Europa, malgrat tot

Jean-Claude Juncker i Martin Schultz

Jean-Claude Juncker i Martin Schultz

Era el dia d’investidura del president del Col·legi de Comissaris de la Unió Europea. És impressionant veure en directe 751 diputats al Parlament Europeu en el moment en el qual aproven els trets principals del que serà el nou mandat del Parlament i de la Comissió. Els diputats dels 28 estats europeus són el mosaic polític, social, ètnic i cultural més divers del món. Fa cent anys molts dels països representats al Parlament que es reunia a Estrasburg començaven un conflicte que marcaria les misèries més abominables del segle XX. Després de les devastacions de l’última Guerra Mundial, ningú es podia imaginar que al cap de 70 anys es refarien les relacions entre els blocs antagònics que es van enquistar al cor d’Europa durant el llarg període de la guerra freda.

Europa ha avançat des de la fragilitat i des del fracàs de les desavinences constants. Sempre ha hagut de superar dificultats que semblaven inamovibles. Objectivament, la complexitat del Parlament europeu el fa ingovernable per les diferències que separen els grans partits europeus però, sobretot, pel nombre de diputats que voldrien canviar radicalment el funcionament de la UE, farien el que calgués per desvirtuar-la o la desposseirien de qualsevol primacia política sobre la dels estats membres. Malgrat aquestes confrontacions ideològiques i estatals, una certa harmonia s’observa pels passadissos del Parlament, a les comissions, als plens i en les relacions personals entre diputats que políticament no tenen cap mena d’afinitat.

El nou president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, feia un discurs integrador i rebia el suport d’una majoria de diputats conservadors, socialistes i liberals. Quedaven fora del consens de la nova Comissió els euroescèptics, els radicals de dreta o d’esquerra, els Verds i molts diputats que naveguen en l’ambigüitat perquè no formen part de cap de les famílies clàssiques europees.

El diputat de Podemos, Pablo Iglesias, actua en la gran sala del Parlament com si fos un plató de televisió immens. El seu missatge, de moment, queda difós però crida l’atenció per la seva radicalitat i per l’aspecte histriònic de les seves intervencions. La grandesa de l’Europa dels 28 és la capacitat d’acceptar la diversitat i les confrontacions ideològiques, estatals, nacionals, culturals i d’interessos.

Europa sembla un monstre ingovernable que no arriba a la gent, distant, funcionarial, que no té en compte les singularitats d’uns territoris que no només han perdut els seus senyals d’identitat sinó que els han preservat millor. Són 1.500 els traductors que s’encarreguen de traduir discursos i papers institucionals diversos a les 24 llengües oficials de la Unió. Hi ha molts més funcionaris a Catalunya, per exemple, que a la Unió Europea. A la Comissió hi treballen 33.000 persones, unes 4.000 al Parlament Europeu i al voltant de 1.500 al consell. A la tríada institucional en són unes 38.500, a les quals s’hi han d’afegir les que treballen a les agències europees i organismes associats. En total, a Brussel·les, a Estrasburg i a totes les delegacions repartides pel món, es calcula que hi treballen unes 60.000 persones. La idea de la gran burocràcia europea està molt estesa en l’opinió pública. Encara que fos certa, m’estimo més que Europa tingui una dotació de 60.000 persones que s’ocupen de gestionar la complexitat de 28 països i més de 500 milions d’habitants, que el manteniment d’exèrcits i estructures militars que són inútils o, si més no, són molt contràries a l’esperit de convivència i de respecte que són característiques principals de la Unió Europea.

La crisi mundial no és només econòmica. Té a veure amb la corrupció, les desigualtats abismals creixents, l’opacitat fiscal de les grans fortunes i l’ús de la força per fer prevaldre interessos de tota mena. El nou president de la Comissió haurà de gestionar totes les derivades de la crisi. El més important que va dir en el discurs de dimecres passat es referia a la mobilització de 300.000 milions d’euros per invertir-los en l’economia real en els propers tres anys. El que no va dir és com obtindria aquesta xifra astronòmica si la Unió no es pot endeutar. Va assegurar que provindrien de fons públics i privats en unes inversions que serien gestionades amb més flexibilitat i amb moltes menys racions.

S’obre un període d’incerteses, tant a Europa com a la resta del món. Un dels perills que afronten les institucions europees és que creixi el nombre de diputats que d’alguna manera mostren un rebuig a l’actual Europa. No és responsabilitat d’ells sinó dels moviments disgregadors, antieuropeus, que conviuen en la majoria dels estats membres. En aquest sentit, Europa ha de fer una tasca molt més intel·ligent de pedagogia en tots els racons dels seus territoris.

Publicat a El Punt Avui el 26 d’octubre de 2014

  11 comentarios por “Europa, malgrat tot

  1. «A los ricos hay que tratarles como niños pequeños, con dulzura, pero hay que decirles lo que no pueden hacer»…

    (Pablo Iglesias)

  2. Ni ens n’hem adonat però sembla que alguns de fora del nostre país ho tenen més clar que nosaltres… Quan s’ha produït la independència? Com? Ufff! Poseu la rata damunt l’Estat de catalunya i el d’Espanya… Fins i tot s’ha restat el nombre d’habitants…

    http://www.mepranking.eu/state.php

    No tardarà gaire a tancar-ho el Margallo…

  3. Ha sido muy gratificante participar en este blog con comentarios y poder leer los de las otras personas; y, claro, los post del Sr. Foix. He llegado a la conclusión que los comentarios que hago o pueda hacer son irrelevantes, y además están sesgados por mis emociones e ideas. También, la situación política actual y el estado de «pre-revolución» del país me hacen vulnerable al escepticismo, a la pérdida de ecuanimidad y de objetividad… Simplemente no creo en nada que tenga que ver con la economía ni la política. En este caso creo mejor dejar de decir tonterías de las que no conozco nada. Gracias por su atención y por haber participado en uno de los pocos blogs donde no hay gritos y si respeto.

    • Amigo José A.Garcia, le doy las gracias igualmente por su respeto al exponernos sus comentarios…el escepticismo exige que toda la información sea bien apoyada por la evidencia y hoy por hoy las evidencias contradicen gran parte de la información con que se nos quiere hacer comulgar…lo dicho, un placer leer sus comentarios, lo de «irrelevantes y sesgados» es algo que no comparto…

      • Muchas gracias por su respuesta, se la agradezco sinceramente.

    • Amigo Jose A. Garcia, bienvenido al club de los que expresamos nuestras ideas envueltas en emociones y sentimientos, pues creo sinceramente, que nadie goza de una objetividad genuia., sino todo lo contrario. En cuanto a lo irrelevante de sus opiniones, servidora, como Bartolome C, es algo que tampoco comparto. No tenemos porque ser genios ni tampoco geniales. Con ser personas, es suficiente.

      • No tenemos por que ser genios ni tampoco geniales. Con ser personas, es suficiente.

        Avui t’ha sortit rodó, Bravo!!!

    • benvolgut josé a.

      me gustaría invitarte a reconsiderar tu decisión de no participar más en el foro. no es necesario que seas relevante, ecuánime ni objetivo. si desapareces, todos perderemos un poquito. como muy bien dice rosamaría «ser persona» y compartirlo es suficiente para que entre todos, día a día, poquito a poco, podamos construir y participar de algo positivo.

      simplemente te animo a que no te autoimpongas la obligación de no participar. si un día te apetece compartir una reflexión, hazlo con la misma libertad y respeto que hasta ahora. y deja que el libre albedrío propague tus ondas por el universo.

      en cualquier caso, hagas o deshagas, aparezcas o desaparezcas, recibe un saludo con mano amiga.

    • Quizás, José A. Garcia, nuestros comentarios nunca van a cambiar nada. Pero no són irrelevantes para aquellos que los leemos y deberían ser una fuente de satisfacción el hecho de ser capaz de escribir lo que pensamos. Ni el aleteo de una mariposa és irrelevante… como van a serlo sus comentarios? Hay que luchar simepre para mantener la ecuanidad y la objetividad de a que habla, incluso en estos momentos de inquietantes i contínuas zozobras. Espero su retorno.

  4. Sr. Foix:
    SI a l’Europa de la democràcia i de les llibertats.
    SI a l’Europa de l’estat de benestar i de la pau entre les nacions.
    NO a una Europa de retallades, burocràcia, i lobbys de pressió de multinacionals i fons d’inversió.
    NO a una Europa de mercaders, funcionaris, i que no té en compte als ciutadans, ni als seus pobles.
    NO a una Europa on ens col·loquen uns líders fluixos, per després Alemanya amb França unes vegades, altres vegades Alemanya i Anglaterra decideixen i imposen als altres.

    Aquests últims anys veig una Europa de retallades en prestacions i que els rics cada vegada són més rics, els pobres cada vegada més pobres, i la classe mitjana desapareixent.
    Una Europa que esta deixant juntament amb el BCE a tants europeus en risc d’exclusió, sous d’escombraries, contractes de treball precaris, no és la que ens van vendre amb les últimes reformes dels Tractats de la Unió Europea.

    També és veritat que de vegades els governs ineptes d’alguns països carreguen la seva ineficiència i errors a la UE.

  5. Sr.Foix: hace falta más pedagogía europea sin duda,ya que muchos ciudadanos seguimos viendo al parlamento europeo como un cementerio de elefantes en el que se pastelea toda la burocrácia…alejado todo ello de los problemas reales de las personas a las que se dice gestionar su presente y su futuro…el cantante venezolano José Luís Rodríguez » El Puma», dijo ayer en un programa de Tv, que su país sólo tiene dos clases sociales, una,la de los dirigentes, militares y funcionarios de Maduro y otra, la del resto de ciudadanos, cada día más pobres…otro José Luís Rodríguez «Zapatero» podría haber dicho lo mismo de su país y a nadie le hubiera extrañado…la clase media está en extinción…

Comentarios cerrados.