És una llàstima que es perdin tantes cabanes mig caigudes que guarden la història de moltes generacions. La del Ramonet del Manel, a les Comes, pot ser menjada pel bosc.
Al novembre les nits clares son abundants. La lluna marca els ritmes de la natura i té un impacte en la vida vegetal que el pagesos de raça saben detectar gairebé d’esme. Matinar a trenc d’alba té l’avantatge que veus en directe com neix el dia. La quietud de l’albada infon optimisme.
Les ombres sinistres de la nit s’obren a la llum que dibuixa perfils nous i aparentment més realistes. He sortit caminant cap a les Comes, una partida de Rocafort que marca els límits amb el terme de Vallbona. No és terra plana sinó un conjunt de fondalades amb els seus bancals, marges, cabanes, basses, olivars i vinyes. És terra de secà i permanentment assedegada.
Els trossos estan mig abandonats, poc conreats, solitaris. He pensat que aquestes partides de les Comes des d’on s’hi han tret centenars de sacs d’olives, el bosc es va menjant gradualment les terres plantades i llaurades. No hi ha treballadors suficients. La població es manté inalterable, disminuïda en els darrers anys, però estable. El tema és que per treballar la terra es necessita menys gent perquè la maquinària fa la feina abans, millor i amb molt menys treballadors.
Seria interessant que un dia es fes una ruta de les cabanes dels termes. N’hi han moltes. Algunes encara se serven, altres estan mig caigudes, les teulades foradades i les portes esbotzades. La història de la Catalunya buidada es podrà també estudiar en un futur a través de les cabanes on hi ha hagut vida, patiments, alegries, converses i sopluig en dies de pluja. L’ombra d’una cabana a l’estiu és tan estimulant com passar unes hores a la platja.
Abans de que el bosc, els porcs senglars, els conills, els cabirols i les àligues senyoregin per aquestes fondalades on el conreu serà escàs o inexistent, seria interessant preservar el patrimoni històric de les cabanes. En la caminada d’aquest últim dissabte de novembre he descobert una cabana de volta, mig ensulsiada, que manté la pedra de l’arc interior perfectament col·locada però molt deteriorada perquè ja fa temps que ningú hi entra ni surt. Uns cartutxos llençats per caçadors s’esbarrien pels voltants de l’entrada.
Moltes cabanes de volta, verdaderes antigues catedrals dels pobres, cauen lentament en l’oblit, engolides pel pas del temps i per un paisatge que canvia. El bosc avança sobre l’antiga terra conreada, ocupant marges, feixes i camins que abans respiraven activitat pagesa. Les pedres, esquerdades, s’enfonsen entre herbes altes i matolls que creixen sense aturador. Allà on hi havia esforç i vida rural, ara domina un silenci espès, mentre la natura recupera allò que havia cedit a l’home.
He hagut de preguntar de qui era la cabana que encapçala aquest article. Després de fer unes quantes preguntes a uns quants que encara transiten pel terme he arribat a la conclusió que era la del Ramonet del Manel. He recordat el Ramonet quan tornava de la Coma en el temps de collir olives. Arribava tard, quan tothom ja havia entregat les olives al sindicat. Se sentia un carro misteriós que en plena foscor s’atansava al poble.
He recordat les moltes hores que havia parlat amb el Ramonet. Sempre estava dempeus, a l’ombra a l’estiu i al recer del sol a l’hivern. De molt petit escoltava com explicava les seves aventures a la guerra i a la vida. Prenia la paraula i no la deixava. Sense aixecar la veu, parlava com un predicador, amb un discurs de caire acadèmic. Tenia una idea romàntica del marxisme teòric. No havia llegit Marx ni Engels però parlava el seu llenguatge i interpretava la realitat del poble en termes de lluita de classes, de poderosos i explotats, de rics i pobres, d’amos i jornalers. La democràcia no em farà ric, deia, perquè els rics seran els de sempre. No li faltava raó.
Davant de la cabana he pensat una llarga estona amb el Ramonet i el seu món idealitzat des de la penúria. Havia passat moltes hores a la cabana de la Coma, solitària i tranquil·la, amb retalls de diaris antics o revistes recents. La mula era prop de la menjadora i el Ramonet seia en una pedra al costat de la porta. Parlava de la pagesia en termes de propietat corporativa i d’explotació col·lectiva. Mai va perdre el do de la paraula i el discurs.
És una llàstima que aquesta cabana s’acabi d’enfonsar. Com tantes d’altres. Encara que el bosc vagi menjant espai s’hauria de preservar el patrimoni d’aquesta i de totes les cabanes del terme. Hi ha massa història enterrada perquè quedin colgades tantes vivències personals de generacions que han entrat en el terreny de l’oblit.
El meu sogre, Deu mos en guard d´un ja está be.
Hi ha un projecte d’inventari i conservació d’aquestes construccions de pedra seca. https://ca.wikipedia.org/wiki/Wikipedra
Estoy seguro que nuestro anfitrion nos ofrecera un articulo, estupendo como todos los suyos, a proposito del historico viaje del Papa Leon a Turquia y al Libano.
El Ramonet i la cabana i las derivas sobre rics i pobres i el cenglar!
Ull que tambe els tenim, els cenglars, al Cap i Casal, pero vindra la UME i tot passara. Tot passa.
Primer diumenge d´Advent Sr. Foix.
Bona setmana!
Qué ha passat en aquestes terres!
Ho trobo inexplicable. Crec que la política, la bona, consisteix en preveure i intentar evitar aquestes situacions de despoblament i abandó que ara vivim. I posar- hi remei.
En fi, com deia el pare, deu mos en guardi d’un ja està fet.