Reunió a Paris el 1948 de parlamentaris de països de l’OTAN. Arxiu Marshall Plan 1949-1967. Department of State. Agency for International Development USA.
Una de les aportacions més valuoses del president Woodrow Wilson a la Conferència de París de 1919 en acabar la Gran Guerra fou el concepte de seguretat col·lectiva. La idea consistia a entendre que la pau només es pot garantir si tots els estats actuen conjuntament contra qualsevol agressor. En lloc de les aliances militars rígides o equilibris de poder inestables, el president Wilson proposava un sistema en el qual una agressió contra un estat fos considerada un atac contra tots els estats.
La doctrina quedà fixada, però aviat fou trencada per l’aparició dels totalitarismes de matriu europea que s’implantaren prenent les formes de feixisme, nazisme i estalinisme. Foren temps en els quals s’incubaren les idees de la Segona Guerra Mundial que acabaren concretant-se amb aliances entre els països autoritaris en contra de les democràcies que la propaganda populista titllava de decrèpites i decadents.
Abans que els Estats Units entressin en guerra el desembre de 1941, Hitler i Stalin firmaren un pacte de no-agressió mútua que incloïa un protocol secret de repartiment de Polònia i l’establiment de zones d’influència en els països bàltics i Finlàndia.
Un dels neguits constants de Winston Churchill, que lliurà la guerra contra Hitler tot sol fins que Franklin D. Roosevelt entrà en combat contra el Japó i Alemanya, fou el de cercar aliats per combatre el nazisme. No s’entenien gaire bé amb el general De Gaulle, però considerava que França era necessària per a derrotar Hitler. En temps de guerra, deia Churchill, has de saber qui són els teus enemics, però has de procurar envoltar-te d’aliats que tinguin un objectiu comú. També deia que s’ajuntaria amb el dimoni, si calgués, per tal de vèncer Hitler. De fet, la guerra la guanyaren els que serien els aliats occidentals, comptant amb l’ajut imprescindible de Stalin que es revoltà contra Hitler quan l’exèrcit nazi va envair Rússia. L’aliança amb la Unió Soviètica quedà destrossada pel mateix Churchill en el discurs pronunciat l’any 1946 a Fulton (Missouri) i per l’antagonisme entre els Estats Units de Truman i la Unió Soviètica de Stalin.
La guerra freda es teixí amb un conjunt d’aliances que dividiren el món en dos blocs antagònics que duraren fins al desmembrament de l’URSS. Es pot afirmar que les aliances inspirades i dirigides pels Estats Units d’ençà de l’última guerra mundial abastaren pràcticament tots els camps, des de l’economia, al comerç, la diplomàcia, la cultura i, molt especialment, la defensa. El segle XX el guanyaren clarament els Estats Units, com afirmà Eric Hobsbawm, l’historiador marxista més rellevant que morí a Londres el 2012 a l’edat de 95 anys.
Una de les raons de l’èxit americà fou compartir amb aliats de procedències diverses el lideratge dels valors de les democràcies liberals. El Pla Marshall fou un clar indicador que els successius presidents estatunidencs no escanyarien l’Alemanya o el Japó vençuts militarment sinó que farien tot el que tenien a l’abast per refer una Europa devastada i un Japó humiliat per dues bombes atòmiques. Els estatunidencs imposaren constitucions i governs democràtics que estarien supervisats pels exèrcits i les flotes americanes que solcarien els mars i oceans del món.
El fet més rellevant fou la creació de l’Aliança Atlàntica el 1948 per preservar l’Europa Occidental del perill d’una ocupació i inferència soviètica en països considerats aliats. Europa creixia i progressava creant un model social que s’apartava del liberalisme radical que s’imposà al començament dels anys vuitanta amb la victòria de Thatcher al Regne Unit i de Reagan als Estats Units.
Aquesta diferència de model fou compatible amb presidències demòcrates i republicanes. Amb crisis econòmiques i amb visions distintes sobre la política exterior de Washington a l’Orient Mitjà. S’amplià l’OTAN a països que havien estat sota el control del Kremlin i que s’aixoplugaven sota l’anomenat Pacte de Varsòvia. Les democràcies havien guanyat als sistemes autoritaris i tot semblava que les llibertats estarien garantides per sempre més en bona part del món. Quan Nova York i Washington foren atacats brutalment pel terrorisme de procedència islàmica el 2001, l’Aliança Atlàntica es posà a disposició del president George W. Bush.
El retorn de Donald Trump a la presidència ha sacsejat les relacions transatlàntiques i tots els pactes amb els aliats tradicionals. Si durant dècades la cooperació entre Washington i els socis europeus s’havia basat en el multilateralisme, la confiança mútua i la defensa compartida, el trumpisme ha reintroduït una visió unilateral, transaccional i centrada en l’interès nacional estatunidenc. Oficialment no s’ha trencat cap pacte, però l’esperit de les relacions entre els aliats s’ha desvirtuat.
En les directrius de l’Estratègia de Seguretat Nacional, l’administració Trump acusa Europa de no ser recognoscible a causa d’una «esborrada de la seva civilització». No és qüestió de pressupostos de defensa o de com ajudar Ucraïna a plantar cara a la invasió de Putin. Són les idees que han estat incubades des de fa anys per grups que han donat suport al MAGA (Make America Great Again) del qual Trump, un president que parla constantment de diners, de poder i de força, és la figura més visible i menys acomplexada. I la més ignorant.
La política de Trump en el segon mandat no només menysté Europa, sinó que dona suport als partits d’extrema dreta que van en contra de la mateixa idea de la UE. Les polítiques trumpistes en matèria social, ètica i política estan molt allunyades dels principis fundacionals. Brussel·les no hauria de tenir por dels enemics exteriors sinó dels corrents interns antieuropeus que estan alimentats per les manipulacions que venen del Kremlin i les que ara arriben directament i obertament de la Casa Blanca.
L’equilibri de les aliances és fràgil i desconfiat. Les idees imperials, pròpies del segle XIX, formen part de la retòrica i de les accions de Trump a l’Amèrica Llatina i també a Europa que veu amb sorpresa la insistència de comprar, adquirir i annexionar Groenlàndia. La temença general és que el vincle atlàntic s’està trencant per l’obsessió de Trump i el seu equip de convertir Europa i la resta de socis en súbdits i no en aliats. És Trump qui ha trencat les regles del joc.
Publicat al número 88 de la revista Política & Prosa del mes de gener de 2026
