Les pluges han saonat profunament les terres de La Segarra i l’Urgell. Una cabana-era als plans de Sant Roc, entre Ciutadilla i Belltall. El Montsec nevat al fons.
Les últimes pluges han transformat la fesomia de les terres de La Segarra i l’Urgell. Després de mesos i mesos de camps polsosos i horitzons apagats per llargues sequeres, la terra saonada respira amb la força antiga. Tot es belluga amb un vigor imparable.
En entrar a Lleida amb l’AVE es veu el riu Segre que baixa crescut i un pel terrós. Els camps conreats en tot el trajecte des de Barcelona no han pogut engolir tota l’aigua caiguda d’ençà de meitats de gener. El sembrats de blats i d’ordi semblen plantacions d’arròs que creixen damunt l’aigua.
He recordat el paisatge de la setmana passada des de les planícies de Belltall i Ciutadilla. Una de les panoràmiques més grandioses a Catalunya és contemplar la primera cara dels Pirineus des de la llunyania. Podria servir de gran escenari de les òperes de Verdi.
Des de l’ermita de sant Roc, pelada degut als incendis de l’estiu que cremaren molts dels arbres que l’envoltaven, hi ha una vista privilegiada. Una cabana de pedra abandonada, eres que ja s’han esborrat dels mapes, bancals sembrats amb una verdor estrepitosa.
Els camins, abans escenaris de polsegueres inevitables, son ara franges fosques i toves. Cada petjada deixa empremta enfangada al terra. L’aire fa olor d’argila viva, de saó que s’endinsa varis pams cap al fons de la terra, la saó durará mesos.
Des de primera hora, els pagesos observen el cel amb una barreja de respecte i alleujament. Les basses s’han omplert, alguns marges s’han ensulsiat i els sembrats mostren una verdor tendra però decidida. El cereal jove s’alça com si hagués estat esperant exactament aquest moment. Les fulles retenen gotes lluents que el sol del matí converteix en petits miralls.
Als tossals de la Segarra i als turons de l’Urgell el vent mou suaument les clapes verdes que comencen a dominar sobre el marró de guaret. Els aiguamolls comencen a arrencar i s’arrengleren als fondos fins trobar una sortida que els condueixi al riu Corb i afluents.
Els recs baixen amb un fil constant, i el degoteig acompanya el silenci ample de la plana. La terra massa xopa, tendra, amarada, no permet que entri la maquinària. Es temps de poda que només exigeix que trepitgin el camp els que treballen les vinyes a mà en aquests dies de febrer.
Els pobles també canvien de ritme. Tothom sap els litres d’aigua que han caigut. L’aigua és una esperança mesurable. Es recorden altres temporades bones, quan la saó penetrava a les entranyes de la terra. Tot sembla més dens, més viu.
La Segarra i l’Urgell ofereixen avui una imatge de plenitud discreta que es manifesta en una verdor naixent, vigor contingut i aquella saó profunda que només arriba quan la pluja cau al moment just. I en cau molta, com la de sementer, sense fer mal i arribant a les arrels més fondes dels arbres.
