La propaganda va ser determinant en l’inici, el desenvolupament i la fi de la II Guerra mundial.
L’opinió pública no és fixa ni és inalterable. Canvien les circumstàncies i l’opinió de la gent varia. El 9 de febrer de 1933, a la sala de debats de la Oxford Union, es va viure una de les sessions més recordades i polèmiques de la història del debat universitari britànic. L’ambient era dens, marcat encara per l’ombra de la Primera Guerra Mundial i per la inquietud davant els canvis polítics que sacsejaven Europa.
Aquella nit es discutia una moció provocadora: “Aquesta cambra no lluitarà sota cap circumstància pel seu rei i el seu país.”
Els oradors favorables a la moció van parlar amb un to moral i generacional. Molts eren fills d’una guerra que havia deixat centenars de milers de morts britànics. Argumentaven que el patriotisme no podia justificar automàticament la violència armada i que la joventut no havia de ser enviada de nou a morir per decisions polítiques. Denunciaven la propaganda, els errors diplomàtics i la idea de l’obediència cega a l’Estat.
A l’Universitat de tots els temps i a tot arreu les tendències no son fixes. Canvien. Els oradors contraris, en canvi, advertien que una renúncia absoluta a la defensa nacional era irresponsable. Defensaven que, sense disposició a lluitar, cap país podia protegir les seves llibertats ni la seva població. Alguns van alertar que els règims autoritaris emergents podrien interpretar aquell missatge com un senyal de debilitat.
Després de les intervencions, es va procedir a la votació. El resultat va ser clar: la moció es va aprovar per majoria. Dins la sala hi va haver aplaudiments i sorpresa; fora, començava la tempesta.
L’endemà, la premsa britànica va reaccionar amb contundència. Diversos diaris van qualificar el vot d’antipatriòtic i perillós. Comentadors polítics van acusar els estudiants d’ingenuïtat i d’irresponsabilitat estratègica. El debat, que formalment no tenia cap efecte polític —era una societat de debat, no un parlament—, es va convertir en notícia nacional. Alguns parlamentaris el van citar com a prova d’un pacifisme excessiu entre les elits educades.
Amb el pas de les setmanes, la moció va continuar generant controvèrsia. Es va dir que mitjans estrangers havien utilitzat el resultat com a exemple de suposada decadència moral britànica, tot i que sovint exagerant-ne el significat. Diversos participants del debat van matisar després la seva posició: no defensaven la passivitat absoluta davant qualsevol agressió, sinó una protesta contra la idea de guerra automàtica per lleialtat simbòlica.
Els anys següents van donar un context nou a aquell vot. L’ascens dels feixismes i, finalment, l’esclat de la Segona Guerra Mundial van canviar el clima d’opinió. Alguns antics votants a favor de la moció van acabar servint a l’exèrcit o en l’administració de guerra. El debat va passar de ser vist com una declaració de principis a ser interpretat com el retrat d’una generació marcada pel trauma i la desconfiança. Molts intel·lectuals van servir en el sistema d’espionatge del govern. En temps de guerra tots els els impediments se salten per tal de servir a la causa de la pàtria.
El pacifisme mai es excesiu.