Reunió a Paris el 1948 de parlamentaris de països de l’OTAN. Arxiu Marshall Plan 1949-1967. Department of State. Agency for International Development USA.
Una de les aportacions més valuoses del president Woodrow Wilson a la Conferència de París de 1919 en acabar la Gran Guerra fou el concepte de seguretat col·lectiva. La idea consistia a entendre que la pau només es pot garantir si tots els estats actuen conjuntament contra qualsevol agressor. En lloc de les aliances militars rígides o equilibris de poder inestables, el president Wilson proposava un sistema en el qual una agressió contra un estat fos considerada un atac contra tots els estats.
La doctrina quedà fixada, però aviat fou trencada per l’aparició dels totalitarismes de matriu europea que s’implantaren prenent les formes de feixisme, nazisme i estalinisme. Foren temps en els quals s’incubaren les idees de la Segona Guerra Mundial que acabaren concretant-se amb aliances entre els països autoritaris en contra de les democràcies que la propaganda populista titllava de decrèpites i decadents.
Abans que els Estats Units entressin en guerra el desembre de 1941, Hitler i Stalin firmaren un pacte de no-agressió mútua que incloïa un protocol secret de repartiment de Polònia i l’establiment de zones d’influència en els països bàltics i Finlàndia.
Un dels neguits constants de Winston Churchill, que lliurà la guerra contra Hitler tot sol fins que Franklin D. Roosevelt entrà en combat contra el Japó i Alemanya, fou el de cercar aliats per combatre el nazisme. No s’entenien gaire bé amb el general De Gaulle, però considerava que França era necessària per a derrotar Hitler. En temps de guerra, deia Churchill, has de saber qui són els teus enemics, però has de procurar envoltar-te d’aliats que tinguin un objectiu comú. També deia que s’ajuntaria amb el dimoni, si calgués, per tal de vèncer Hitler. De fet, la guerra la guanyaren els que serien els aliats occidentals, comptant amb l’ajut imprescindible de Stalin que es revoltà contra Hitler quan l’exèrcit nazi va envair Rússia. L’aliança amb la Unió Soviètica quedà destrossada pel mateix Churchill en el discurs pronunciat l’any 1946 a Fulton (Missouri) i per l’antagonisme entre els Estats Units de Truman i la Unió Soviètica de Stalin.
La guerra freda es teixí amb un conjunt d’aliances que dividiren el món en dos blocs antagònics que duraren fins al desmembrament de l’URSS. Es pot afirmar que les aliances inspirades i dirigides pels Estats Units d’ençà de l’última guerra mundial abastaren pràcticament tots els camps, des de l’economia, al comerç, la diplomàcia, la cultura i, molt especialment, la defensa. El segle XX el guanyaren clarament els Estats Units, com afirmà Eric Hobsbawm, l’historiador marxista més rellevant que morí a Londres el 2012 a l’edat de 95 anys.
Una de les raons de l’èxit americà fou compartir amb aliats de procedències diverses el lideratge dels valors de les democràcies liberals. El Pla Marshall fou un clar indicador que els successius presidents estatunidencs no escanyarien l’Alemanya o el Japó vençuts militarment sinó que farien tot el que tenien a l’abast per refer una Europa devastada i un Japó humiliat per dues bombes atòmiques. Els estatunidencs imposaren constitucions i governs democràtics que estarien supervisats pels exèrcits i les flotes americanes que solcarien els mars i oceans del món.
El fet més rellevant fou la creació de l’Aliança Atlàntica el 1948 per preservar l’Europa Occidental del perill d’una ocupació i inferència soviètica en països considerats aliats. Europa creixia i progressava creant un model social que s’apartava del liberalisme radical que s’imposà al començament dels anys vuitanta amb la victòria de Thatcher al Regne Unit i de Reagan als Estats Units.
Aquesta diferència de model fou compatible amb presidències demòcrates i republicanes. Amb crisis econòmiques i amb visions distintes sobre la política exterior de Washington a l’Orient Mitjà. S’amplià l’OTAN a països que havien estat sota el control del Kremlin i que s’aixoplugaven sota l’anomenat Pacte de Varsòvia. Les democràcies havien guanyat als sistemes autoritaris i tot semblava que les llibertats estarien garantides per sempre més en bona part del món. Quan Nova York i Washington foren atacats brutalment pel terrorisme de procedència islàmica el 2001, l’Aliança Atlàntica es posà a disposició del president George W. Bush.
El retorn de Donald Trump a la presidència ha sacsejat les relacions transatlàntiques i tots els pactes amb els aliats tradicionals. Si durant dècades la cooperació entre Washington i els socis europeus s’havia basat en el multilateralisme, la confiança mútua i la defensa compartida, el trumpisme ha reintroduït una visió unilateral, transaccional i centrada en l’interès nacional estatunidenc. Oficialment no s’ha trencat cap pacte, però l’esperit de les relacions entre els aliats s’ha desvirtuat.
En les directrius de l’Estratègia de Seguretat Nacional, l’administració Trump acusa Europa de no ser recognoscible a causa d’una «esborrada de la seva civilització». No és qüestió de pressupostos de defensa o de com ajudar Ucraïna a plantar cara a la invasió de Putin. Són les idees que han estat incubades des de fa anys per grups que han donat suport al MAGA (Make America Great Again) del qual Trump, un president que parla constantment de diners, de poder i de força, és la figura més visible i menys acomplexada. I la més ignorant.
La política de Trump en el segon mandat no només menysté Europa, sinó que dona suport als partits d’extrema dreta que van en contra de la mateixa idea de la UE. Les polítiques trumpistes en matèria social, ètica i política estan molt allunyades dels principis fundacionals. Brussel·les no hauria de tenir por dels enemics exteriors sinó dels corrents interns antieuropeus que estan alimentats per les manipulacions que venen del Kremlin i les que ara arriben directament i obertament de la Casa Blanca.
L’equilibri de les aliances és fràgil i desconfiat. Les idees imperials, pròpies del segle XIX, formen part de la retòrica i de les accions de Trump a l’Amèrica Llatina i també a Europa que veu amb sorpresa la insistència de comprar, adquirir i annexionar Groenlàndia. La temença general és que el vincle atlàntic s’està trencant per l’obsessió de Trump i el seu equip de convertir Europa i la resta de socis en súbdits i no en aliats. És Trump qui ha trencat les regles del joc.
Publicat al número 88 de la revista Política & Prosa del mes de gener de 2026
Si som més rigorosos, hem de dir que no s’han trencar aliances, almenys les més importants. Trump qüestiona el funcionament tradicional d’algunes d’elles i reclama un repartiment més equilibrat de responsabilitats. En el cas de l’OTAN, pressiona els aliats perquè compleixin els compromisos de despesa en defensa ja acordats.
Tot i agrupar una trentena de països, una part molt significativa de la despesa continua recaient sobre els Estats Units.
¿Cómo fue para España?
Antecedentes de una integración – por Francesc Sánchez
https://www.elinconformistadigital.com/2020/12/12/antecedentes-de-una-integracion-por-francesc-sanchez/
Saludos cordiales,
Y buena tarde.
Francesc
Buen artículo y buenas palabras,
Fue una gran idea,
Saludos
Sr. Foix: Potser valdria la pena analitzar Trump també des de l’impacte real de les seves polítiques sobre veneçolans, cubans i colombians, i no només des del prejudici ideològic.
Trump actua exclusivament segons els seus interessos, de manera oberta i sense complexos. Altres ho fan d’amagat. Trenca pactes i els refà amb qui li convé. Veneçuela n’és un exemple clar: Delcy Rodríguez es va adaptar a les seves exigències, va subministrar el petroli reclamat i manté el seu estil de vida de luxe, mentre Maduro, incapaç de preveure el gir, pot acabar els seus dies a la presó.
María Corina Machado, suposada amiga, ja no surt a la foto: no té res que interessi a Trump. I amb l’Iran pot passar exactament el mateix. Si l’aiatol·là s’ajusta als interessos nord-americans, hi haurà entesa, malgrat les promeses fetes als iranians que es van jugar la vida als carrers esperant una ajuda que no va arribar. Més de dos mil hi van morir en l’intent fracassat de fer caure el règim.
Aquest és el nou ordre mundial: tot acaba sotmès a la doctrina d’“America First”. Els nostàlgics d’una política hipòcrita i opaca —la mateixa que ha anat portant el món cap a la decadència, com evidencien casos com els arxius de Jeffrey Epstein— critiquen Trump, però arriben tard. El geni ja ha sortit de l’ampolla i el món, ens agradi o no, ja juga amb les seves regles.
Foix s’entesta a presentar Trump com el gran sabotejador d’Occident, però oblida un detall incòmode: mitja Europa ja pensa com ell. No és un cos estrany; és el mirall.
Hongria, Itàlia, Eslovàquia, Polònia —i cada cop més votants a França, Alemanya o els Països Baixos— repeteixen el mateix missatge: fronteres segures, menys immigració descontrolada, menys dogmes ideològics i menys ordres de Brussel·les. Primer la nació, després les lliçons morals.
Durant setanta anys Europa ha jugat a ser potència ètica mentre vivia protegida pels soldats americans. Desarmada, dependent del gas rus i ofegada en burocràcia, però donant lliçons al món. Ara, quan Washington diu “pagueu la vostra defensa i espavileu-vos”, alguns criden escàndol.
Això no és trencar aliances. És acabar amb la comèdia.
Trump no desfà res: simplement diu en veu alta el que molts governs europeus ja pensen en privat. El que fa mal no és el seu estil, sinó que deixa Brussel·les sense coartada moral.
El problema no és Trump. El problema és que el vell relat s’ha acabat — i Europa encara no ho vol acceptar.