La burocratització excessiva s’ha convertit en un fre al progrés, a la innovació i a la confiança ciutadana. Lla imatge correspon a una oficina amb funcionaris públics
Dues decisions polítiques canviarien la relació entre les administracions públiques i els ciutadans. Es tracta de la reducció dràstica de la reglamentació burocràtica i explicar amb més transparència com es gasten els diners recaptats per Hisenda. La segona petició em sembla inútil perquè sospito que no ho podria explicar ni la intel·ligència artificial.
Sortir de l’avorriment del laberint burocràtic és possible i necessari. Catalunya presumeix de tenir una administració moderna, digitalitzada i pròxima al ciutadà. S’ha avançat moltíssim en aquest àmbit, tant per la preocupació de les administracions com per disposar d’una tecnologia cada cop més afinada per resoldre precisament aquests problemes. Però la realitat quotidiana que viuen milers de persones davant la burocràcia omnipresent és angoixant.
Em diu un pagès-ramader de les meves terres que dedica un 20 per cent del seu temps a complir amb els requisits exigits per l’administració que vetlla per coses tan insignificants com si s’ha de sembrar pèsols o blat en un camp on el funcionari de torn no hi hauria de tenir res a dir. Aquesta feina no es fa en una oficina al costat d’una granja o en una cabana al mig del tros. S’ha de fer a casa, al vespre, després d’un dia de treball intens. S’enfronta davant d’un feix de formularis interminables, documents redundants, terminis que s’allarguen sense explicació i una selva de reglaments que ni els mateixos funcionaris aconsegueixen desxifrar. Seria interessant saber quants treballadors hi havia a Catalunya als consells comarcals i quants n’hi ha avui. Una conclusió a la qual arriben els que pateixen el jou de la burocràcia és que cada nou funcionari comporta nous reglaments.
La burocratització excessiva s’ha convertit en un fre al progrés, a la innovació i a la confiança ciutadana. L’informe Draghi presentat a la Unió Europea el 2024 diu que s’està perdent pes econòmic per falta de productivitat i per manca d’inversions públiques i privades en tecnologia. Insisteix molt en la simplificació reguladora per reduir la burocràcia i facilitar la producció.
El que preocupa més no són tant les mesures que es volen fer complir sinó els criteris que s’han aplicat per arribar a conclusions que tenen més d’enginyeria social de caire ideològic que de mides pràctiques per facilitar la feina dels que mantenen els camps conreats i eviten que el país quedi un dia buit del tot. No és una qüestió que afecti només el primer sector sinó que arriba a tots els àmbits socials, ja siguin rurals o urbans.
I els problemes no es tenen només als municipis sinó que arriben a tots els estadis passant per la reglamentació de la Generalitat, l’Estat i la Unió Europea. Un exemple claríssim és el procés per obtenir permisos d’obres. Tant si es tracta de construir un edifici com de simplement remodelar un pis, el ciutadà es veu atrapat en un laberint administratiu: plànols, memòries tècniques, certificats, taxes, informes ambientals… I després, l’espera. Setmanes o fins i tot mesos de retard abans de rebre una autorització que, en molts casos, depèn de diversos departaments i nivells de l’administració. Aquesta lentitud no només encareix els projectes i desincentiva la rehabilitació urbana, sinó que també transmet la sensació que la burocràcia és un mur infranquejable.
Cada govern promet simplificar els tràmits i fer l’administració més eficient, però el resultat acostuma a ser el contrari: més lleis, més decrets i més procediments. En nom de la transparència i el control, s’ha creat un sistema on la norma pesa més que el sentit comú. S’ha fet molt per agilitzar els processos del tracte amb les administracions. Però la percepció és la d’una sobredosi normativa que té conseqüències greus. Els ciutadans es desesperen per obtenir una ajuda, un permís d’obra o qualsevol llicència. I molts projectes socials o culturals acaben encallats per tràmits que semblen pensats per desanimar, no per ajudar. L’administració, que hauria de ser un instrument al servei de la societat, s’està convertint sovint en una maquinària lenta i feixuga.
És cert que la reglamentació és necessària per garantir la igualtat i evitar l’arbitrarietat. Però quan el compliment de la norma esdevé un fi en si mateix es crea una muralla infranquejable entre les administracions públiques i la gent. Cal una simplificació administrativa per tal que el ciutadà que treballa estigui al centre de tot i es comuniqui amb confiança amb els poders públics.
Publicat al diari El Punt Avui el 23 d’octubre de 2025
Cal aprimar els tramits administratius i l’administracio. Aixó es possible augment el nivell de professionalitat dels càrrecs politics. Mal ens consti reconèixer-ho el pujolisme va trans-plantar els errors de la ineficaç administració franquista a la autonòmica amb persones incloxses en molts casos. Refer això es una feina titànica.
Bona tarda Sr. Foix,
Tot depèn de la perspectiva en què es miri, la burocratització del treball administratiu va fer possible l’aparició de Franz Kafka que treballava al ram, i per ell a part d’importants novel·les i relats, disposem del terme kafkià tan apropiat pel que ens escriu.
Ara amb la digitalització i els certificats digitals tot hauria de ser més ràpid i directe, és a dir, si s’aconsegueix obtenir aquestes credencials després d’un procés burocràtic, el problema és que no tothom disposa de coneixements informàtics. I en fi, es canvia la identificació i la signatura, però els processos continuen sent els mateixos.
Salutacions,
Francesc
Ara que está d´amunt la taula si l´any vinent es cambiará o no a l´horari d´estiu, recordo que el primer any del cambi els pagesos de Lleida varen dir que ells farien com sempre, anar amb el Sol.
Ja está be de vulguer controlar l´obvi.