
      ***
      Mi cara parece una tarta nupcial abandonada bajo la lluvia.
      W.H. Auden
      ***
      Soy una mentira que dice la verdad.
      Jean Cocteau
      ***
      Cuando era joven decía: «Ya verás cuando tenga cincuenta años». Tengo cincuenta años y no he visto nada.
      Erik Satie
      ***
      Hay quienes no saben cuando hablo en broma y cuando hablo en serio. Yo tampoco.
      Oscar Wilde
      ***
      El diablo es optimista si cree que puede hacer peores a los hombres.
      Karl Kraus
      ***
      Tres condiciones se requieren para llegar a ser feliz: ser imbécil, ser egoísta y gozar de buena salud. Pero bien entendido, si os falta la primera condición todo está perdido.
      Gustave Flaubert
      ***
      Se puede confiar en las malas personas; no cambian jamás.
      William Faulkner

  4. 14/11/2016 at 16:38

    Sr.Foix: dado que Trump acaba de renunciar a los más de 400.000 dólares de su sueldo, más dietas varias y dado el nivel de trabajo que nos provoca a los compañeros del FoixBlog su nombramiento, me pregunto si sería posible, que ese dinero, se nos enviase a nosotros…lo dejo en sus manos…

  5. Rosamaria
    12/11/2016 at 19:51

    Crec que és un dels articles més llargs que ha publicat darrerament Sr. Foix….i això que només són reflexions «esquemàtiques»…..

    Article molt interessant de llegir.

  6. 12/11/2016 at 17:56

    Sr.Foix: después de escuchar tantas y tantas opiniones sobre la victoría de Donald Trump, me queda por saber cuál es la opinión del Club Bilderberg al respecto…

    • Rosamaria
      12/11/2016 at 19:44

      mmm…busco Club Bilderberg…en internet.

    • Ramon
      12/11/2016 at 20:25

      Nocal donar-l’hi tantes voltes, es simplement la dinamica en zigazaga en que está immersa la democracia vulgar USA des de fa molts anys, 8 anys de ma dura amb el republicans i el seu nacionalisme yanqui i capitalisme salvatge i anti-inmigració i millitarisme, i 8 anys després de una mica de més tolerancia i de guant de seda amb els democrates, es així , amb aquest cicles, des el segle XIX.

      • 14/11/2016 at 12:17

        La alternancia es una realidad Ramón desde hace décadas en los estados Unidos, pero esta vez Trump se salia de los esquemas tradicionales y la prueba es que ningun medio esperaba su victoria…ni la deseaba…algo se ha roto…

        • Ramon
          14/11/2016 at 19:04

          ROBERT REDFORD en la pelicula»El candidato», el tipico guaperas que encabezaba una candidatura (no recuerdo de que partido) y contra todo pronostico gana las elecciones y la última escena tras festejar el triunfo electoral, preguntó: ¿ bueno y ahora qué ?… en mi caso espero la respuesta a como se adaptara EEUU a la nueva revolucion cientifica, solo veo un par de estados avanzados…

      • Ramon
        14/11/2016 at 19:15

        La victoria de Trump es la espeluznante respuesta a la gran paradoja de nuestro tiempo: la incapacidad de generar sociedades del bienestar en un momento en que los medios de que disponemos son infinitamente superiores a los de hace sólo 20 años. Una paradoja que se convierte en esquizofrenia: los feudos progresistas son, curiosamente, los más ricos (California o la Costa Este, desde Filadelfia a Boston). El capitalismo digital tiene color demócrata. Pero la descarnada desigualdad se transforma inevitablemente en miseria humana y moral. El deprimido cinturón industrial de los Grandes Lagos gira hacia la extrema derecha política. Y las clases sociales más desfavorecidas, en una búsqueda desesperada de protección, como protesta a una realidad de la que se sienten excluidos, se lanzan en masa a votar opciones populistas, radicales y racistas

    • Ramon
      14/11/2016 at 19:02

      Igual le hacen un monumento….
      Trump dice que va a hablar con el director del FBI comey antes de decidir si van a pedir su dimisión, dice «yo lo respeto mucho»
      Trump, el compromiso de nombrar al fiscal especial para investigar a Clinton, dice » no quiero hacerles daño. Son buena gente »
      Trump dice que es «bien» con el matrimonio entre personas del mismo sexo; dice que no tiene la intención de revocar la sentencia del Tribunal Supremo sobre el matrimonio gay
      Trump confirma que va a renunciar al salario como presidente
      Trump le dice a los manifestantes: «no tengas miedo»
      Trump condena el acoso de las minorías
      Trump votos a nombre pro-Vida, los derechos a favor de los jueces de la corte suprema

  7. Ramon
    12/11/2016 at 11:36

    El malestar en la globalización 2002. La globalización produce desigualdades a nivel regional, pero no las produce a nivel mundial-global, porque en realidad la globalización ha permitido salir de la pobreza a millones de ciudadanos, como ocurrio en los principios del 1900 con la mundialización. http://articulosclaves.blogspot.com.es/2009/09/el-malestar-en-la-globalizacion.html http://www.ub.edu/geocrit/bw-ig.htm

  8. Jose A Garcia
    12/11/2016 at 08:57

    No creo que nadie sepa lo que va a ocurrir, ni es capaz de predecirlo. El poder de los EEUU se asienta en su poder militar y su capacidad de generar conocimiento. China está alcanzando esos dos poderes con más capacidad que Europa (una olla de grillos), está lejos pero es un serio competidor; su dinamismo es mayor del que creemos. Les recomiendo la lectura dellibro Homo Deus de Yuvel Noah Harari, este libro describe, entre otras cosas, el hecho de que la sociedad se asienta en ficciones, es decir en inventar una narración para la cooperación humana, esta narración se suele asentar en una mentira compartida; ahora y siempre.

  9. Albert
    12/11/2016 at 08:21

    Sr. Foix: L’Estat es necessari per assegurar la bona convivencia i de tothom i per defenssar els drets de igualtat dels esser humans. Pero desde fa uns anys, l’estat cada vegada te menys funcions de protecció del ciutada… i em pregunto :

    ¿ Que pasa cuan l’empresa privada s’apodera enganyosament i amb artimanyes… del Estat, pel seu propi benefici, moltes vegades a nivell nacional i molt sovint tambe a nivell internacional i global, intervenint i provocant guerras, descaradament en altres nacions ó estats per apoderarse, sense consideracions humanas ó de dret, de les seves riquesas minerals, ect.. ?

    El Congres, els parlaments i els senats tenen la funció exclusiva de controlar precisament a l’Estat, el comportament i actuacións del seu cap del gobern com tambe a tot el seu equip de gobernans, que el recolsant, ect.

    Encara que els bons embaucadors com Mr. Trump, son capaços d’entavanar a molts. Incloits a alguns parlamentaris ó senadors, ect.

    Perque la corruptosis es molt contagiosa i mes per alló de:

    » ¡ El poder corrompe ! «

    • Albert
      12/11/2016 at 17:28

      P.D. Fa anys vareig llegir a » The Economist » … » les drogues, la fabricació i venda d’armes i les peliculas pornografigques estaba sota un sol mando » …pero tambe i podem afegir amb tota seguretat que per fer amassar mil-lions i mes mil-lions de dolars lo millor es dedicarse a construir grans obras de infraestructura,ect.

      I aixo últim es el que fará el Mr. Indirectament, pero ho fará.

      Per el bon entenedor…

      • Albert
        12/11/2016 at 20:46

        P.D. I com es natural en ell, col-locará a tota la family en plan… » Peix al cove »

        Segons diuen la seva family… » ¡ A qui l’hi piqui, que s’ho rasqui. ! »
        No saría pas el primer que col-loca a tots els fills.

        Aqui a casa nostre…de haberlos ahilos, también.

  10. Pau Bielsa i Mialet
    11/11/2016 at 23:38

    Hauries de consultar la biografia autoritzada del president, a Amazon indica quina es amb colors i una breu nota.

  11. jordi figueras alerany
    11/11/2016 at 21:01

    Si senyor, només espero estimat Foix, que TOTS els polítics, d’aqui i ‘allà, facin ús del sentit comú que tu destil·les en els teus comentaris.

    De fet, si no es així, la veritat es que desconec cap on anem.

    Salutacions

  12. Ramon
    11/11/2016 at 20:12

    Nosotros a lo nuestro a defender a Europa. Si Trump es crazy alla el, no creo que lo sea, solo es un hombre blanco mas…un hombre blanco que huye hacia adelante, como huyeron los financieros en la crisis asiatica del 1987, en la burbuja del 2000, en la crisis financiera y economica del 2007….huyendo porque les atrapo el toro, al no regular bien la globalización, dejando campar a sus anchas con sus malas normas, asiaticos & conmany.
    Cuatro años con mas pruebas, con cierto proteccionismo, con el interruptor de la inflacion, es posible,,,,pero la globalización es imparable.
    . El premio nobel de economía, Nouriel Roubini, escribió en su artículo en ‘Project Syndicate’ que las consecuencias de la crisis financiera mundial del 2008 puede provocar la segunda Gran Depresión de la economía mundial. La principal razón de estas consecuencias negativas es una amplia introducción de medidas proteccionistas. La crisis mundial del 2008 provocó un rechazo rígido de la globalización y el libre mercado de bienes, servicios, capital, mano de obra y tecnología, dice el economista. https://www.project-syndicate.org/…/nouriel-roubini-likens-…

  13. dogbert
    11/11/2016 at 19:51

    En este fin de UN mundo, no del mundo, ya no valen analisis desde el retrovisor ni consultar enciclopedias que han quedado out.
    Estamos ante un novisimo orden en el que chapotean personajes de tres al cuatro que impulsan a la sociedad al miedo y a la desesperanza.

    Solo un personaje actual de gran talla como es el Papa Francisco nos dice verdades como puños y nos dice que el comunismo (o marxismo) es lo mas parecido al cristianismo.

    En este presente neofeudal con una rampante (es un decir) precariado, solo vale revolver al mensaje de igualdad y fraternidad universales.

    • Rosamaria
      12/11/2016 at 19:48

      Buff.. !! que lluny estem de tot això….dogbert….

Comments are closed.