Les cabanes també guarden la memòria col·lectiva de temps en els que es pasava més temps al camp que a casa
Caminant per terres conreades de la Segarra i l’Urgell encara se’n veuen de cabanes dempeus. Son com vells guardians muts, testimonis d’un temps on es feia tanta o més vida al camp que a casa. N’hi ha moltes, però, mig ensorrades, envoltades per alzines o figueres que s’arropenjen damunt de teulades ensulsiades.
Les cabanes son molt més que quatre pedres encastades amb fang o unes bigues mal aprofitades per cobrir el sostre. Son el record de l’aixopluc de persones i animals quan la terra era trepitjada, conreada manualment, un refugi necessari construït amb l’art de la pedra seca. No hi ha cabanes iguals ni fetes en sèrie. Cada una ha tingut com arquitecte l’amo del moment. N’hi ha que tenen uns segles d’existència, les cabanes de volta principalment, però la majoria foren aixecades el segle passat.
Ara que tot és prefabricat i homologat, les cabanes resisteixen com petits actes de desobediència. No surten als catàlegs ni tenen wifi, però són la memòria visible d’una època on els vells pagesos sabien ser mestres de la pedra per edificar un espai de descans i per protegir-se dels capricis i excessos del mal temps. Quan veig una cabana que ha resistit l’abandó d’un país que no camina gaire i trepitja poc la terra, m’hi aturo i la saludo en silenci. Com totes les coses senzilles, decadents i deixades a la mà de Déu, les cabanes només reclamen ser recordades.
Les parets, la teulada, la cisterna, el foc a terra en un racó i la menjadora per alimentar els animals eren els elements bàsics. Una porta mig atrotinada protegia les eines, els càntirs i alguna ratera rovellada per si alguna bestiola pretenia fer vida pròpia en alguna escletxa amagada. Ningú hi dormia a les cabanes però molts hi somniaven mentre descansaven o hi feien la migdiada.
Les cabanes tenen memòria silenciosa i parlen a qui vulgui saber de la seva història. En la cabana de la fotografia, al terme de Rocafort de Vallbona i amb la silueta de Nalec al fons, hi havia una sínia, un pou i un espai en el que l’animal donava tombs i tombs fent que els catúfols pugessin l’aigua de la profunditat del pou. Ja no en queden de sínies i molta gent possiblement no sap ni què eren aquests artefactes ancestrals per treure l’aigua dels pous.
S’ha conservat la cabana perquè s’ha cobert la teulada i s’han arreglat les parets. Diuen que la modernitat no té paciència per aquestes coses. Que no val la pena restaurar allò que no serveix per res. Penso que les cabanes de la Vall del Corb i d’arreu són com les arrugues de la pell de la gent gran. Expliquen tota una vida. Voldria pensar que en un futur ecològic idíl.lic algú traurà les herbes d’aquestes cabanes, n’ordenarà l’interior i hi encendrà un petit foc, no per escalfar-se sinó per sentir que encara es pot viure amb poc si els records es mantenen en petits racons.
El xiprer té uns anys de vida però ens sobreviurà a tots. És l’arbre que té ambicions d’eternitat. El palo-santer de la vora tindrà una existència més efímera.
Bonics records !
CATÚFOLS. Jo si que se que son, encara en tinc en una cadena. Vosté ho esplicará molt be perque crec que la majoría de la gent no sap que son i sigui el primer cop escolten o llegeigen aquet mot.
Ames d´aigua, també pujaben gra de blat, ordi, a les bóviles terra…..