El futur del projecte europeu no es juga només a les urnes o en els consells de ministres, sinó en la capacitat de França i Alemanya —aquells vells enemics reconciliats— de tornar a trobar un camí compartit. Merz i Macron en una trobada recent.
L’Estat social del benestar no és sostenible. Ho acaba de dir el canceller Merz en una declaració que marca un punt d’inflexió que pot privar a Europa de la seva contribució més pràctica i humanista a la manera de fer política al món. A França, l’altre motor de l’Europa social i moderna, pot caure el govern en uns dies si el primer ministre Bayrou no passa la moció de confiança que es debatrà a l’Assemblea el dia 8 de setembre. El tema son les retallades de 44.000 milions de despesa pública per evitar que el deute i el dèficit obliguin a una intervenció del Fons Monetari Internacional.
Les dues grans economies europees no poden garantir la sostenibilitat del model social que ha estat, durant dècades, el somni complert d’una generació que va sortir de la guerra amb fam de pau, d’ordre i de llibertat. França i Alemanya, adversaris seculars i protagonistes tràgics del segle XX, van ser el bressol d’aquest pacte: treball estable, sanitat universal, educació accessible, pensions dignes i un estat que feia de garant d’una vida equilibrada. La reconciliació franco alemanya no només va significar el ciment de la Unió Europea, sinó també la certesa que el progrés econòmic havia d’anar de la mà de la cohesió social.
No és una crisis de legitimitat sinó de viabilitat en uns temps d’envelliment demogràfic, pèrdua de competitivitat industrial, l’avenç tecnològic desigual i la dependència energètica. El model social continua, s’anuncien despeses milionàries per satisfer les necessitats creixents de la gent, els governs prometen el que calgui sense preocupar-se si el creixement econòmic es pot permetre un sistema d’endeutament imparable. Es fa una política per un mon que ja no existeix o, dit altrament, que ha canviat. L’aritmètica financera, en tot cas, no admet miracles.
El factor de la guerra d’invasió de Putin a Ucraïna ha coincidit amb la indiferència del president Trump vers Europa que es tractada amb més hostilitat dialèctica que la dictadura russa. El canceller Merx anuncia el servei militar no obligatori, una circumstància que pot estendre’s arreu d’Europa si Putin traspassa alguna de les fronteres de països de l’OTAN.
La paradoxa europea és clara: el vell continent encara vol ser referència moral i social, però es veu atrapat per les regles d’una globalització que premia la velocitat i el cost més baix, i no pas la protecció social. Els Estats Units creixen amb un model més flexible i desigual. Trump entén la política com un negoci. La Xina i l’Índia imposen el ritme de la nova economia mundial amb costos laborals impensables a Occident. Europa, mentrestant, vol continuar sent fidel al seu contracte amb els ciutadans. Els fets demostren que hem estirat més el braç que la mànega.
El futur del projecte europeu no es juga només a les urnes o en els consells de ministres, sinó en la capacitat de França i Alemanya —aquells vells enemics reconciliats— de tornar a trobar un camí compartit. Si ells marquen el pas, Europa encara podrà defensar un model que, malgrat les dificultats, continua sent l’enveja d’un món més desigual. Espanya no compta. Pedro Sánchez és víctima de les seves contradiccions en dependre de socis contraposats i Núñez Feijóo mata el temps en la miserable política interna sense adonar-se dels corrents polítics que estan canviant el mon.
Pepa Bueno, bueno pepa, haciendo masaje a pedrito el guapo ayer en tve y radionacionaldespaña en todos los canales habidos y por haber. Penoso y deprimente y de verguenza ajena.
La flotilla biodramina en ruta. Los que aun siguen ya deben estar a la altura de las Pitiusas.
El abad de Montserrat sigue chapoteando. Hoy en Belgica entrevista con el fugado. Una pena.
El Salvador a lo suyo con el Charly una hora y pico a puerta cerrada con el que hay de lo mio.
Tot plegat solo puede que mejorar, si no es asi, el ultimo que apage la luz.
El repartiment de riquesa que es van genera als països europeus durant les etapes de creixement de la segona meitat del segle XX no va ser equitatiu. Mentre que, certament, molts va anar a parar als serveis que garantien l’estat de benestar per la gran majoría (però només la gran majoria, que encara van quedar tots els pobres del Quart món que hi viuen a Europa); però molts més van anar a parar a l’extraordinari enriquiment d’individus i corporacions com a mai s’havia vist a la història, aprofitant-se dels forats fiscals i l’ingenyeria financera dels nuclis de Londres, Frankfurt o París. El cas més escandalós és l’estat espanyol que va buidar la caixa de la Seguretat social en cinc anys com és ben conegut.
L’estat de benestar es pot mantenir i fins i tot millorar amb politiques fiscals elementals i un control més àgil d’oferta i demanda.
Mentre, està per veure si els sistemes de la Xina o la India poden resistir la presió de la seva població sense recòrres a la violència.
pedrito el guapo ara esta a Andorra. Quines coses!
feijoo mata el temps en la miserable politica interna, diu el Sr. Foix. Te rao el nostre anfitrio.
I els arrogants dirigents europeus treien pit per les rodalies pero amb els pantalons a la ma cuan el animal america els renya.
Aixo no pinta gens be i estem a les fosques i lo fotut es que no hi ha ni llum, ni forat, ni tunel.
Estem en guerra. Es retalla en l’estat de benestar, però no en armament, augment d’un 5%. La UE ja va equivocar-se amb la crisi del 2008, a Espanya van rescatar els i les ciutadans els bancs amb retallades. I molts governs redueixen impostos. Bé, potser Rusia sabia que passaria això i amb el suport dels EE.UU, la UE pot ser no resistirà i tornarem al segle XX, anys 20-30.
Precisamente.
Es una trampa.
Saludos