Trump, l’incertesa global

L’exehibicionisme de Donald Trump humiliant a dirigents extrangers al despatx oval de la Clasa Blanca fa que no es prengui seriosament el seu mandat.

No tots els presidents nord americans han imitat l’impuls de John Wayne, un actor considerat un dels grans mites de Hollywood i un símbol del gènere western i un home que donava mastegots i matava tants dolents com trobava en la conquesta de l’Oest. Hi han hagut més presidents del to que representava James Stewart, l’actor famós per la seva veu única i per interpretar personatges honestos, entranyables i sovint idealistes.

Harry Truman va ser president gairebé per casualitat en morir precipitadament Franklin D. Roosevelt el 1945. Li deien que era un home vulgar durant la campaña que va lluitar contra el republicà Dewey el 1948. Ell contestava dient «què hi ha de dolent en ser vulgar». En guanyar les eleccions afirmava que «tots hem de reconèixer, per gran que sigui la nostra força, que hem de rebutjar fer sempre el que ens plagui».

Una de les constants dels líders d’aquest segle és la seguretat en que menteixen i exhibeixen les falsedats com si fossin fets comprovats. El president Johnson deia irònicament que l’únic poder que li quedava era el de prémer el botó nuclear i no podia ni volia fer-ho. El 1963 va pactar una línia directa entre Washington i Moscou, el cèlebre telèfon roig, per prevenir les conseqüències d’un acte de bogeria irresponsable unilateral. Sembla ser que mai fou utilitzada.

Carter era una bona persona, l’únic president que va arribar a cent anys de vida i Reagan tenia més ironia que substància. Amb la seva retòrica cinematogràfica va fer caure el mur de Berlín. Bush el succeí però només durà un mandat. Clinton era un tipus intuïtiu que sabia el què es feia dins i fora de la Casa Blanca. Obama exhibia una retòrica potent i va fer possible que un negre arribés a ser president. Bush fill era molt conservador i hagué de respondre als atacs de l’onze de setembre de 2001 embolicant-se en les guerres d’Orient de les que en va sortir escaldat. Joe Biden fou un polític washingtonià que la mala salut i l’edat l’obligaren a abandonar la cursa electoral. L’impressió que donava és que no estava capacitat ,per continuar a la Casa Blanca.

Tots els presidents, republicans i demòcrates, han tingut personalitats diverses. L’anecdotari dels seus mandats és inesgotable. El segle XX el guanyaren els Estats Units perquè s’obriren al mon, foren generosos i alhora centrats en els seus interessos, no conqueriren cap territori i entomaven les seves pròpies derrotes polítiques o morals com la pèrdua de les guerres da Vietnam, Afganistan i Iraq.

Donald Trump també és diferent. Però és autoritàriament presidencialista. Fou ell qui impulsà la revolta d’assaltar el Capitoli el 6 de gener de 2021 causant uns quants morts i trencant el principi d’inviolabilitat d’una institució com el Congrés on descansa la sobirania del poble americà.

Amb totes les seves mancances, errors i malifetes, els Estats Units eren i son forts perquè les seves institucions, la premsa i els jutges en primer lloc, feien de contrapés al poder executiu i legislatiu. La llibertat és sempre el que salva les democràcies que viuen en situació de crisi de la que se’n surten fins que arriba immediatament la propera. Un sistema de llibertats pot semblar insegur però és el més garantista pels drets de la majoria. És la seva imperfecció el que el fa perdurable.

Trump vol aturar guerres però no ha condemnat Putin malgrat haver annexionat Crimea i invadit Ucraïna sense que arribi a guanyar una guerra que està tres anys després igual que quan es començà. El president s’entén millor amb els dictadors que amb els aliats. Ha bombardejat Iran però no ha aconseguit neutralitzar el programa nuclear del règim de Teheran. La seva amistat amb Netanyahu no ha impedit que els hebreus aturessin la matança de palestins com a contracop als atacs de Hamàs del 7 d’octubre. El pricnipi de proporcionalitat ha saltat pels aires en la guerra d’Israel contra Hamàs.

Tony Judt, un dels crítics més reconeguts, deia molt abans de que Trump fos president que si els «Estats Units deixen de ser creïbles com a força del bé, el món no s’aturarà però serà un lloc molt més segur pels tirans i pels bandolers, dintre i fora de les nostres fronteres».

Un president com Eisenhower, general triomfador de la II Guerra Mundial, deia que «amb tots els seus defectes i fracassos, l’ONU segueix representant la millor esperança organitzada per l’home per substituir el camp de batalla per la taula de negociacions». Trump pensa que tot es pot fer amb la força i les amenaces. El dret ocupa un segon terme. Ja veurà com no és així. L’afebliment del dret enforteix l’autoritarisme.

Tony Judt no ho va veure però deixà escrit que en «els propers decennis patirem desastres naturals, sequeres, grans fams, inundacions, guerres per recursos naturals, moviments de població, crisis econòmiques i pandèmies regionals a una escala completament desconeguda».

Al capdavant de les democràcies occidentals hi ha un personatge que no està a l’alçada, ignorant de la història, que actua amb impulsos sense demanar consell als que en saben, venjatiu, i que entén la política més com un negoci que com un servei. Sembla més un xèrif de l’Oest de les pel·lícules que un polític amb el cap moblat, conscient de les seves responsabilitats. Un narcisista o un psicòpata. Però potser és el que vol la gent que majoritàriament l’ha votat.

  5 comentarios por “Trump, l’incertesa global

  1. Avui que el Benet anaba de americana i corbata van i li envian el client a la preso.
    I pedro_el_guapo a la cimera de Sevilla amb el de Qatar presidin la taula.

    • I a Suissa reunio del zapatero i puigdemont aquest cap de setmana passat.
      Quines coses!

  2. Incertesa… resultats ajustats…. i haura una segona volta…. l´extrema extrema que be, que ja esta aqui, que ayayay….
    La cosa es tenirnos, acollonits mentres ells van fent cumbres i cimeras i g7 i g20 i gg…. que no serveixen per res.
    Es el neofeudalisme que ens te distrets, despistats i acollonits. Con perdon.

  3. La globalització i la tecnologia han canviat el món de pressa. Uns pocs es fan multimilionaris amb un simple algorisme, mentre moltes famílies viuen en la misèria dins d’una societat que es diu moderna. Aquesta desigualtat alimenta el malestar i fa que molts votin contra un sistema que creuen els ha abandonat.

  4. Té molta raó. La democracia dels EE.UU s’està afeblint i Trump gairebé pot fer el.qye vol.
    I lo més greu és que Europa no està a l’alçada per a fer-hi front. Europa ha perdut la dignitat.

Comentarios cerrados.