La Xina ha despertat i mirar de fit a fit l’hegemònica potència dels Estats Units. No exporta ideologia sinó productes. En la foto, una imatge del Shanghai modern.
Aquell febrer del 1972 el president Nixon s’enlairava en l’helicòpter des dels jardins de la Casa Blanca iniciant un històric viatge a la Xina de Mao Zedong. Els vuit dies d’estada de Nixon a la Xina van ser retransmesos en directe per la majoria de les televisions americanes. S’encetaven les relacions diplomàtiques entre dues potències desiguals i es dibuixava un nou panorama global.
La Xina tenia poc més de 600 milions d’habitants, era un país endarrerit pels disbarats de la Revolució Cultural maoista i per una població rural que vivia en la pobresa, la ignorància i l’estancament. La guerra del Vietnam era el malson de tots els presidents americans des de Kennedy. Es lluitava per defensar el règim corrupte de Saigon, però la realitat és que es lliurava una guerra contra la Unió Soviètica, que era l’enemic a batre en aquelles obsessions per rearmar-se mútuament amuntegant míssils balístics que no servirien de res. La Guerra Freda es va guanyar amb la caiguda del Mur de Berlín el 1989 sense disparar un sol tret.
El que més impressionava d’aquella Xina rudimentària eren els centenars de milers de pequinesos que anaven en bicicleta. Hi havia poquíssims cotxes en la primera visita de les sis que he fet a aquell país que avui disputa l’hegemonia global als Estats Units. La pobresa uniformada amb la sòbria i gris vestimenta maoista, amb cares famèliques i camperols llaurant la terra amb eines preindustrials, contrasten amb la modernitat que s’observa en un país que competeix amb l’Amèrica de Donald Trump en els àmbits econòmic, militar, tecnològic i de recerca.
Res feia pensar que en tres generacions el gegant asiàtic compliria aquella premonició que s’atribueix a Napoleó que “quan la Xina desperti, el món tremolarà”. La Xina ha despertat i mira de fit a fit l’hegemònica potència dels Estats Units. És la gran fàbrica del món que exporta coneixement, construeix infraestructures arreu del planeta, ha crescut econòmicament malgrat la desacceleració econòmica, l’envelliment de la població i la bombolla immobiliària, i és el primer soci comercial de molts països. No exporta ideologia sinó productes. La penetració en les economies de nacions endarrerides és colossal.
És un gegant econòmic i tecnològic en ascens, amb ambicions globals però amb dependències crítiques i límits estructurals. Una dada indicativa és que en els últims quatre anys s’hi han llicenciat més d’un milió d’enginyers. L’aposta per la recerca i la innovació ha estat una de les obsessions del partit comunista, que amb més de 80 milions de militants governa la Xina cada cop amb més eficàcia. El pare polític i intel·lectual d’aquesta gran transformació fou Deng Xiaoping, que deia que “no importa que el gat sigui blanc o negre, sinó que caci ratolins”.
Aquest creixement econòmic amb una decantació tecnològica espectacular ha estat acompanyada per un desenvolupament militar que vol atansar-se a la potència de la defensa dels Estats Units. El Washington impredictible de Donald Trump no minvarà de sobte l’hegemonia nord-americana en tots els àmbits. Els Estats Units continuen sent la primera economia mundial en PIB nominal. El dòlar, malgrat les turbulències dels darrers mesos, manté el control del sistema financer global a través de les institucions financeres que s’inventaren fa vuitanta anys i que tenen el control últim de Washington. Gran part de les innovacions tecnològiques mundials tenen patent americana. Hi ha 64 submarins nuclears nord-americans dotats de míssils de creuer i balístics que solquen les aigües de mars i oceans.
La pregunta que cal fer-se en aquest moment històric és si Donald Trump vol seguir liderant les democràcies occidentals o si es replega en una visió de fer més gran i més rica Amèrica. D’això va precisament el moviment MAGA, afluixant o eliminant els vincles que han permès que els Estats Units tinguessin el lideratge global no només per la seva força i per la seva potència econòmica, sinó principalment pel soft power, el poder tou, que ha fet més atractiu el sistema de vida americà que la majoria dels altres models.
Més important encara, s’ha de veure si la deriva de la presidència nord-americana tendeix a un cert autoritarisme excloent i deixa de prioritzar les llibertats internes a les universitats i a les institucions acadèmiques sense deixar que actuïn els contrapesos i els mecanismes d’autocorrecció que sempre han modificat els possibles abusos del poder executiu. En definitiva, es tracta de si Trump es tanca en la torre d’ivori d’un autoritarisme populista.
Publicat al diari El Punt Avui el 28 d’acbril de 2025
Creo que no percibimos que igual que existe una identidad europea, también existe la asiática y en particular la del Este de Asia. En esta zona geográfica tiene, como Europa, una estrecha relación histórica. Un ejemplo es que países como Japón y Corea usaron el sistema de escritura chino que luego se modificó por el hangul (Corea) y el hiragana/katakana en Japón que aún conserva los kanji del chino.
Estos países están cerca, tienen diferencias importantes, pero, puede que algún día vean que unidos pueden ayudarse. Imaginemos a China, Japón, Corea, Indonesia, Vietnam, Tailandia, Camboya, Filipinas… formando un espacio económico con más de 1000.000.000 de personas. El confucianismo es compatible con el capitalismo y el comunismo. Y, en los inicios del.siglo XVIII China e India eran aproximadamente el 25% del PIB mundial de la época. China no tuvo intenciones expansionistas como Europa.
Ahora, Occidente ha perdido el rumbo. Un síntoma es que parece que queramos volver atrás. No apreciamos la democracia, hemos olvidado su valor y no somos conscientes de nuestros errores. El individualismo occidental frente a lo colectivo oriental.
El milagro chino, que ha beneficiado en muchos sentidos a su sociedad, se sustenta en el trabajo constante y decidido a través de una gran empresa llamada la República Popular de China dirigida por un patrón y un consejo directivo que a través del Partido Comunista chino afloja y aprieta cuando lo considera necesario. China está ahí, y no se la puede obviar, como Estados Unidos, y también Rusia, la India, y otras potencias, pero su sistema se sustenta en la opresión, y en su conjunto no puede ser un ejemplo a seguir por nadie que haya conocido la libertad.
Pero si que puede ser seguido por aquellos a los que la promesas de mejoras de unos líderes que les han fallado y una comunidad internacional occidental les ha esquilmado, y en algunos casos destrozado, como un camino, primero para comerciar y luego a imitar, por aquello de que por lo menos se come, vas haciendo tu vida, y no te agreden por salir a la calle. África está ahí y muchos países de Extremo Oriente también. Seria paradójico, pero plausible, que estas regiones del mundo conocieran un enfrentamiento en su suelo entre China y los nuestros, en nombre de la libertad, cuando en realidad no seria más que un nueva guerra imperialista -y esto no es ideológico- para explotarles a discreción.
Saludos cordiales,
Francesc
Estic segur que el Sr. Foix a traves dels sis viatjes que ha fet a la Xina no la ha vist mai dormida.
De fet el titol del seu escrit d´avui sembla que dona ha entendre que la Xina ha despertat aixis com de cop.
No.
Al igual que Occident i particularment Europa, no estan adormits aixis de cop, pero al cap i a la fi si que estan, estem, ben clapats.
Mentre com ens diu el Sr. Foix a la Xina en quatre anys a la Xina hi han mes de un milio d´enginyers aqui a la gent jove els hi subvencionem les ulleres perque puguin veure ben claret que el aparell que porten entre mans es made in China.