El petit i jove cirerer ha esclatat de sobte amb poms de flors que esdevindran cireres si tot va com s’espera.
El petit cirerer plantat fa dos anys al costat de la cabana ha florit. No surt als mapes ni a les estadístiques però en atansar-m’hi avui he vist l’esclat de les flors blanques i espesses. Com si la primavera hagués decidit començar aquí i ara, de sobte, sense cap proclamació, simplement exhibint els poms de flors espontanis.
És al voltant del migdia i el sol d’abril escalfa sense enutjar. L’aire encara és fresc i hi ha una quietud que només es trenca amb el brunzit irregular d’alguna abella. La cabana, silenciosa i solitària, està envoltada del cirerer, de quatre xiprers i d’un albercoquer. Tot és incipient. Ningú sap la història de la cabana que va ser construïda abans de la guerra, caigué per abandó i recentment ha estat reformada. Una teulada segura i una canal per dirigir l’aigua a la cisterna.
El cirerer fa el que toca en aquests dies: florir. Després ja veurem què passa. Quantes flors es convertiran en cireres incipients i quan maduraran. Aquest cirerer es va comprar amb la característica de que en madurar el fruit no fos del tot vermell i semblés sempre que no està prou preparat per collir-lo. Això desconcerta els ocells que esperen la vermellor adequada i en un tres i no res es cruspeixen totes les cireres.
No hi ha multituds, ni càmeres, ni declaracions oficials. I tanmateix, hi ha una certa urgència en aquesta escena. Les flors duraran pocs dies. El vent, la pluja o simplement el pas del temps les faran caure, convertint aquest instant en memòria gairebé abans de ser percebut.
En un món acostumat a mesurar-ho tot en termes de rendiment i permanència, el cirerer ofereix una altra lògica. Floreix sense garanties, sense testimoni, sense retorn aparent. Però ho fa amb una precisió obstinada, com si respongués a una llei antiga que no necessita justificació.
La terra encara conserva la humitat de les darreres pluges. Hi ha rastres d’animals petits, potser un conill o un porc senglar, potser només el pas invisible de la nit. I enmig d’aquest entramat, el cirerer destaca no per la seva grandesa, sinó per la seva fragilitat visible.
Potser demà les flors començaran a caure. Potser ningú més no ho veurà. Però avui, durant unes hores, aquest racó sosté una forma de bellesa que no aspira a durar. I això, en el fons, també és una manera de resistència.
Un article preciós, Lluís. Sempre he volgut plantar un cirerer i amb aquest escrit, encara més.