Alemanya, problema i solució

La canceller Àngela Merkel

La canceller Àngela Merkel

La història d’Europa és de tot menys senzilla. Si tenim present que des de la caiguda de Roma el mapa i les fronteres continentals s’han refet més d’una vegada en cada segle, podem concloure que la unitat assolida després de l’última tragèdia col·lectiva dels europeus és una anomalia que caldria preservar per damunt de tot. No vull ser simplista. Però, encara que sembli una exageració, el més important d’Europa és evitar la guerra. Foren les guerres del segle XX les que obligaren francesos i alemanys a dir prou i començaren el procés per superar les diferències i les ferides profundes dels camps de batalla perquè mai més tornéssim als conflictes entre els pobles europeus.

No comparteixo la fascinació que molts francesos tenen per Napoleó, que amb les seves ambicions de domini europeu va trinxar molts territoris, causà centenars de milers de morts i espolià museus, esglésies i tota mena d’objectes de valor. A més, amb les seves victòries a l’Europa central abans d’endinsar-se en l’aventura desgraciada de Rússia, va fer néixer a Prússia i als petits estats alemanys el complex de l’enemic hereditari, la idea que França era l’enemic etern dels pobles alemanys i que l’objectiu dels francesos durant segles havia estat impedir la unitat d’una gran nació alemanya.

La història d’Europa des de les guerres napoleòniques ha tingut les interferències d’Anglaterra, França i Rússia per tal de preparar-se per a l’eventualitat d’una unió d’Alemanya que es produí finalment el 1870 amb la victòria militar de les tropes del canceller Bismarck. Aquesta rivalitat entre enemics suposadament hereditaris provocà encara dues guerres civils europees que esdevingueren mundials i que costaren uns vuitanta milions de morts al segle XX. Allò no podia ser. I s’havia de començar la reconstrucció europea sabent que les ferides no es curarien fins després de diverses generacions.

L’última guerra mundial partí Europa en dos i Alemanya quedà dividida en dues repúbliques sota els paraigües militar, econòmic, polític i ideològic de Moscou i Washington. Rússia estenia el seu domini fins a Berlín i els Estats Units emparaven les democràcies tutelades de la resta d’Europa. Amèrica va participar en dues guerres mundials el segle passat per tal d’impedir que Alemanya conquerís tot Europa i després va dirigir quaranta anys de guerra freda per tal d’evitar la dominació russa.

El penediment per les tragèdies perpetrades pel III Reich fou tan profund entre els alemanys que renunciaren a un exèrcit que pogués intervenir a l’exterior i rebutjaren tot protagonisme polític en una Europa de la qual molt aviat foren el principal motor econòmic. He conversat dues vegades amb l’excanceller Helmut Schmidt, home lúcid i generós, i repetia que el protagonisme polític a Europa l’havia d’exercir França. La principal causa de les diferències entre els japonesos i els alemanys és que als nipons els ha faltat el sentit de la culpabilitat.

El mateix pensava Helmut Kohl quan a començament d’aquest segle deia que l’únic objectiu de l’europeisme d’Alemanya era evitar les guerres al segle XXI. Fou Kohl qui va forçar la unitat alemanya a principi dels anys noranta i, a canvi, acceptava la cessió de l’hegemonia del marc alemany i donava llum verd al naixement de l’euro.

Durant gairebé mig segle la doctrina oficial dels governs alemanys era que els Estats Units eren el seu aliat més important, però França era el seu aliat més proper. Schmidt ho resumia molt clarament: mai sense Europa, res sense França.

Els alemanys saben que els fantasmes del segle XX agiten la consciència d’un poble que, com deia Goethe, té el destí de fer-se difícils totes les coses. No oblidem tampoc que una part important de la intel·ligència acadèmica alemanya ha fet costat als governs de Berlín en les dues guerres mundials. Es pot recordar la declaració dels catedràtics universitaris alemanys tot just després d’esclatar la Gran Guerra el 1914 dient: “Ara, el nostre exèrcit lluita per la llibertat d’Alemanya i, conseqüentment, per la pau mundial i la civilització europea. Creiem que la salvació de la cultura europea depèn de la victòria que aconseguirà el militarisme alemany.”

L’espectre que Alemanya pugui tornar a imposar les seves polítiques a Europa mitjançant l’escanyament de les economies meridionals endeutades fins a les celles ha obert el debat del perill alemany. Hi ha motius per arribar a aquesta sospita.

Però, alhora, Alemanya també té la temptació de fugir del lideratge europeu, de tal manera que voldria ser econòmicament molt pròspera i políticament tan modesta com pugui. Hi ha una certa idea d’aïllament de la resta d’Europa en l’actitud de la cancellera Merkel, que té ara com a objectiu principal les eleccions de la tardor per tal de poder continuar com a cap de govern a Berlín.

La revista The Economist diu que hi ha motius polítics i econòmics per desentendre’s del lideratge europeu. La paraula líder, führer en alemany, els pertorba la memòria. El perill d’Europa no és un lideratge excessiu d’Alemanya, sinó la seva resistència a exercir-lo. Com a principal creditora dels països exageradament endeutats de l’Europa meridional, Alemanya és el que més perdria en cas que la moneda única saltés per l’aire totalment o parcialment.

Una altra raó que cita el setmanari britànic és que els alemanys pensen que l’escassa organització i la cultura de treballar poc de l’Europa meridional són la causa de la crisi de l’euro. I, contra aquestes idees fixes que tenen, no s’hi pot fer res. Els europeus del sud han de ser més diligents i fiscalment més prudents.

La tercera raó del poc interès a liderar Europa és que Alemanya pensa que li pot anar millor manar des de l’ombra o sense estar en la primera línia del poder institucional de la UE. Són les teories enginyoses que sovint llança The Economist i que, tot i que estan molt ben elaborades, no són sempre encertades.

El que hauria de fer Alemanya és liderar Europa implicant la resta de governs de la zona euro i buscar sortides que alleugerin el patiment de tants milions d’europeus que no poden sortir dels deutes que s’han amuntegat en les seves economies a causa de la baixada dels ingressos. Alemanya hauria de recordar que, quan els nord-americans invertiren a Europa amb el Pla Marshall, tots els països se’n beneficiaren. Però qui més hi van guanyar foren els Estats Units.

Alemanya ha de liderar per tal de promoure ràpidament la unió bancària i la unió fiscal. Ha de lluitar per la desaparició dels paradisos fiscals arreu del món, però també a la mateixa Unió Europea, i pensar que la sortida d’aquesta crisi financera només podrà produir-se amb una quitança total o parcial dels deutes que cap país pot pagar.

L’alternativa d’una Europa fragmentada, amb fronteres econòmiques i emocionals, és massa perillosa, diria que tenebrosa, per tenir-la en compte.

Publicat al PuntAvui el 26-06–2013

7 comentarios

  7 comments for “Alemanya, problema i solució

  1. 01/07/2013 at 06:06

    Mentre Hitler s’esforçava per «coordinar» la societat alemanya amb el Partit, al mateix temps obrava per mantenir al marge de la societat als elements racials «inferiors». L’ 1 d’abril va defensar i començar un boicot contra els negocis jueus, com a resposta a una «campanya mediàtica» que suposadament Estats Units i Anglaterra havien iniciat en la seva contra. Una víctima d’aquest període va ser Albert Einstein , els seus actius al banc van ser embargats després que es descobrís a casa seva una arma considerada letal per els nazis: el ganivet amb el que tallava el pa. Encara que es van apostar camises marrons davant dels negocis jueus, en general en general hi va haver poca violència, i la ineficaç mesura va haver de ser aixecada tres dies després. El boicot sí que va servir per treure de la seva letargia, encara que temporalment, a l’ancià Hindenburg , el president li va recriminar al Canceller el fet que els veterans de guerra jueus no estaven sent tractats com a ciutadans alemanys. Hitler va elaborar una vaga promesa per calmar-lo, però el 7 d’abril va promulgar lleis prohibint la presència de jueus en l’administració pública, i restringir la seva presència en l’advocacia i la medicina.

  2. Ramon
    28/06/2013 at 02:31

    Alemania es la locomotora de Europa, si se enfria vamos todos apañados. Es asi aunque nos pese…..como rebajar el dominio, poder y frentismo, con colaboración, en caso contrario la cuerda tan tensada se rompera

  3. José A García
    27/06/2013 at 21:40

    He leído parte del reportaje especial de The Economist y coincido con sus apreciaciones. Ayer inicié la lectura del libro La Quinta Alemania, y la lectura de las primeras 30 páginas me ha dejado estupefacto: sobre todo la idea de la existencia de un Establishment alemán con una única idea u objetivo irrenunciable que es la aplicación de las ideas neoliberales radicales, en un contexto que ningún partido alemán que no acepte ese objetivo podrá alcanzar el poder. Alemania sabe que tiene todo el poder en sus manos, que está distorsionando la percepción sobre los países del Sur de Europa y no puede alegar ignorancia, que no existe el eje franco-alemán y que la Europa que propone no puede ser aceptada por países como España o Italia excepto que se quieran suicidar o quedar fracturados socialmente durante decadas. La propuesta de Alemania es para sus electores no para los europeos. La principal dificultad es que esta situación demuestra que no existe Europa como entidad política y que su construcción se basó en el horror y en el miedo pero no en un genuino deseo de compartir el mismo camino en la riqueza y en la pobreza, en la salud y en la enfermedad, en la democracia y la responsabilidad mútua y en la transparencia… Europa es un club de poderes fácticos pero no una construcción democrática de sus ciudadanos sin fronteras (donde está el Parlamento Europeo, qué hace, para qué sirve).

  4. fcosvi
    27/06/2013 at 00:45

    Crec que hi ha molt més del molt interesant que escriu, és més elevat.
    I pel que fa a Europa crec és molt difícil, com que gairebé el fet més elevat té molt a veure

  5. Sinerastar
    26/06/2013 at 20:11

    Esperem, Sr. Foix, que després de les eleccions, Alemanya es posi a la feina. Si la Merkel (o qui sigui) no lidera d’una puta vegada el procés europeu de recuperació amb decissió, Europa deixarà de ser la referència que ha estat fins ara en molts àmbits. Pobre Europa i pobre Alemanya. Quina petitesa de mires!

  6. Rosamaria
    26/06/2013 at 18:52
  7. 26/06/2013 at 18:19

    Sr.Foix: El milagro de la recuperación alemana, tras la segunda guerra mundial, no hubiera sido posible sin una quita importante de sus deudas de guerras con todos los paises beligerantes que habían sufrido importantes daños como consecuencia de sus acciones bélicas…Alemania ahora curiosamente se muestra reacia a devolver aquellas quitas, a devolver aquellos favores…la razón es simple, ahora ellos están en una postura de fuerza y entonces no…

Comments are closed.