El canadenc Carney i Donald Trump xoquen a Davos en una tempesta que pot marcar el canvi d’una era.
La tempesta de neu es un dels episodis més dramàtics i simbòlics de novel·la La Muntanya Màgica de Thomas Mann. Hans Castorp surt a esquiar tot sol pels voltants del sanatori de Davos i queda atrapat per una espesa tempesta sobtada. La neu ho cobreix tot, desorienta el paisatge i anul·la les referències habituals dels camins, l’horitzó i la noció del temps. Confusió total.
Enmig d’aquesta situació límit, Castorp s’atura i cau en una mena de somni o visió. Imagina primer una escena idíl·lica, clàssica, gairebé humanista: una comunitat harmoniosa, ordenada, basada en la raó, la mesura i la civilitat. Però aquesta imatge es trenca de sobte i dona pas a una altra de terrible: rituals violents, sacrificis humans, crueltat primitiva. Mann contraposa així civilització i barbàrie, progrés i instint, mostrant que ambdues dimensions conviuen en la naturalesa humana.
Quan la tempesta amaina, Castorp reprèn el camí. Ha sobreviscut, però sobretot ha après. La neu ja no és només un perill físic, sinó una metàfora del temps suspès, de l’atracció de la mort i de les ideologies extremes que sedueixen precisament perquè prometen silenci i ordre absolut.
Un altre personatge de la novel·la, Settembrini, no viu el drama de la pertorbadora nevada. Passa els dies i els mesos al sanatori evitant confrontar-se amb la mort que Castorp ha vist de molt a prop en mig de la tempesta. Settembrini, en canvi, és tot el contrari. Intel·lectual italià, humanista i hereu de la Il·lustració, es concep a si mateix com un educador. Defensa la raó, el progrés, la llibertat política, la paraula i l’acció racional contra qualsevol forma de misticisme o fascinació per la mort. Parla molt perquè creu que el llenguatge és una eina moral i civilitzadora. Davant Castorp, actua com a mentor i contrapès, advertint-lo constantment contra la passivitat i el perill de deixar-se seduir pel temps suspès del sanatori.
He rellegit el passatge de la nevada de la novel·la de Mann. Aquests dies s’hi reuneixen les elits globals. Avui ha parlat el primer ministre canadenc, Mark Carney, que s’ha convertit en una de les veus més clares discutint les ambicions annexionistes de Donald Trump, que també intervendrà a Davos. Ja ha dit que vol comprar o conquerir Groenlàndia sense consultar als 50.000 habitants que viuen en aquella gelada gran illa i sense l’aprovació de Dinamarca que garanteix la sobirania groenlandesa. Carney ha parlat de la gravetat del moment en el que l’ordre internacional es vol trencar per part dels nord americans que son els que l’han dibuixat i dirigit durant més de 80 Anys.
Trump, present com a figura i com a fantasma, representa el pol oposat a Carney i la resta de la gran majoria de líders europeus. El relat trumpista d’interessos nacionals immediats xoca amb l’atmosfera de preocupació que recorre Davos. Fins i tot dirigents tradicionalment prudents admeten que la relació transatlàntica travessa una fase de desconfiança estructural. Es pot trencar.
La referència literària s’imposa gairebé sola. A La Muntanya Màgica, la neu aïlla els personatges i els obliga a confrontar idees oposades sobre progrés, decadència i poder. A Davos, la tempesta compleix una funció semblant.Tanca els dirigents en un espai simbòlic on el vell consens liberal sembla malalt, però encara sense substitut. Carney emergeix així com una figura que intenta preservar una ètica de l’ordre internacional davant el cinisme creixent en les democràcies liberals, mentre Europa procura no quedar atrapada entre la nostàlgia i la submissió.
Quan la neu comenci a fondre’s, es veurà si la tempesta política que trasbalsa el món és només fruït d’un hivern cru o el punt d’inflexió d’un canvi d’era.
