Els paisatges de la vall de Núria evoquen la historia, les llegendes i la memòria col·lectiva d’un país antic.
A Ventolà (Ripollès) encara hi ha un ramat de vaques que pasturen coster avall. Ha nevat als cims del Balandrau, dels Terreneules i el Cerveris. Feia temps que no s’acumulava tanta neu a les puntes als vols de Nadal. Tot torna. La imatge està presa de lluny. Un pastor encara es distingeix solitari en mig del ramat que es fa notar amb alguna esquella que sona campanera en la solitud de la solana apagada pel sol de mitja tarda.
A Ventolà, quan el sol s’amaga darrere les carenes i el silenci torna a ocupar els camins, encara hi ha qui diu que Terra baixa va néixer aquí dalt. No ho diuen els llibres, però ho diu la memòria. I la memòria, en aquests pobles de muntanya, pesa tant com la pedra de les cases velles i atrotinades. He passat per la fonda de Ventolà on una mestressa que gestiona una casa rural ensenya un munt de documents que acrediten que Àngel Guimerà va viure uns dies o unes hores en aquesta fonda ara fa més d’un segle.
No està prou documentat que Àngel Guimerà hi va viure en aquesta meravella de casa que aguanta els sotracs de la història contemplant els saltirons del riu Fresser que baixa generós després de les pluges. Es pot dir que Àngel Guimerà no hi va escriure Terra Baixa en aquestes cases. Però al Ripollès —i especialment la vall de Ribes— els més vinculats amb la seva història pensen que Guimerà, Terra Baixa i el Manelic formen part de la història d’aquesta terra.
La gent gran de Ventolà explica que Guimerà hi va passar, que va mirar, que va escoltar. Potser només uns dies, potser només unes hores. Però n’hi va haver prou. Perquè Manelic no és un personatge estrany aquí: és el pastor que baixa amb el ramat, l’home fort, ingenu i honest, acostumat a parlar amb les bèsties més que amb les persones. I Marta, diuen, també podria haver sortit d’alguna història sentida vora el foc: una dona atrapada en un món que no ha escollit, sotmesa a un amo que mana sense estimar.
No hi ha documents que ho provin. Però tampoc n’hi ha que ho desmenteixin del tot.
El que sí que és cert és que el Ripollès va reconèixer Terra Baixa com una obra pròpia. Tant, que l’any 1920 Ribes de Freser va retre homenatge a Guimerà amb un passeig que encara avui porta el seu nom. El dramaturg hi va ser present. Va caminar pels carrers, va rebre l’afecte del poble. I no va corregir aquella apropiació afectuosa. Potser perquè va entendre que, encara que l’obra no s’hi hagués escrit, hi havia nascut d’aquell mateix esperit.
A Ventolà, la veritat no sempre és escrita. A vegades és dita. I repetida. I guardada. Terra baixa podria molt ben ser una història autèntica d’aquesta vall de Ribes i del Ripollès. A la muntanya, com a la literatura i al cinema, les llegendes tenen tanta o més força que la realitat.
Des de Batet he contemplat la solejada tarda de Ventolà que es presenta com un quadre dels impressionistes o, en arribar la nit, en aquells paisatges del trist Modest Urgell. Aquests paratges solitaris i encara habitats per gent que ha recuperat les cases que estaven abandonades fa uns anys té una gran personalitat. El cremallera de Ribes a Núria xiula tímidament amb una cadència puntualíssima. Núria és el centre el símbol d’aquesta part del país. Pel santuari de la Mare de Déu però també pels esdeveniments que històricament s’han esdevingut en aquesta part del país.
Queralbs està a la vora. La memòria de la família Pujol passant-hi estius i vacances de Pasqua resta en l’imaginari de la gent. L’estatut de Sau de 1979 va ser redactat en aquest indret. Quina constant a Catalunya en fer coincidir grans esdeveniments de caire polític en monestirs o abadies. Tant els de matriu nacionalista com els d’esquerres.
Diuen que aquestes terres es buiden. És cert. Però ningú pot esborrar la petjada que la història ha deixat en uns indrets que aparentment son insignificants però que tenen un gran arrelament en la història real o llegendària del país.
Vist i comprobat.
Els Locutors-Presentadors de TV3 han cambiat de vestimenta. Tots ells.
Fora camisa, corbata i sabates.
Ara tots en samarretes i sabatilles esportives.
Decidit pel President Illa perque aquesta vestimenta por ferir la sensibilitat de un col-lectiu alié?
Pot ser que al President Rull li han fet a mans uns parámetres que un cop llegits ha decidit el cambi?
Que en penseu?