L’anomalia cubana

Una foto de Fidel y Raúl Castro

Una foto de Fidel y Raúl Castro

S’ha obert un nou escenari al continent americà. La guerra freda entre els Estats Units i Cuba ha acabat per extenuació. Tots s’hi havien acostumat i les dues parts estaven convençudes d’haver guanyat quan en realitat el pas del temps ha demostrat que nord-americans i cubans hi han perdut. Obama i Raúl Castro han aprofitat la discreta mediació del papa Francesc i han normalitzat les relacions. Hi haurà ambaixada cubana a Washington i els nord-americans instal·laran la seva a l’Havana. I és probable que en un temps prudencial les visites mútues dels caps d’estat entrin en la rutina diplomàtica i protocol·lària.

La confrontació amb Cuba entrava dintre de la dinàmica política de la guerra freda. Quan Fidel Castro s’alià amb la Unió Soviètica poc després d’haver conquerit el poder a l’Havana, el president Kennedy prenia possessió a la Casa Blanca. No hi havia un enemic a abatre a l’illa antillana sinó un adversari que des del Kremlin volia estendre la revolució arreu del món. Moscou i el comunisme internacional eren els enemics i adversaris de tots els presidents, des de Dwight Eisenhower fins a Bush.

Els punts de fricció que es convertirien en conflictes d’alt voltatge se succeirien en tots els racons del planeta. Les revoltes d’Hongria i Txecoslovàquia, 1956 i 1968, tensaren la musculatura militar de l’OTAN i del Pacte de Varsòvia. Cada vegada que hi havia eleccions a Itàlia, els ajuts a la Democràcia Cristiana perquè frenés el sorpasso dels comunistes eren molt abundants i secrets. El suport explícit de les successives administracions americanes a dictadures de dretes que fossin clarament anticomunistes no tenia límits. L’abraçada del president Eisenhower al general Franco, a la Castellana de Madrid l’any 1959, era tota una declaració de principis a favor d’un règim totalitari. Com ho fou també la bona sintonia entre els governs de Washington i el Xile de Pinochet o l’Argentina de Videla. La guerra de Vietnam la va començar tímidament el president Kennedy fins que els seus successors la convertissin en un desafiament al comunisme al sud-est asiàtic. Darrere Ho Chi Min hi havia la Xina i més al rerefons s’hi trobava la Unió Soviètica. El president Nixon no tingué cap mania en establir bones relacions amb la Romania dels Ceaucescu per les seves crítiques suaus a l’hegemonia de Moscou. El mateix Tito, un altre dictador d’esquerres, no feia cap nosa a Washington perquè s’havia independitzat del socialisme real que era protegit per les tropes del Pacte de Varsòvia.

La propaganda i el treball inesgotable dels espies circulaven en totes direccions. No hi ha un càlcul solvent sobre el número de morts que causà la guerra freda. Directament o indirectament foren molts centenars de milers, si tenim present la guerra del Vietnam o les que es lliuraren posteriorment a l’Afganistan quan Bréjnev decidí frívolament el 1979 envair aquell país d’Àsia central que es caracteritza per ser un cementiri d’imperis, com comprovaren els britànics el segle XIX, els russos a finals del segle passat i les coalicions internacionals que s’han estimbat a Kabul des de la intervenció militar després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001.

La guerra freda fou brutal i molt perillosa. Va tenir l’avantatge absurd de la doctrina de la defensa mútua assegurada que consistia en un cert equilibri armamentista basat en la idea que un primer atac per part de Washington o el Kremlin podia ser rebatut immediatament per l’adversari. El president Johnson deia sarcàsticament que l’únic poder que tenia era el de prémer el botó nuclear que hauria fet saltar el món pels aires. I no ho podia fer.

El punt més proper a la confrontació nuclear directa es produí la tardor de 1962 quan Khrusxov desplaçà a Cuba uns quants vaixells proveïts de míssils nuclears amb capacitat per colpejar ciutats americanes principals. La tensió fou extrema. Ningú afluixava. Els germans Kennedy, el president i el fiscal general, es taparen les orelles a les pressions militars del Pentàgon perquè respongués proporcionalment a aquella afronta inacceptable. John i Bob Kennedy decidiren negociar en secret. El pacte que desactivà la tensió mundial es produí en un bar d’Annapolis, prop de Washington, entre un periodista alcoholitzat nord-americà i un espia del KGB soviètic. Es superava el que probablement fou el moment més perillós de la guerra freda.

Els esdeveniments en l’àmbit de la geopolítica són molt ràpids o extremadament lents. La caiguda del mur de Berlín es produí davant la incredulitat dels polítics occidentals i soviètics. Desapareixia el perill de confrontació militar. El desgel amb la Xina començà amb la visita de Nixon a Pequín el febrer de 1972. Recordo veure en directe com l’helicòpter s’enlairava des de la gespa de la Casa Blanca per començar aquella trobada amb el camarada Mao. La normalització de les relacions amb la Xina serien graduals i lentes. El fet que Obama i Castro hagin anunciat el restabliment de relacions no vol dir que la dictadura cubana s’hagi acabat. Tampoc s’aconseguirà que alguns polítics nord-americans, nascuts a Cuba, acceptin aquesta decisió per considerar que s’ha transigit amb una dictadura. El fet és que l’anomalia cubana passarà aviat a millor vida. Hi haurà més llibertats. L’embargament no ha funcionat. Però el règim, tampoc.

Publicat al diari El Punt Avui el 21 de desembre de 201

11 comentarios

  11 comments for “L’anomalia cubana

  1. Àfrica
    23/12/2014 at 21:09

    La dona que renta, la vella que fila,
    I el brau caçador que sempre vigila.
    La noia que porta la gerra i el pa
    I aquell pescador que al riu va a pescar. El vell que la terra remou amb catxassa I el que es beu el vi de la carabassa.
    El del feix de llenya i aquell pastoret
    Que va amb la catxutxa perquè té molt fred.
    La jove mestressa que duu una gallina, La del cistell d’ous i el sac de farina. Aquells que sonant van fent son camí; El del flabiol i el del tamborí.
    Del sac de gemecs el que sempre plora
    I el de la simbomba que ronca a tota hora. També els tres pastors que fan el sopar
    I couen les sopes i llesquen el pa.

    Bones Festes a tothom!!

  2. dogbert
    23/12/2014 at 00:41

    La anomalia cubana ha sido durante medio siglo el recuerdo al sheriff USA de que no es omnipotente y que al final ni bloqueos ni invasiones ful han podido con un regimen que por muy enquilosado que este no hubiera podido subsistir bajo minimos, sin el apoyo y convencimiento de la mayoria de los cubanos.
    Cuba emprende el camino a una «normalizacion» que engullira los rescoldos de una manera de ver el mundo, la justicia, los derechos universales que sustentan la dignidad del individuo y de las naciones.
    Larga vida a Cuba, larga vida a las revoluciones que propugnan igualdad, justicia, fraternidad y solidaridad.

    Larga vida al Sr. Foix a mis compañeros comentaristas y a este espacio de libertad y expresion.
    Que sean leves estas fiestas y que salgan de ellas indemnes y mas reforzados y por encima de todo felices, entusiastas, contentos y con ganas de reencontarnos.

  3. Rosamaria
    22/12/2014 at 10:36

    Ei.. !! S’acosta Nadal, Sant Esteve, Cap d’ Any i Reis….

    NO TINC GANES DE PARLAR DE POLITICA….!!!…em sap greu.

    Us envio una abraçada ben sincera i els meus millors desitjos per a l’ any 2015….que compartirem tots junts en aquesta petita parcel.la que ens ofereix el Sr. Foix.

    • francis black
      22/12/2014 at 10:49
      • 22/12/2014 at 11:26

        Qué grande Gato Pérez y qué grande Francis por ponerlo !!!

    • 22/12/2014 at 11:25

      Comparto la felicitación de Rosamaria; os deseo lo mejor a todos los compañeros y a nuestro anfitrión el Sr.Foix…
      Bon Nadal !!!

  4. francis black
    21/12/2014 at 19:40

    El régimen no ha funcionado y el embargo tampoco y los cubanos han tenido que soportar las dos cosas a la vez. Al final siempre sufre el ciudadano sin demasiada capacidad de acción real.

    • 21/12/2014 at 22:58

      Estamos en las mismas siempre Francis…

  5. 21/12/2014 at 16:52

    Sr.Foix: este nuevo movimiento del tablero internacional lo leo bajo la clave que supone la pérdida de poder que Rusía tenía hasta hace poco en el mundo…muchos ciudadanos rusos están vendiendo las mansiones compradas hace poco en Europa por no poder hacer frente a la subida de hipotecas de su país…otra burbuja inmobiliaria que revienta…la de Perú también ha comenzado a reventarse…

    • david g
      21/12/2014 at 19:12

      las burbuja inmobiliaria es lo menos social que existe. deja a las familias hipotecadas de por vida y la riqueza solo va a parar a manos de unos pocos y de los bancos. lo curioso del caso es que cualquier pobre al que le toca la lotería lo primero que hace es invertir en propiedades. no entiendo esta obsesión tan transversal por el ladrillo, es la manera más injusta de repartir la riqueza.

      • 21/12/2014 at 20:43

        Y lo más curioso David es la facilidad con que la burbuja se contagia…

Comments are closed.