El dolor que no surt a les notícies

L’estabilitat a Gaza passa per donar als palestins uns sortida política, econòmica i social; ni Hamás ni Netanyahu son els agents per la reconciliació.

El patiment físic és més suportable que el moral. En les llàgrimes dels hostatges que tornaven a casa a Israel hi havia dolor i alegria. El mateix passava amb els centenars de presoners que tornaven a Gaza després d’un mercadeig humà, el preu pactat per aturar morts, ferits i destrucció total durant més de dos anys.

Gaza és avui un espai gairebé buit, un mapa de runes amuntegades per tones de metralla llençada per l’exèrcit hebreu. Després de cada guerra, les estadístiques parlen de víctimes, de tones de bombes, d’edificis destruïts. Però cap titular no recull què passa dins d’un nen que ja no té casa ni escola, o dins d’un pare que torna cada vespre a un lloc on ja no hi ha porta per obrir. El veritable camp de batalla no és el territori, sinó la memòria i la misèria acumulada pel sofriment personal i col·lectiu. El més trist és la pobresa per poder reconstruir una vida en pau.

La comunitat internacional parla de reconstrucció com si tot depengués de diners i formigó. El president Trump va dir que a la franja s’hi podria construir un ressort turístic. Quin sarcasme. La política no és un negoci ni una gran empresa de construcció. S’han d’aixecar parets i netejar els milions de tones que fan de la franja un paisatge lunar. Però abans s’ha de facilitar menjar, medicaments, roba, escoles improvisades pels infants, s’ha de passar el dol després dos anys d’angoixa per la destrucció i la mort.

En altres conflictes, com als Balcans o a Ruanda, només es va començar a sortir del cercle de l’odi quan es va entendre que no n’hi havia prou amb parar els trets. Calia respectar i acceptar l’altre. I per això requereix molt temps. A Gaza i a Israel cal refer els sentiments incompatibles amb l’odi a l’altre. Cal anar al fons de les causes que han fet impossible la reconciliació entre dos pobles que s’esbatussen d’ençà de la guerra dels Sis Dies de 1967, una guerra guanyada brillantment per l’exèrcit israelià però, alhora, la causa de tantes desgràcies sobrevingudes des de llavors. Ocupar una terra sense donar una sortida política, econòmica i social als que viuen en ella es va convertir en una victòria amarga.

No es tracta de que es pregunti què s’ha destruït a Gaza sinó què queda en peu. Arriben famílies que no troben ni les parets de les cases. Hi ha joves que, fins i tot sota les runes, telefonen a un amic per saber si és viu.

Occident es mou entre la compassió i la fatiga. S’indigna un dia i gira el cap l’endemà. Però cap poble pot refer-se si se’l tracta només com a objecte de caritat. Gaza no vol llàstima. Vol tenir veu pròpia en el seu futur. Vol ser lliure. La reconstrucció no ha de ser una obra de beneficència, sinó un acte de respecte que ha d’anar acompanyat de sortides polítiques viables, dignes i democràtiques. Hamàs no hi té cabuda en la nova equació. I la visió colonialista i de força del govern Netanyahu tampoc.

La pau no comença en un acord signat sota focus i banderes. Comença quan a l’horitzó es dibuixa l’esperança d’un món lliure en el marc d’institucions que siguin el sopluig per tothom. En aquest procès llarg i feixuc hi han d’intervindre primer els palestins, després els israelians, tots els països de l’entorn, Estats Units i Europa. Israel té dret a existir. Però la seva existència serà penosa si no sap conviure amb els que comparteixen la terra que, per molt devastada que estigui, és la seva. Els israelians saben què significa no disposar d’una terra que els aculli. Els palestins, també.

  5 comentarios por “El dolor que no surt a les notícies

  1. Si en LV_digital y tal Vd. aunque sea suscriptor y se porta bien y es bueno… y quiere hacer un comentario a la noticia de la familia Andik. No puede. Esta cerrado a comentarios.
    Si Vd. quiere hacer un comentario a la noticia del principe andres_ingles. No puede. esta cerrado a comentarios.
    Y para no sofocarse no lo intente en otra noticia.
    I aixis anem. Que no anem…
    Bon cap de setmana.

    • Parece ser que la futura nuera de Isak Andik no era de su gusto y tenia preparadas unas capitulaciones matrimoniales que nunca se firmaron?

  2. Joan Barton escriu a la Història de la Bíblia «Després de la mort de Salomon reapareix la antigua divisió entre nort i sur,i s’estableixen els reinas,Juda(meridional) e Israel(septentrional).
    ¿Perquè no es pot fer el mateix?

  3. Compartir, tu ho has dit.
    Jo també, mentre tant dos estats. No és una bona solució, preo es la menys dolenta.

  4. Dicho lo cual:
    No existeix un estat palesti; si existeis el estat d´Israel.
    No hi ha un exercit «hebreu»; hi ha un exercit israeli.
    Otro si digo:
    Que tot te que acabar en dos estats que coexisteixin.

Comentarios cerrados.