Joan Maragall va escriure un poema que perdurat generació rere generació. Fins avui. Un ametller florit als plans de Racot a Rocafort de Vallbona.
A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.
Joan Maragall, 1904
En la poesia catalana de canvi de segle, pocs textos tan breus han tingut una capacitat d’evocació tan duradora com “L’ametller florit” de Joan Maragall. La peça, aparentment senzilla, funciona com una crònica lírica d’un instant concret del paisatge: el moment en què l’ametller esclata en flor abans que la resta d’arbres hagin despertat del tot. No hi ha narració argumental, però sí relat d’una revelació: la descoberta sobtada de la bellesa primerenca.
L’ametller, en la tradició mediterrània, és l’arbre que s’avança. Floreix quan encara fa fred, quan el paisatge no ha canviat del tot. Aquesta anticipació el converteix en símbol d’esperança i de confiança. A la crònica poètica de Maragall, la flor no és només un detall estètic: és un anunci. El blanc de la florida trenca la monotonia cromàtica de l’hivern i introdueix una promesa de transformació. El lector entén que no es parla només d’estacions, sinó d’estats d’ànim.
Un SI a la vida.
Gracies Sr. Foix!