Els jueus i l’Estat d’Israel

Sempre que escric sobre l’Estat d’Israel he de fer la distinció mental entre el poble jueu i l’Estat creat per les Nacions Unides l’any 1948 amb totes les aprovacions dels països que en aquella data formaven part de l’organització internacional. Cal remarcar, per exemple, que el primer reconeixement del nou Estat arribà de Moscou, on governava amb mà de ferro Stalin, tres hores abans que entrés a Tel Aviv el que venia de l’administració Truman de Washington.

David Ben Gurion


Quan parlo dels jueus en general,
i de molts d’ells en particular, només tinc motius de respecte i en molts casos d’admiració. Si més no, perquè són persones que han influït molt en la meva formació, en les meves referències morals, en la capacitat creativa del seu treball en els camps de la ciència, la cultura, l’economia i la filosofia.

Fa anys vaig comprar un llibre,
The Jewish Contribution to the 20th Century, on apareixen personatges com Sarah Bernhardt, Dustin Hoffman, els germans Marx, Ernst Gombrich, Garri Kaspàrov, Leonard Bernstein, André Previn, Paul Samuelson, Woody Allen, Stanley Kubrick, Steven Spielberg, Max Weber, Isaiah Berlin, George Steiner, Simone Weil, Ludwig Wittgenstein, Albert Einstein, Leon Trotski, Pierre Mendes-France, Sigmund Freud, Katherine Graham, Chaim Weizmann, Yehudi Menuhin, Karl Popper… La llista és inacabable, només el segle passat.

Per tant, seria injust no reconèixer la contribució
dels jueus a la història del progrés de la humanitat i lamento una vegada més l’errònia decisió política dels Reis Catòlics d’expulsar el 1492 tots els jueus de les terres peninsulars. Fou una equivocació política que tindria conseqüències molt negatives per a tothom.
L’expulsió es va decretar en altres països europeus, tot i que després van rectificar, com és el cas d’Anglaterra, on van anar a parar molts jueus perseguits a l’Europa continental.


Cada vegada que llegeixo els testimonis
de la barbàrie de Hitler per exterminar-los a tots se’m posa la pell de gallina pensant que fou una de les vileses més repugnants de la història europea.

Fou precisament aquella persecució radical
el que va convèncer els guanyadors de la Segona Guerra Mundial d’autoritzar la creació de l’Estat d’Israel, on anirien uns quants milions de jueus per poder viure en pau i tranquil·litat sense deixar de ser ells mateixos.

Més que un Estat,
els pares fundadors d’Israel es van proposar fundar una societat nova i igualitària, oberta a tothom, també a la població àrab. Era una societat que trobava la seva expressió més adient en els quibuts, on els colons jueus, amb la metralleta a l’espatlla, conreaven la terra juntament amb els àrabs pobres, que eren tractats millor que els latifundistes àrabs que havien venut als nous colons, juntament amb camps erms que a poc a poc van esdevenir terres fèrtils.

Molts joves europeus d’aquella generació
anaven a passar l’estiu a Israel per aprendre aquella utopia de Ben Gurion que volia organitzar una mena de paradís a la terra.

Aquella situació idíl·lica es va esvair
amb la Guerra dels Sis Dies del juny de 1967 que va obligar Israel a organitzar-se com un Estat, amb el seu exèrcit, armament i tot el que fes falta per garantir la seguretat d’un territori on convivien centenars de milers de palestins, als quals no se’ls atorgava el dret de ciutadania.

L’extraordinària victòria de les tropes de Moshe Dayan,
que va pujar al cim del temple de Jerusalem enlairant la bandera de David i dient que mai més seria arriada des d’aquell pinacle tan simbòlic, va significar el començament de tots els maldecaps que Israel ha tingut des de llavors.

És cert que ja havien lliurat tres guerres
amb els àrabs, que s’organitzaren per no perdre les terres que consideraven seves històricament. Però les noves guerres d’Israel a partir de 1967 tindrien una novetat: la comunitat internacional ja no estaria inqüestionablement al seu costat com havia passat gairebé sempre en els primers vint anys de la creació de l’Estat.

En ocupar uns territoris
sense garantir els drets dels palestins que s’hi trobaven van començar tots els problemes que duren fins avui.

Un jueu tan lúcid com George Steiner
va escriure un assaig fa trenta anys en què deia “aquest Estat d’Israel torturarà altres éssers humans. Ho haurà de fer per sobreviure. I no dic que no es tracti de la seva necessitat de sobreviure políticament i militarment. Però durant vint segles, en la nostra feblesa de víctimes, vam tenir l’actitud supremament aristocràtica de no torturar els altres. Aquest ha estat el nostre gran patrimoni”.

Criticar les actituds de l’Estat d’Israel
entra dintre de la normalitat democràtica. Es pot ser amic dels jueus i respectar-los però no cal que tot el que faci un govern de Jerusalem hagi de ser acceptat sense cap mena de protesta. Simplement, es tracta d’aplicar els mateixos criteris que s’utilitzen amb França, els Estats Units, Rússia o la Xina.

L’atac en aigües internacionals
a uns vaixells que intentaven arribar a les costes de Gaza amb ajut humanitari és molt impresentable. Si a causa d’aquesta operació han mort deu persones o més, encara és més greu. L’Estat d’Israel ha d’entendre que difícilment podrà ser un país democràtic si gairebé la meitat de persones que viuen en el seu territori no tenen cap dret.

La creació de dos Estats em sembla del tot imprescindible. Mentre això no passi no hi haurà pau a la regió i els ciutadans d’Israel, com també els palestins, viuran amb la por al cos.

Article publicat al diari Avui el 2 de juny de 2010
13 comentarios

  13 comments for “Els jueus i l’Estat d’Israel

  1. Pere Joan
    04/06/2010 at 17:04

    Que fóssin perseguits a la IIa Guerra Mundial no justifica que poguessin crear per la força un Estat jueu en territori majoritàriament palestí. Per mi l’Estat jueu s’hauria de dissoldre ja que es va erigir anti-democràticament i formar-se un sol Estat on convisquessin tant palestins com jueus.
    Si precisament se’ls a fet fora de tot arreu al llarg de la història no ha estat per casualitat, la seva economia sempre s’ha basat en la banca i les finances. En el passat va arribar a extrems en que tothom estava collat per la seva usura, lo que naturalment va comportar que se’ls expulsés.
    Tot i això, la seva filosofia arribista és digne d’admirar i ens ha permès globalment progressar en tots els camps, no ho nego.
    Crec que la ONU hauria de ser la institució encarregada de posar ordre en tot això però s’ha demostrat que és una institució realment deplorable sense cap mena d’autoritat. El Consell de Seguretat de la ONU és anti-democràtica totalment, els 5 països que es van repartir el pastís després de la 2a GM tenen dret a vetar qualsevol resolució, cosa que fa que les decisions que es prene acabin sent bloquejades per alguns dels països amb interessos en la regió.
    No sé perquè, però alguna cosa em diu que si algun dia arriba a haver-hi una 3a GM els jueus estaran a l’epicentre del conflicte.

  2. Julia
    03/06/2010 at 08:20

    Israel se ha pasado con esta matanza, no hay excusas, pero los que iban en los barcos sabían que Israel no les iba a dejar pasar, sabían a lo que iban y que podían pasar estas cosas, es la historia de siempre.

  3. Alex
    02/06/2010 at 21:32

    “Rectificar es de sabios, rectificar todos los días es de necios”, Felipe González.

  4. Alex
    02/06/2010 at 18:24

    Una buena visión del problema la que nos plantea hoy Foix, no hay que olvidar de dónde viene el pueblo judío, viene de ser perseguido a muerte y su lucha siempre ha sido por la supervivencia, nuestro propio país les ha perseguido y expulsado, sólo hay que leer la historia de los chuetas o la expulsión de los judíos por los Reyes Católicos.

  5. ramon
    02/06/2010 at 17:51

    Refuerza mi argumentación, por encima de paises debemos tener una organización supranacional, que ponga en su sitio actuaciones deplorables. Indico paises , no personas, de personas ya sabemos que hay hebreas, islamitas , cristianas, palestinas…merecedoras de nuestra admiración.

  6. Africa
    02/06/2010 at 17:25

    Sr Foix:Per tota aquella admiració que sentíem de joves per l’ estat d’ Israel, ens és més dolorós encara veure en què s’ estan convertint.Fa mal, molt de mal..

  7. Albert
    02/06/2010 at 13:34

    Sr. Foix. Exacte. La realitat pura i dura. No tinc res mes a afegir. Doncs voste ja ho diu tot. Molt ben explicat.

    • Toni
      04/06/2010 at 19:06

      Albert sempre d´acord amb el Sr. Foix. Home, aporta una miqueta de divergència, coi.

  8. Mª Teresa
    02/06/2010 at 13:30

    Brillante artículo,Sr. Foix. Muy esclarecedor.

  9. PYNS
    02/06/2010 at 13:22

    Impresionante leccion de historia y vision de la realidad- FELICIDADES

  10. dogbert
    02/06/2010 at 13:07

    Poca cosa per afagir a aquest magnific article del Sr. Foix. Remarcar sens dubte que el principi de la solucio durable es la configuracio de un estat palesti. Esta clar que primer es tenen que aclarir les mil i una faccions palestinas, oblidarse en els seus postulats de fer desapareixer al Estat d´Israel i anar per feina tots plegats.

  11. 02/06/2010 at 11:46

    Sr.Foix: En 1691 una niña mallorquina de 14 años,Ursula Forteza, fue ejecutada en Palma en el llamado Fogó dels jueus junto a otros 34 judíos, su culpa fue saber leer a tan tierna edad, algo que se consideraba una herejía por la inquisición, desde 1478 hasta 1874 llevar uno de los quince apellidos “Xuetas”,Aguiló, Bonnín, Cortés, Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Piña, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola y Valls, fue una losa para miles de personas, incluso hasta mediados del siglo XX los Chuetas de Mallorca seguían mal vistos, no podían ejercer cargos públicos, ordenarse sacerdotes, casarse con personas que no fueran chuetas, lucir joyas y montar a caballo.
    El pueblo judío ha sido perseguido sin piedad, pero este dramático incidente y la muerte de los cooperantes por un exceso de las fuerzas armadas israelitas, no va a ayudar mucho en la convivencia con sus vecinos.Muchas veces la situación de Israel ha sido utilizada como válvula de escape de los conflictos internacionales, creo que esta será una de esas ocasiones.

Comments are closed.