Donald Trump arribant en helicòpter al foro de Davos
Donald Trump vol demostrar que es l’amo del món, que és el millor president de la història americana i que allà on vagi ha de ser reverenciat. Perquè té la força, té els diners i té l’audàcia de vantar-se davant de tothom que és imbatible.
A Davos, Suïssa, ha aconseguit reunir el poder polític i el poder econòmic global. Ha fet el fatxenda, ha mentit i ha insultat a la elit mundial que cada any es reuneix a l’escenari de la Muntanya Màgica de Thomas Mann.
En dir que els suïssos parlarien alemany si els nord americans no haguessin guanyat la guerra es ignorar que a Suïssa hi ha una majoria que parlen alemany. En la seva creuada contra la energia eòlica els hi ha dit que a Xina no hi ha molins de vent quan és el país que més en té del món. També els ha comentat que no hi ha res de dolent en ser un imperialista.
La seva força li surt d’un llenguatge que no comprova els fets. És la realitat alternativa. S’ha de creure perquè ell ho diu. Parlar més d’una hora a un grup de persones que tenen molt poder ja és una provocació si, sobre tot, el que dius no respon a la realitat.
Hi ha motius per pensar que no les té totes. Va arribar dient que es quedaria Groenlàndia per les bones o per les males i ha resultat que ha signat un document amb el secretari general de l’OTAN, el neerlandès Marc Rutte, que no ha consultat amb ningú ni se sap exactament que han acordat.
Fa un any que és president per segona vegada i el canvi que prometia s’està produint. Un canvi que ha deixat pel camí el respecte dels aliats, la indiferència dels russos i l’entusiasme dels xinesos que contemplen a un personatge que no se sap el què dirà demà i si no es contradirà amb el què ha dit avui.
Va confondre quatre vegades Groenlàndia amb Islàndia i va renyar als seus aliats europeus. Cal esperar si aquesta deriva improvisatòria i capriciosa s’acabarà a la fi del seu mandat o bé es tracta d’un corrent molt més profund que desfigurarà els històrics contrapesos de la democràcia americana. No sé sap.
Aquesta incertesa és el que més confon a Europa i al món. Podrien passar moltes coses. Una, que els del moviment MAGA, els seus, li fessin entendre que està perjudicant precisament el programa ultraconservador dels seus objectius. Que el fessin fora buscant un argument improvisat. L’altra, que trenqués totes o moltes de les institucions que van ser ideades, protegides i dirigides pels Estats Units i l’ONU, el FMI, el Banc Mundial i d’altres organitzacions inspirades per Washington d’ençà de 1945 se n’anessin en orris. Una tercera i última, que al exhibir tanta força davant tothom i contra tothom, acabés debilitant i potser iniciant el declivi del país que durant més d’un segle ha estat el que Magdalene Albright, secretària d’Estat en temps de Clinton, la nació indispensable.
