Un raïm de la varietat Macabeu arriba a la seva plenitud quan el sol de setembre el cobreix amb la capa daurada de la maduresa.
El sol de setembre escalfa els clatells i fa brillar les vinyes i els camps ja madurs. Sembla que és el mateix de juliol i agost però està acomiadant la ràbia aclaparadora de l’estiu i obre una finestra a la frescor de la tardor.
Al matí s’aixeca suau, amb una llum clara que acarona les vinyes. Al migdia es mostra intens, gairebé contundent, i fa que el raïm concentri els sucres i arribi al punt just de maduració. A la tarda, la seva calidesa es torna més amable, tenyint els horitzons de coure i mel.
És un sol que madura i tanca cicles, que prepara la terra per al repòs de l’hivern. El pagès el coneix i el respecta, perquè sap que d’ell depèn la qualitat dels fruits que venen tot d’una en ple setembre.
La verema era, fins fa poc, una festa col·lectiva. Famílies senceres, veïns i amics es trobaven entre les vinyes per collir els raïms amb paciència i esforç. El silenci del camp només s’interrompia amb el tall de les tisores i les converses que feien més lleugera la feina. La varietat del Macabeu, amb els seus grans clars i discrets, omplia portadores i carretes que feien olor de most i terra.
Els raïms tenen un toc sensual i molt cromàtic, diferent i singular. Tots semblen iguals però tots exhibeixen una personalitat pròpia. El mateix passarà amb els verds dintre d’uns dies quan les vinyes es vestiran amb tonalitats diferenciades abans que una ventada de novembre deixi totes les sarments despullades.
Avui, la imatge ha canviat. Les màquines veremadores avancen de nit per les eixides de vinya amb un ritme implacable. Sacsegen els ceps i recullen el raïm en poques hores, allà on abans calien dies sencers i desenes de mans. El soroll metàl·lic dels motors ha substituït les veus dels veremadors. El progrés tecnològic ha aportat rapidesa i eficiència, però també ha buidat de presència humana un dels rituals més antics del camp català.
El canvi és inevitable i té la seva lògica. Els pagesos lluiten contra els costos i la manca de mà d’obra. La màquina permet collir de pressa i reduir despeses. Però en aquest canvi de paradigma també s’hi perd una part de la memòria col·lectiva. La verema, que era trobada, conversa i convivència, s’ha convertit en una operació mecànica.
El Macabeu, humil i constant, continua essent el mateix raïm que dóna solidesa al cava. Però ja no el recullen mans calloses i lentes, sinó pinces d’acer i cintes transportadores. El fruit és el mateix, però el ritual ha canviat.
Quan veig una màquina avançant pels camps il·luminada per focus enmig de la foscor, penso que la verema ja no és només collir raïm: és també un reflex del nostre temps. Eficàcia contra memòria. Velocitat contra silenci. Progrés contra tradició. El futur del vi neix igualment de la vinya, però el camí per arribar-hi ja no té el mateix batec humà.
Abans de que passin les màquines de l’eficàcia he collit uns quants macabeus per consumir i per donar-ne a parents i amics. La fotografia que encapçala aquest escrit és una sublimació d’un raïm perfecte acaronat pels rajos intensos del sol de setembre. Exhibeix un verd que tendeix a l’or, l’expressió màxima de la plenitud.
La pell és fina, discreta, com si volgués passar desapercebuda. Però darrere d’aquesta senzillesa hi ha una força antiga, la d’un raïm que ha sabut arrelar en terres mediterrànies i resistir estius secs i tardors incertes.
Els raïms del Macabeu pengen compactes, pesants, com petits rams de llum. Quan els mires de prop, sembla que continguin la paciència de la vinya i la saviesa dels pagesos que, des de fa generacions, l’han collit sense pressa.
