El setembre és un temps de transició, un pont que uneix l’esclat aspre de l’estiu amb la serenor freda de la tardor. Tarde inestable però molt clara i viva a la Vall del Corb
El setembre és un temps de transició, un pont que uneix l’esclat aspre de l’estiu amb la serenor freda de la tardor. A Rocafort de Vallbona, aquest mes es desplega com una paleta de daurats i ocres, una successió de matisos que cobreixen vinyes, ametllers i olivers. El sol, encara viu i insistent, baixa més inclinat però la seva intensitat escalfa els clatells i obliga a cobrir el cap. Som a l’estiu, encara.
La llum de setembre és brillant i nítida. Fa brillar el cel i els camps semblen com mosaics antics, pintats per mans anònimes al llarg dels segles. Avui ha sigut un dia de tempestes i pluges fortíssimes en molts indrets. Però el cel de setembre és capriciós i variable. S’assembla a aquells dies d’incerta glòria shakesperiana del mes d’abril. A la Vall del Corb hi han caigut quatre gotes i el Llobregat baixava desbordat en passar per Martorell.
Les primeres hores de setembre son suaus, plenes d’una quietud gairebé pietosa, com si la terra es deixés retratar abans de la mobilitat del dia. Al migdia, l’aire es torna dens i el sol de setembre concentra els sucres dels raïms i imposa silenci en els camps. Ja no hi ha el sarau generalitzat de les antigues veremes, quan colles senceres de veïns i famílies s’ajuntaven, i els crits, els cants i els covis plens donaven ritme al poble. Les màquines, avui, recullen amb eficàcia el fruit que abans era festa compartida. Però el record del xivarri encara ressona en la memòria de qui el va viure i sembla que els marges de pedra seca guardin, dintre les esquerdes, les vivències d’antigues generacions.
Les tardes de setembre són un regal. El sol allargant ombres sobre els camins polsosos, on l’aire s’omple d’olor de most i de terra calenta. Els olivers lluentegen contra el cel rogenc en el que sembla un silenci solemne.
Quan la nit arriba, el poble s’adorm sota un cel d’estrelles nítides. Les hores nocturnes ja porten frescor, i el vent lleuger fa ballar les portes mig obertes dels corrals buits. Tot sembla més proper al misteri: el pas del temps, la successió ineluctable de les estacions, la persistència d’una terra que dóna i pren amb la mateixa serenor.
El setembre sembla que vol aturar el temps. És el mes en el que la veu de la terra és més remarcable parlant baix però constantment dient que les arrels, com les memòries, no marxen mai, fidels, a l’espera de qui les vulgui escoltar.
Un bonic capítol d’un llibre que parli de les quatre estacions !