Fa calor, com cada mes d’agost, i val més l’ombra de l’entrada de casa que no pas sortir mentre el sol caigui verticalment. La sensació de frescor sota una morera o un noguer alleugera la lluminositat ambiental. Carles Cardó deia que és a la nit i no en ple dia quan més coses es veuen. En retirar-se la cortina de la llum solar, les colors de la terra agafen una tonalitat homogènia, tota detonació cromàtica s’apaga i el silenci es trencat per les granotes del riu o per motor que avença des de la foscor. És la nit transparent, títol d’un llibre en el que el canonge de Valls va recollir una sèrie d’articles publicats als anys trenta del segle passat. La tenebra transparent comença a insinuar-se en caure el sol, poc a poc, passant de la claredat minvant a un estat de lluminositat crepuscular, cansada, mentre l’astre que ha torrat camps i cases durant el dia esdevingui un punt de llum que s’apagarà sobtadament a la distància immesurable de l’horitzó de ponent.
Hem sortit a donar un tomb prop de les vuit de la tarda quan la marinada refrescava l’ambient i netejava el paisatge. Les vinyes mostren ja penjolls de raïms que en unes poques setmanes s’inflaran i demanaran ser veremats de forma immediata. Les olives comencen a inflar-se i prometen una bona collita d’oli. Hem passat per una figuera antiga que donarà fruits escalonadament durant unes setmanes. N’hem collit mitja dotzena i cada visita fins a finals de setembre se’n podrà agafar moltíssimes.
Passejant al capvespre per aquestes terres de secà que avui verdegen per l’aigua abundant del canal d’Urgell i del Segarra-Garrigues es veuen cultius molt propis de la Mediterrània, bíblics molts d’ells, que no han desaparegut mai del conreu d’aquestes terres. Penso en la figuera, en la vinya, en els magraners, els codonyers, els olivers i els noguers. Les alzines i els rebolls son tan antics com la nit dels temps.
És en aquest moments de lluminositat decaient, amb el sol dibuixat com un punt groc i diminutiu en la llunyania, quan es pot valorar amb més realisme el pas del dia a la nit, de la claror a la foscor. És un temps que sembla mort, una lluita entre el sol que s’apaga i la lluna, aquest dia lluna plena, que repunta per ixent coincidint amb els últims sospirs de l’astre que ho ha escalfat tot, rostit en alguns casos, durant les llargues hores d’un dia d’agost.
Les terres mig regades i bastantes seques per la calor dels dies no tenen grans muntanyes. Son camps discrets, senzills, aparentment buits. Però si t’hi atures estan plens de vida i de bellesa pròpia. Tota la naturalesa et pot arribar a emocionar si la mires de prop, sense pressa i amb curiositat.
Els rostolls brillen com si fossin de coure, en alguns casos amb bales disseminades pel camp formant petites catedrals de palla que aviat serà emmagatzemada en coberts o enduta a compradors que la venen o la transformen. El silenci és total, només interromput pel cant persistent d’algun grill. En fer-se casi fosc trobem un caçador que surt a matar uns quants conills que fam malbé les collites. Li agraïm la seva feina.
La lluita del pagès contra la multitud de conills que s’amaguen a tota mena de caus sortint al capvespre i rosegant el més tendre de les vinyes i els arbres joves no s’atura mai.
Sort en tenim de les postes de sol (i caps de setmana) i de la prosa poetica del Sr. Foix per escampar una mica i guanyar serenitat i calma.
Acabo de llegir que el Donaldo guanyar punts pel Nobel de la Pau.
Apaga y vamonos.
Cada vegada em tens mes emocionat, Lluís. Encara que també pot ser que aquests dies estic una mica mes fluix (així que no t’anoti’s el tanto tu sol)
Una forta abraçada poeta de Rocafort!