El termòmetre s’enfila als 36 graus. Diuen que és el mes de juny més calorós d’ençà que es registren les dades. Silenci total. En un poble de poca gent no es veu cap moviment. Ni els cotxes transiten. És la setmana de la sega, de les suors i de l’aigua fresca. Les orenetes surten de les ombres però tímidament. Fan unes quantes cabrioles i tornen a llocs coberts.
Els sembrats van caient de forma esglaonada. Les espigues s’aguanten però estan seques, mig mortes, demanen ser abatudes i acabar el cicle vital que començà al mes de novembre. Algun foc llunyà desperta l’alarma. Un misto podria provocar una catàstrofe en la majoria de blats i ordis que encara estan drets. El pagès té coberts o cabanes pels trastos i la maquinària. Però el més important està sempre a l’aire lliure, a cel obert, dia i nit, freds i calors, sequeres i pedregades…
La natura ho cobreix tot. És puntual i alhora rutinària. És una evidència que les temperatures han pujat en els darrers temps però també és cert que des de sant Joan fins a sant Jaume sempre ha fet una xafogor insuportable. El canvi climàtic segueix el seu curs i res s’atura d’un dia per l’altre.
En aquests dies en els que la sega es cosa d’una gran màquina, d’un tractor, d’un remolc i de dues o tres persones és nota menys els tòrrids migdies que cremen les soles de les espardenyes o les sandàlies estiuenques. La fatiga de temps passats ja no s’experimenta. Era en el segar i el batre quan la resistència de famílies senceres es posava a prova. Eren dies llarguíssims sota el foc d’un sol sever que queia damunt del cap.
Recordo la sega al terme de Preixana. Una cabana solitària al mig de bancals d’ordi o blat. Una figuera esquàlida projectava una ombra reconfortant. Es feia foc per escalfar la sopa. Avui arribarien tot d’una els Mossos i posarien una denuncia. No recordo mai un incendi petit o gran com a conseqüència del foc que s’encenia a la porta de la cabana.
No vaig conèixer el temps de la falç però si els de la dalla amb un parell d’homes amb faixa, gorra i una pedra esmoladora, obrint els rems i abatent les espigues amb una sincronia perfecta. Darrera uns nens o unes dones recollien les tiges caigudes i en feien garbes que es lligaven amb vencills o també amb un manat del sembrat abatut rematant amb el fus la garba que es portaria a la garbera fins que fos recollida setmanes després per portar-les a l’era i estendre-les per batre-les.
Un ritual que es repetia metòdicament cada estiu. Un element fonamental era el carro per transportar les garbes. Sortia en la penombra matinal, una mica fosc encara, i anava carregant de les garberes. Els estaquirots, aquells pals de fusta llisa punxeguts, aguantaven la sobrecàrrega per tal que no es tombés la càrrega voluminosa estirada per una o dues mules.
Això era la sega fa uns setanta anys. La humanitat ha progressat constantment des del començament dels temps. Però un canvi tan espectacular com el que hem viscut en l’últim segle potser no s’havia produït mai amb tanta celeritat. Encara no es sega amb la Intel·ligència Artificial però no cal descartar res.
El nom de les eines variava de comarca en comarca, però la falç és dentada i serra. Era una eina de dones per fer herba pels conills que es collia a menats .A les Alpujarras tambe es segava així el blat, En els dos lloc les he vist treballar. Aquí per segar els segadors empraven el volant i l’esclopet. El volant és una eina de tall i va a cops. Tres cops i gavella feta. L’esclopet era per protegir l’altra ma amb que s’agavella el que ja es tallat. L’himne de Catalunya està fet per un que no sabia que la falç es prima i no va be per fer cops, serra amb el ròssec. Es el volant el que és fort, ample i de diametre mes gran i va a cops