Els globus punxats de Wifredo Espina

Pròleg al nou llibre de Wifredo Espina, Globus punxats, un conjunt de reflexions lliures i valentes.
 

Portada del Llibre de Wifredo Espina

En començar a llegir diaris abans de fer de periodista no em perdia les notes de Wifredo Espina a El Correo Catalán. Es complia llavors un fet que s’ha repetit en la història del periodisme i que consisteix en trobar el gra enmig de tanta palla, en veure aquelles opinions que sobresurten per la seva frescor, independència i criteri propi.

Ha transcorregut més de mig segle des d’aquell primer encontre d’un lector jove amb Wifredo Espina i avui diria el mateix després d’una tan llarga trajectòria professional. Wifredo Espina no practica un periodisme profètic com és habitual en la professió. No vol que passin coses sinó que explica i opina sobre les que passen. Ja n’hi ha prou.

La frescor del periodisme que traspua aquest nou llibre de l’autor, “Globus punxats”, és la mirada crítica sobre la realitat fugint sempre del políticament correcte i pensant més en els lectors que en els amos d’una desena de diaris de Catalunya i d’arreu de l’Estat, tant en català com en castellà, que publiquen habitualment els seus comentaris.

El periodista italià, Indro Montanelli, acostumava a dir que els lectors eren els amos dels seus escrits i de les seves intervencions públiques. Es barallà aferrissadament amb Silvio Berlusconi, va perdre el seu lloc de treball i la direcció d’un diari, però tornà a ser un periodista de referència, respectat i admirat, en reprendre els seus escrits en els pocs diaris que no estaven sota el control de “Il Cavaliere”.

La mirada de l’autor d’aquest llibre és la de qui ha vist tants canvis extraordinaris que permeten a un periodista amb més de mig segle de professió analitzar la realitat, lliure de vanitats i d’ambicions, guiat per un ofici que només s’acaba quan s’esvaeix la capacitat de raonar sobre la realitat que un contempla. Són els periodistes que assoleixen aquell punt de maduresa que és fruit de la reflexió, l’experiència i la valentia de dir les coses pel seu nom. Professionals que dormen tranquils perquè no demanen res ni depenen de ningú, només d’ells mateixos.

Han passat els anys, han canviat els propietaris del mitjans de comunicació, ha donat moltes voltes la política a Catalunya i a Espanya, però Wifredo Espina continua essent un periodista amb una veu que no han silenciat ni les subvencions que no necessita ni l’entramat mediàtic que s’ha construït al país amb les repercussions negatives per la llibertat de tots.

Wifredo Espina

Una singularitat del llibre de recull d’articles de “Globus punxats” és que gairebé tots ells es poden rellegir sense que et caiguin de les mans perquè les circumstàncies dels temes dels que parla han canviat substancialment. Aquest llibre és un autèntic primer esborrany de la història que tots hem protagonitzat en els últims mesos.

Aquesta frescor periodística no es trobava en massa llocs mentre Wifredo Espina anava analitzant la realitat política i social en els últims dos anys sacsejats per la crisi i per les decisions polítiques noves i aventurades. Que una recopilació d’articles publicats mantingui l’interès al cap d’un temps denota que l’autor defugia de la llosa de la propaganda i aplicava la racionalitat als fets que s’esdevenien.

El 16 de desembre de 2012, per exemple, diu que “Oriol Junqueras es el clau roent al qual s’ha agafat Artur Mas exposant-se a cremar-se ell mateix i el seu partit”. Si algú es pren la molèstia de repassar els diaris d’aquells dies, especialment els editats a Barcelona, difícilment trobarà opinions com la que l’autor exposa amb tanta contundència i claredat.

El segon tret que defineix la trajectòria periodística de Wifredo Espina és la independència. Tots els periodistes tenim l’objectiu de ser independents i servir a la societat. Però no tots ho aconseguim. Per comoditat, per covardia, per petits o grans interessos personals o per temor a no perdre el lloc de treball. No vull pas dir que Wifredo Espina sigui un personatge sense màcula i que les seves reflexions siguin sempre la veritat pura. El que penso és que des de fa moltíssims anys ha sabut navegar amb valentia pels agitats mars de la política en les seves relacions sempre perilloses i desaconsellables amb els mitjans de comunicació.

La independència no és un concepte eteri sinó una realitat concreta de cada dia. Quan Manuel Fraga era ministre de Información y Turismo, amb una llei de premsa que suavitzava la censura i el control del règim, Wifredo Espina pessigava dia sí i dia també al govern. No descobria grans temes sinó que opinava sobre el que li semblava. Sabia que les línies de l’autoritarisme franquista no permetien traspassar ni les insinuacions sobre els abusos del règim. Ell ho feia, poc o molt, però ho feia. Per això els seus articles dominicals eren de lectura obligatòria.

La seva independència el portà necessàriament a tenir criteri propi sobre els més diversos temes. Exposà les seves reflexions en els temps delicats del postfranquisme, de la transició i de l’actualitat d’avui. Espina no ha estat entregat ni condicionat del tot per cap règim o per corrents d’opinió que poden semblar majoritàries però que necessàriament no són dogmes indiscutibles ni perdurables.

El títol del llibre “Globus punxats”, amb les cares difuminades de Zapatero, Rajoy i Mas, és força explicit. Representen tres figures en les que els electors hi havien dipositat moltes esperances i il·lusions que s’han esfumat. En diversos articles ens diu que les promeses, les seves polítiques i la ideologia s’han aparcat per pura supervivència política o bé perquè les coordenades internacionals així ho exigien. Han fracassat les polítiques i també han fracassat els personatges que les han executat.

Wifredo Espina coneix les grandeses i les misèries de la política. Sap el que és Catalunya i el que és Espanya. No s’arruga a l’hora de criticar els errors del cap de l’Estat, el Rei Juan Carlos, ni tampoc en reflexionar sobre les aventures que s’han endegat des de Catalunya sense tenir present els riscos que ens ensenya la dramàtica història col·lectiva que els catalans hem viscut dintre Espanya.

Els comentaris de l’actualitat són curts, incisius, clars i entenedors. Són anàlisis escrits amb la serenor del que observa el present amb un manual d’història a la mà i que mira el futur advertint dels perills que es trobaran pel camí. Ell sap, com ho sabia el poeta alexandrí Kavafis, que quan retornis a Ítaca procura que el camí sigui llarg, ple de peripècies i ple d’experiències. Les vibracions de cada moment de l’actualitat respiren la idea d’una política sense grandesa, la política de sempre, que necessita personatges que diguin des d’un racó d’una redacció o des d’un petit article que el rei va despullat.

“Globus punxats” manté la frescor, la independència i el criteri propi d’una persona que observa la realitat sense complexos ni pressions. No pretén canviar el món ni condicionar el futur. Simplement, es limita a opinar sobre el que passa. Com ho ha fet sempre.

No he coincidit molt amb Wifredo Espina. Hem treballat en mitjans diferents i hem parlat poques vegades. Però no ha calgut. Jo l’he llegit molt, el segueixo llegint, i he valorat sempre el seu periodisme desinhibit i lliure. Gràcies per convidar-me a escriure aquestes paraules per al pròleg de les últimes reflexions sobre el que passa al món que ens envolta. Gràcies també per practicar la llibertat en una societat en la que és bastant difícil moure’s lliurement exercint el nostre ofici tan vell i tan nou.

Lluís Foix

Barcelona, febrer de 2013

 

 

  18 comentarios por “Els globus punxats de Wifredo Espina

    • Ciertamente estamos absolutamente clapados. Hay que despertar… aunque con descafeinado aunque sea intenso Rosamaria, me temo que seguiremos dandole a la tecla y poca cosa mas.
      Bien traido este enlace y el que has colocado de la entrevista al Sr. Foix en El Pais.

    • Absolutamente Rosamaría, es también parte de la letanía que desgranamos cada día frente a la pantalla(s) o ante cualquier interlocutor.
      Estamos en un estado de coma inducido, están trabajando mientras tanto en nuestros deseos, en nuestras voluntades, en nuestras aspiraciones, en nuestros conceptos básicos de justicia y ética, en nuestra voluntad de acción.

      En paralelo a los desmanes que nos están infligiendo nos inoculan venenos para que no creamos ya en ninguna estructura conocida para organizarnos y entonces pensar que ni partidos, ni sindicatos, ni asociaciones de todo tipo ni nada de nada está sin controlar por ellos y por la degradación general.

      Así si con amoniaco nos despertaran volveríamos a cerrar los ojos de puro pánico o saldríamos corriendo sin dirección fija, solos y perdidos.

      Hace falta un rearme moral personal muy heavy para poder con esto.

    • «Yo he querido permitirme el lujo de no tener ninguna solidaridad con los asesinos: para un español quizá sea eso un lujo excesivo»…

      Manuel Chaves Nogales.

  1. Hay actualidad referente a tres de los caretos que salen en la portada del libro de Wifredo Espina.

    Artur Mas president de la Generalitat como cabeza de lista de un partido de una coalicion que tiene su sede en la calle Corsega embargada por el tema Palau/Millet, embargo que hoy el juez no ha querido levantar. El cami cap a Itaca el farem em una sabata i una espardenya.

    mariano rajoy que hoy por fin ha aparecido y nos ha instado a que olvidemos el 2013 y pensemos en el 2014 en el que dice se creara empleo etc etc. Han faltado al evento cantidad de proceres del PP que o estan imputados o bajo sospecha o se han adelantado y ya han desaparecido por lo que queda de año. El presidente del gobierno del reino de españa no es mas cinico porque ya no puede.

    Por fin tenemos al borbon que tiene el honor de tener una hija infanta del reino de españa que es la primera imputada real en un proceso judicial. Espero que pueda combinar su comparecencia en los juzgados de Palma con su trabajo en la caixa. En LV digital no he podido dejar mi comentario de aliento porque en temas reales el grupo godo lo tiene claro.

    Hay un cuarto careto en la portada del libro en cuestion, pero no hay actualidad sobre el mismo, este individuo que fue el de los brotes y la championli y el plan E y el cheque bebe y otras lindezas ahora pace en el consejo de estado.

    Globus punxats, pero que siguen influyendo negativamente.

  2. Sr. Foix: No he tingut fins ara el gust de llegar a En Wifredo Espina, pero despres de llegar aquest seu article, em deleixo per llegir-l’ho.

    Dispenseu-me la meva ortografía en l’us del catalá.

    • P.D. Correcció de error de teclat. Doncs estic ben segur que vareig escriure «llegir a en Wifredo…» i després veig que va aparèixer escrit «llegar».

      I crec que pot esser degut a que el PC, funciona amb l’últim sistema operatiu Microsoft Windows 8. Aon hi te algun programa que s’hi el tinc posat per l’idioma català, doncs fa aquestes coses de la escritura.

      Escrius els mots amb les lletres correctes, però després et trobes que et cambia les lletres. I si no estás atent, passant aquets disbarats. Jo les repasso varies vegades, però les torna a cambiar. Funciona automàtic pel que es veu.

  3. Sr.Foix:Wifredo Espina ha sido y es un referente en el periodismo, en lo que tendría que ser el trabajo periodístico, que no en lo que vemos día a día en muchos medios y que te hace pensar en qué debe consistir el concepto de independencia y libertad de opinión para algunos…

  4. El Sr. Foix dijo en la presentacion de su libro «La marinada sempre arriba», que haberlo escrito ya valia la pena por el prologo de Joan Margarit.

    No conozco al Sr. Espina ni tengo especial recuerdo de haber leido ninguno de sus articulos, pero esta claro que el prologo de nuestro anfitrion le da un valor añadido importante que hace que tengamos en cuenta sus «Globus Punxats».

    Se nos acumula le lectura, al tiempo que se nos acumulan los articulos del Sr. Foix aqui en su blog, que aun y habiendo sufrido un cierto apagon del servidor, sigue dandonos, hoy por triplicado (de momento), cantidad de (buen) material.

  5. Gràcies per recordar-me en Wifredo, a qui tantes vegades havia llegit en els temps de El correo catalán. No sabia ni si encara era viu… Tal com assenyala, Sr. Foix, no crec que ningú vagi publicar una frase tan contundent i real: “Oriol Junqueras es el clau roent al qual s’ha agafat Artur Mas exposant-se a cremar-se ell mateix i el seu partit”.

    Quina feinada entre les marinades i els globus…

  6. No conec aquest senyor. Després de llegir aquest «elogi» en format «pròleg» , hauré de fer alguna cosa per llegir-lo.
    Trobo que té una retirada a en Carrillo…oi ? almenys en aquesta foto.

      • Siempre buscando el roce así me gusta, que no se enfrié la relación.

        • Francis, dejate de roces y enfriamientos y mira la foto del Sr.
          Espina y visualiza una de Carrillo y estaras de acuerdo conmigo. Con las «retiradas» de Rosamaria yo me debo parecer a George Clooney y la verdad no noto yo alborotos en la rue cuando paseo mi cuerpo serrano por la idem.

          • Bueno Dogbert…yo vi a todas las féminas girarse cuando te vieron entrar con la gardenia en la mano el día de la presentación del libro del Sr.Foix…

      • No em direu que entre les ulleres bifocals, la la papada i aquesta actitud de …» que me está diciendo este ahora…» no és la d’en Carrillo ??? !!!

        En fi, sigui com sigui,…jo prenc Nespresso cada mati: Decaffeinato Intenso….Intenso pero decaffeinato,… què hi farem…..

Comentarios cerrados.