Les pedres i els marges de la Segarra formen part inconfusible d’un paisatge únic
Les pedres de la Segarra més profunda formen cases, cabanes, masos i camins. Ho fan en un ambient auster i solitari. Hi ha paisatges del país que es recorden per les muntanyes, per les aigües, pels boscos o pels rius. La Segarra té la pedra com a senyal d’identitat. És una pedra dolça, càlida, treballada per antics picapedrers, que aixecaren castells, cases pairals i creus de terme que encara estan dempeus malgrat el desfici iconoclasta de molts avantpassats.
He passat el dia a Mas Ramon. Una trobada dels Faus de Guissona que han conservat el cognom que avui està esbarriat per tot Catalunya i per altres indrets del món. En Ramon Faus Santaeulària n’ha estat l’amfitrió. Una festa familiar que porta gairebé 80 anys d’existència i que es repeteix cada mes d’octubre. Érem uns 180, incloent-hi els pocs convidats com jo mateix no pertanyem a la tribu dels Faus. Una gran festa i una carnada esplèndida.
Dia plàcid i tardoral. Alguns núvols passatgers i un paisatge de secà inconfusible. En unes taules improvisades sota un alzinar i envoltats de rostolls ja mustis passava la carn de xai i botifarres tendres saltejades amb fesols. S’han cantat cobles i s’ha tirat al plat. Tradicions que no s’han perdut.
La casa blanca de Mas Ramon sobresurt enmig de la grisor ambiental. Però jo m’he fixat en les pedres treballades en uns marges que tenen un aire artesanal. Son marges perfectament elaborats, parets seques, construïdes amb pedra dolça en els temps morts que abundaven en els llargs hiverns o en les tardors sense fruits. Son obres fetes en el que es deien els dies de destorb, boirosos, humits o freds.
Els marges que serpentegen les fondalades suaus de la Segarra no son només parets per aguantar l’aigua en temps de pluges. Els marges son rengleres de pedres austeres col·locades amb una paciència infinita que retenen la terra i la història, dibuixen camins invisibles, marquen fites, defineixen la vida que hi creix al seu voltant. Els notaris saben perfectament que un marge pot marca una fita inesborrable.
Quan camines pels camins de terra de la Segarra, amb molta polseguera en aquests dies pre hivernals, els marges et guien amb la seva silueta irregular, et conviden a aturar-te, et fan sentir que el temps aquí té un altre ritme. Fins i tot les pedres caigudes al costat del camí semblen murmurar històries de generacions que van fer conreable totes aquestes terres segarrenques. Els castells i les cases pairals han resistit bé o malament les sacsejades d’antigues confrontacions.
Aquí a la Segarra, la pedra no és només matèria inerta. És llenguatge i és història. Els marges son feina ben feta que resisteix el pas del temps i els capricis de la natura quan s’enrabia. La gent del país està redescobrint el valor arquitectònic del que se’n podria anomenar les catedrals dels pobres. I és freqüent veure voluntaris que a hores perdudes treballen la pedra seca per refer marges, cabanes, basses i cisternes perquè el paisatge no perdi la fesomia més autèntica.
pedrito_el_guapo ha dicho que lo empleado para la lucha contra el cambio climatico tambien debe computar como gasto de defensa.
A Donaldo le ha dado un colico y a Vladimir un desencaje de mandibula.
Pedra seca en un Pais de pedra picada.
Quina foto tan bonica Sr. Foix!
Un bon capítol per un llibre…