Caminar sobre marbre a Venècia

En passar per davant del cafè Florian em fixo més en el terra, en les rajoles de marbre, en les moltes petjades que han polit els carrers, les sales, els hotels i les cases d’aquesta ciutat clavada a l’aigua. Els carrers de Venècia no semblen fets per caminar-hi amb pressa. Són com corredors d’un palau sense sostre, escampats a l’aire lliure, on cada llamborda de marbre narra una petita història. El seu traç irregular, compost de fragments de pedra polida, ens recorda que aquesta és una ciutat nascuda de la paciència dels artesans i del diàleg silenciós amb l’aigua.

Venècia és una joguina dels poderosos quan hi celebren una cimera o pels famosos que poden abocar milions de dòlars per casar-se, per presentar una gran pel·lícula o simplement per fer una exhibició de poder. El marbre que recobreix els terres venecians no és un simple revestiment: és una pell viva, una cartografia mineral que recull les petjades de milers de viatgers. Vetes de roig, de gris fumat, de blanc trencat i fins i tot de groc tènue hi dibuixen figures capricioses, com si un pintor antic hagués deixat el seu pinzell reposar damunt la pedra i el temps hagués convertit l’esbós en matèria. N’hi ha que recorden ones, d’altres semblen constel·lacions escampades per tot el paviment.

Tots els grans escriptors europeus i nord americans han trepitjat aquestes rajoles de marbre. Molts han escrit pàgines memorables. Hemingway s’emborratxava en el Harry’s Bar i Goethe quedà fascinat per una ciutat majestuosa que s’aixeca sobre l’aigua com si fos una il·lusió o un somni arquitectònic. Un Fortuny de procedència de Reus hi té un magnífic museu.

Son dies tòrrids d’agost i es fa difícil imaginar-se com serà la ciutat en temps de carnaval o dels grans esdeveniments culturals. Quan puja la marea de llum del matí, Venècia s’il·lumina des de baix. Els rajos del sol es reflecteixen en el marbre amb una discreció refinada, com si volguessin mantenir intacta la intimitat del lloc. A cada cantonada s’alça una brillantor fugaç, i durant un instant sembla que fou l’aigua, i no l’home, qui va construir aquests pisos lliscants. A les tardes, quan la llum es torna més densa i melangiosa, el paviment adquireix una transparència estranya, una mena d’encant mineral que convida el caminant a deturar-se, mirar avall i deixar-se sorprendre per un mosaic inesperat.

El formiguer humà del dia es transforma en el silenci de les nits tranquil·les quan carrers i carrerons queden buits de persones i les llums s’apaguen gradualment. Una llum d’una finestra assenyala que algú està despert i que torna d’un sopar o d’una festa. O medita entre somnis i fantasies. Mentre tant el marbre respira com un organisme antic. Espera les petjades intenses i continuades de demà.

Mentre la ciutat dorm els terres de marbre semblen convertir-se en un instrument musical invisible contemplant els segles com els vianants ens fixem amb la pluralitat de cares, posats, vestimenta i procedència del que passen un dia o dos a Venècia. És en les nits solitàries i misterioses venecianes quan un s’adona que caminar per la ciutat no és només creuar un espai sinó recórrer un temps que encara hi perdura, suspès entre la pedra i l’aigua.

La bellesa del marbre que es contempla o es trepitja a Venècia s’imposa amb una silenciosa naturalitat. Es contemplen els petits detalls de l’art venecià, a les esglésies, als palaus d’antics aristòcrates envoltant al Dogo, els ponts de pedra per travessar els canals, però també paga la pena observar què s’amaga sota les petjades del terra de marbres esmolats pel pas del temps i per les sandàlies, sabates o avui sabatilles que caminen com si llisquessin sobre el marbre que resisteix les pujades i baixades de l’aigua en dies de tempestes i de capricis de la llacuna.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email