La crisi de Rodalies és el resultat de molts anys de deixadesa política, infrafinançament estructural i una governança difusa on ningú acaba d’assumir responsabilitats
El caos de Rodalies a Catalunya no és un accident puntual ni una situació passatgera. La Generalitat ha requerit la presència a Barcelona del secretari del ministeri d’Obres Públiques, José Antonion Santano, fins que es recuperi la normalitat. En té per estona. El mateix govern admet que el servei és «més lamentable, pitjor del que ens imaginàvem».
La crisi de Rodalies és el resultat de molts anys de deixadesa política, infrafinançament estructural i una governança difusa on ningú acaba d’assumir responsabilitats. Cada avaria, cada retard i cada tren suprimit no és només una incidència tècnica, sinó una petita erosió diària de la confiança en el servei públic.
El problema és d’origen i de planificació. És falta de finançament adequat. Tant de dia com de nit, la culpa és de Madrid, deia una vella dita popular. L’estat ha tractat molt malament el finançament de Catalunya.
En el cas de Rodalies és un problema que s’origina en una infraestructura vella, pensada per a una altra època i sotmesa avui a una pressió molt superior a la que pot suportar. Les línies estan saturades, els sistemes de senyalització són obsolets i el manteniment ha estat clarament insuficient. Quan plou, falla; quan fa calor, falla; quan no passa res, també falla. I mentrestant, els usuaris continuen pagant amb temps, nervis i oportunitats perdudes. El país perd competitivitat i la gent està perdent la paciència.
En els darrers anys, hem dedicat més temps a determinar el què som en comptes de fer el què calia. El caos de Rodalies no és un fenomen aïllat. El retard de 20 anys de la Línia 9 del metro de Barcelona n’és un símbol claríssim. Una obra concebuda com a clau per a la mobilitat metropolitana acumula més de vint anys d’endarreriments, sobrecostos milionaris i trams fantasma que encara avui no presten servei.
El que havia de ser una aposta estratègica s’ha convertit en un monument a la mala planificació. Ara sembla que la tuneladora pot acabar de foradar el tram pendent en un any i més endavant, «sense concretar», estarien en funcionament els 48 kilòmetres de metro enllaçant des de Santa Coloma i Badalona fins a l’aeroport del Prat, des del Besós al Llobregat.
El mateix passa amb l’estació de la Sagrera, destinada a ser un gran hub ferroviari del sud d’Europa. Anunciada, inaugurada simbòlicament i ajornada una vegada i una altra, la Sagrera és avui un immens forat urbà que recorda diàriament la incapacitat institucional per executar projectes clau en el termini previst.
Mentre l’estació no arriba, Rodalies continua col·lapsada i Barcelona perd una oportunitat de reordenar la seva mobilitat ferroviària. No oblidem que aquestes infraestructures estaven pensades quan érem sis milions i ara en som vuit.
Milers d’usuaris han hagut de caminar per les vies en les crisis de les darreres setmanes
Com es pot arreglar aquest desastre? Primer i abans que tot amb les inversions necessàries consignades amb pressupostos de l’estat i no amb promeses basades en titulars sinó en execució pressupostària real. Cal renovar vies, catenàries, estacions i trens, però també acabar d’una vegada infraestructures estratègiques que fa anys que haurien d’estar en funcionament.
Segon, amb competències i responsabilitats clares. O bé un traspàs integral i ben dotat de Rodalies a la Generalitat, o bé un compromís ferm de l’Estat amb mecanismes de control, calendari i transparència reals.
Sinó es fa així s’enganya la gent amb falsos anuncis que generen frustració. El caos ferroviari ja no és només una qüestió tècnica sinó una expressió del fracàs polític acumulat. I la responsabilitat és de tots els governs d’aquí i d’allà que han posat pedaços puntuals en comptes de modernitzar les infraestructures del país. Així no es pot continuar.
