Els dos milions d’augment de la població catalana en aquest primer quart de segle no han restat sino que han sumat
Tot està a punt perquè la immigració sigui un tema principal en les properes eleccions a Catalunya. Una part dels discursos polítics han adoptat una forma frontal i perillosa, encarnada amb força per partits que ataquen la centralitat amb missatges que troben ressò en sectors de la població, especialment en moments de descontentament social, pors diverses i precarietat. Segons les enquestes, la figura de Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll i presidenta d’Aliança Catalana, pot donar una gran sorpresa en les properes eleccions. Cal obrir un debat seriós abans que sigui massa tard.
Hem vist que el tema migratori ha fet pujar molts partits en les democràcies occidentals. El cas més emblemàtic seria el de Donald Trump i el d’aquells partits en totes les democràcies europees que han assolit resultats espectaculars amb polítiques hostils als nouvinguts, especialment si són de cultures antagòniques a les occidentals. Parlant clar: si són islamistes i exhibeixen les seves creences alterant el paisatge humà de molts barris de les ciutats catalanes.
Però la convivència i el respecte han de ser possibles. Partits que construeixen la seva identitat política sobre la base del rebuig a l’altre vestint el discurs de patriotisme identitari, el que fan és promoure una Catalunya excloent, tancada, contrària als valors democràtics i integradors que històricament han caracteritzat el catalanisme polític i cultural. És bo recordar que Catalunya ha estat sempre una terra de pas, de barreja, d’intercanvi. Jaume Vicens Vives ho expressa a Notícia de Catalunya quan diu que “som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge… de l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic fou poblat reunint homes de diverses procedències i races. I des d’aleshores el moviment d’immigracions mai no ha cessat”.
Acceptar els forasters no és fàcil ni immediat. Cal recordar que quan l’any 2015 Angela Merkel deixà entrar un milió de refugiats escapats de la guerra de Síria, la seva popularitat a Alemanya començà a declinar i l’extrema dreta inicià la seva pujada, convertida avui ja en la segona força política del país. Però el seu argument el considero vàlid: tota la gent que entra és necessària per augmentar la productivitat de l’economia alemanya i, a més, contribuirà a corregir la corba demogràfica negativa del país més potent d’Europa.
Els dos milions d’augment de la població catalana en aquest primer quart de segle no han restat sinó que han sumat. Cal, això sí, fer polítiques que no esborrin la cultura catalana sinó que la respectin primer i després que se la facin seva encara que sigui compartida amb la que portaven en arribar aquí d’Àfrica, l’Amèrica Llatina o l’Europa central i de l’est. Davant del discurs de la por, cal exposar la realitat. Segons l’Idescat, la població estrangera a Catalunya és del voltant del 16 per cent, una xifra relativament estable des de fa més de deu anys. Les dades ens diuen que no hi ha cap invasió i que sense aquests sobrevinguts l’agricultura, els treballs més manuals, l’hostaleria o l’ajut a la gent gran, col·lapsarien.
La idea que la delinqüència està relacionada amb la immigració s’ha de discutir amb dades damunt la taula. Els delictes tenen causes molt més complexes, com són la pobresa endèmica, l’exclusió, la manca d’oportunitats, la marginació i la falta d’habitatges dignes. Divulgar que l’origen determina la conducta és tirar pel broc gros caient fàcilment en el racisme i la xenofòbia. Els delictes són perseguibles d’ofici, al marge de la procedència dels qui els cometen. I els polítics han de vetllar per la seguretat, l’educació, la sanitat i el civisme de tots. Evitar els guetos i fomentar la convivència d’una societat que no ha tingut mai una foto fixa sinó que ha evolucionat al llarg dels segles.
No tinc la solució a un problema que inquieta a molts catalans que veuen com barris principals de les ciutats grans i mitjanes han perdut la fesomia humana, cultural i de costums. Però si Catalunya ha estat capaç en els últims cent cinquanta anys d’acollir i integrar persones vingudes d’arreu de les terres hispàniques, ho pot aconseguir també amb els que han arribat recentment, tot i que vinguin de cultures diferents i fins i tot antagòniques. Els missatges de “No són d’aquí”, “No han de tenir els mateixos drets”, “Cal fer-los fora”, poden tenir conseqüències catastròfiques.
Publicat al diari El Punt Avui el 12 d’agost de 2025
Pregunta: fins quin punt l’integració dels nouvingut precisa de la desintegració de les seves costums?
Un arab-guineà pot jugar al Barça, però pot haver un enxeneta xinés?
Hem tingut un president de la Generalitat xarnego com Montilla. Podrem tenir un abat de Montserrat senegalés?
El nacionalisme és excloent per naturalesa. Ens creiem terra d’acollida, però encara recordo amb quina displicència es tractava aqui als «xarnegos» als anys ’50…
El dret a treballar es tant o mes sagrat que el de la migració. Treballar amb drets i deures no ha de significar permís de residencia o accés a la nacionalitat. TE a veure a viure amb dignitat.
Una altra qüestió preocupant es la dels gossos com a substitutius del fills, les obres inútils en que es gasten el nostres impostos en lloc de fer pisos o millorar l’aire que respirem, …