Si el gran Hopper hagués passat uns dies d’estiu als termes de Nalec o Rocafort hauria retratat el silenci en moviment que es veu des de dintre una cabana solitària.
L’ombra dintre la cabana és fresca i reconfortant. Son els dies més calorosos de l’any. És diumenge al matí i no es belluga res pel terme. Algun cotxe travessa l’horitzó camí de la platja. Algun ciclista matiner torna a casa per eludir un cop de calor. Deixo el cotxe al costat de la carretera local i camino rostolls endintre.
Queden bales per recollir i fins i tot rengleres de palla estesa pel terra tal i com la va deixar la recollidora fa unes quantes setmanes en segar els camps. Si la palla és abundant, també ho ha sigut la collita. No conec pagesos que es vantin d’haver tingut un bon any. Son tants els cops inesperats de la natura rebuts generació rere generació que el conservadorisme en qüestió de collites és pot dir que és universal en el món dels agrícoles.
Arribo a la cabana abans que el bat de sol ho silencii tot. Els grills canten sense aturar-se des d’indrets propers però il·localitzables. desconeguts. No paren i xisclen amb més força com més escalfa el sol. El termòmetre digital marca ja 29 graus i només son les 10 del matí.
En obrir la porta els llangardaixos pugen i baixen per la paret. La visita els esvalota. Obro la finestra de la cisterna i l’aigua caiguda enguany jau silenciosa al fons. Els antics ja coneixien les llargues sequeres i sabien com aprofitar tota l’aigua que queia. La cisterna i les basses eren magatzems imprescindibles. Les fonts, uns llocs de màxima protecció.
M’assec dintre la cabana. El silenci exterior és pesant i quiet. Un conill solitari ha donat uns quants saltirons per davant de la porta i ha desaparegut en algun cau proper. Cada cop que entro i contemplo el fora des de l’interior de la cabana tinc una sensació hopperiana, la imatge del pintor nord americà, Edward Hopper, que millor expressà la quietud estàtica de les coses i les persones. Res és mou però tot hi és. La vida es mou dintre dels paràmetres del moviment silenciós, inapreciable, mínim.
Els colors són sòlids i aparentment inalterables. Però cada cop que miro el defora des de dintre de la cabana les tonalitats canvien i el que fa unes quantes setmanes era tot verd i ufanós, avui és groc i tòrrid. Les males herbes punten enmig del rostoll ja envellit. Aviat es prepararà la terra per la sembra.
És aquesta quietud hopperiana la que fascina a qualsevol esperit sensible que s’aturi una estona a mirar, a badar sense fixar-se en res concret, i veure com la velocitat de la naturalesa no la sabem detectar perquè ens pensem que res es mou quan tot tomba i gira a ritmes estratosfèrics. Hopper pintava la solitud d’un far vetllant davant del mar o un bebedor empedernit en una taverna de la costa atlàntica. Una dona asseguda pensativa en un llit d’una pensió modesta o una habitació buida que semblava plena de gent. Si el gran Hopper hagués passat uns dies d’estiu als termes de Nalec o Rocafort hauria retratat el silenci en moviment que es veu des de dintre una cabana solitària.
Si Sr. Foix, Edward Hopper, pintor del silenci, de la gent estática, dels paisatges vuits…. les llums i hombres en diagonal com la de la porta de la seva cabana.
El cine americar es va inspirar en moltes de les seves pintures.
Un artiste amb molta personalitat.
Si os pot interesar a youtube i ha videos de la seva obra.
Bon dia Lluis,
Quina descripcio mes maca del silencia i el moviment imperceptible.
Jo, no estic massa lluny de les «teves» terres, Bellmunt de Segarra, d’on soc, on visc i on voldria morir, es a cavall de les tres provincies: La Segarra (lleida), que es on pertany el meu poble, l’Anoia Barcelona), a uns 400m de distancia de casa meva i la Conca de Barbera (Tarragona)m, a uns 500 m de casa meva tambe.
Conec i percebeixo cada dia aquest silenci, en especial els vespres, abans d’anar a dormir on vaig a fer un peto, a l’estatua del meu fill (feta amb bronce i dins el pati de casa), que com saps el 22 d’agost fara dos anys del trgic accident de tractor que li va costar la vida.
Tambe m’ha recordat al meu pare el «Ramonet de Cal Brunet», del 1921, que era per mi l’home mes «complert i harmonic» que he conegut mai…, i que d’ell, els qui el van coneixer dein: «El Ramonet es un home que quant hi es no es nota i quant no hi es es troba a faltar».
Be Lluis, que tinguis un bon estiu i tots el que heu llegit aquestes reflexions meves.
Abraçada
Brunet de Bellmunt
La cabana, la memoria, la solitud…
Bona observación, Lluís. Encara em prendras la feina.
Ni el grill mes pintat canta a ple sol. Potser es el canvi climatic? o el riu Corb que se’n torna cap el Segre.
Mol bo!!!!
Si que té un toc de Hopper. I potser si, que si hagués estat a Rocafort hauria pintat la cabana des de dins cap a fora. És un dels meus artistes preferits.
Molt ben dit, em sembla. La quietud d’aquests dies d’ agost de tanta calor. Dins la cabana es mouen els esquixarobes.
Molt ben dit!