Un llibre que posa en alerta tots els sentits

Àngels Marzo i Lluís Foix en la presentació del llibre “El que la terra m’ha donat” a l’Escola d’Escriptura de Lleida. Un text molt treballat i culte per part d’Àngels Marzo.

“Crec en el cor amagat

de la neu.”

J. Mª Nogueras

Acabo d’apagar el televisor. Potser per alguna d’aquelles felices casualitats que fan que les coses convergeixin, els dos reportatges que he vist m’han dut de nou al llibre de Lluís Foix. Darrerament, l’arrossego a tot arreu, m’acompanya la seva veu reflexiva, aquesta seva actitud contemplativa que transforma la mirada sobre l’entorn més immediat en atàvica saviesa, aquesta mirada de “pelegrí” que reivindica Josep Mª Esquirol al pròleg de llibre i que esdevé, paradigmàticament, il·lustradora no només d’una manera de ser, sinó també d’una manera d’estar en el món. Els documentals que he estat veient combinen d’una manera fresca i propera tant les tradicions culinàries més ancestrals com la manera de viure més autèntica i genuïna de cada regió concreta que se’ns proposa visitar. Pantalla enllà, el d’avui ha sigut un viatge colpidor en dos sentits: en primer lloc, perquè contraposar l’estiu de Dalarna, una de les províncies sueques de l’Europa septentrional, amb el paisatge hivernal del Càrpats polonesos és certament inquietant; en segon lloc, perquè malgrat les diferències estacionals i geogràfiques, he pogut entendre encara més una de les idees capitals que Lluís Foix reivindica un cop i un altre al llarg d’aquest magnífic itinerari que és el seu llibre: el lligam indestriable que s’estableix entre la terra i els homes que hi viuen i se’n nodreixen. Entre la terra i els homes que en tenen cura. Entre la terra que ens ha vist néixer i ens acollirà en la mort, la terra que durarà i perdurarà molt més enllà de nosaltres. Aquesta terra que segons resa un dels versos de Màrius Torres que fan de pòrtic al llibre de Foix “mai sabrà mentir”.

A Dalarna, coincidint amb el solstici d’estiu, encara avui es conserva la tradició de migrar, coincidint amb la durada dels mesos estivals, cap al que ells anomenen el “prat”. El prat simbolitza la tornada a l’origen, el retrobament amb les arrels tel·lúriques, una manera de retrobar-se amb un paisatge on el verd assoleix tots els matisos possibles, on els camps exhuden la seva magnificència, la seva desbordant plenitud. Aquella gent s’ho endú pràcticament tot, arrosseguen estris de cuina, aliments, tota mena de bèsties i es retroben amb les petites cabanes que havien habitat els pares i abans dels pares els avis i totes les generacions que els han precedit i els han inculcat l’amor profund a la terra. Les dones recuperen la lentitud de les hores llargues fent cua davant l’únic forn on couen el pa, visiten l’única lleteria per comprar formatge de cabra i una pasta dolça i espessa que s’obté de l’ebullició de la llet durant més de vint-i-quatre hores i que s’acostuma a prendre durant l’esmorzar dels diumenges i festius. Els nens corren descalços d’un lloc a l’altre, fendeixen la humitat tendra de les pastures amb els seus peus minúsculs, observen l’anar i venir de les ovelles, preparen corones de flors per als rituals festius dels vespres davant les fogueres. Els homes no hi són. Recorren els boscos, temptegen els arbres, es preparen per la tala, fan llenya.

Contràriament, l’hivern als Càrpats pot semblar desolador. La neu s’amuntega a banda i banda de camins i carreteres, sembla esborrar-ho tot. Muda de blanc tot el paisatge. Fa estremir la imatge dels tres carboners que s’encarreguen de mantenir permanentment enceses les calderes. Les mans, remenant el fang dins dels bidons amb què es cobreixen totes les escletxes de les calderes perquè no entri l’oxigen, semblen enguantades d’un negre perpetu. El sutge encastat al rostre endurit, colrat pel vent, i les baixes temperatures es sobreposa als cims nevats, és l’estampa mateixa de la desolació; la solitud en estat pur. I en canvi, hi ha en ells una mena de felicitat primigènia, senzilla, d’una franquesa implacable. Potser és per això que celebren agraïts les senzilles cassoles de cansalada i pasta de farina que els fan arribar les dones i amb les que s’alimentaran al llarg de tota la setmana. Semblen no necessitar res més, entren en perfecta comunió amb tot el que els envolta. Disfruten del petit oasi dels diumenges pescant en família, repartint després les truites sobre les brases, menjant en comunitat. Impressiona adonar-se de com la duresa els humanitza.

Per a mi, que no he pogut tastar de primera mà els temps foscos de la postguerra, que només he sabut d’oïdes com era de dura la vida al camp en aquestes terres nostres quan els avenços tecnològics ni tan sols eren una promesa de futur, jo que pertanyo a una generació que ha oblidat els noms de les coses que ens lliguen a una manera de viure i de sentir, però de la que per força en sóc hereva, que dic ocell, en lloc de tudó, cadernera, pardal o rossinyol; arbre en lloc de bedoll, àlber, falguera o xiprer, avui, davant de la pantalla, he sentit i he comprès, amb més intensitat que mai, l’esplèndida lliçó que es concentra en les pàgines d’aquesta meravella literària que és El que la terra m’ha donat.

Lluís Foix, amb una lucidesa aclaparadora, amb aquesta forma de narrar tan seva que va directe a l’essència i les arrels, ens convida a obrir els ulls per mirar fins i tot allò que no es veu. O millor dit, allò que només veuen les persones que al llarg del segles han sabut establir i perpetuar aquest diàleg íntim i profund amb la natura. I per això, citant Goethe, sentencia, “qui no sap com creix un roure no sap res”. Si ho penso bé, la magnificència vegetal de Dalarna i l’eixorc erm hivernal al peu dels Càrpats, formen part d’una mateixa cosa, són, més que opòsits, complementaris. Només cal afinar la mirada per adonar-se que allò ocult, allò que bategava en estat latent sota l’aparent superfície mortuòria de les coses, tot d’una es desperta, inicia aquest lent procés de metamorfosi que tan bé sintetitza el pas de les estacions.

És justament allò que diu Foix tot referint-se a l’hivern: “L’hivern arriba amb nits inacabables, dies ombrosos i freds negres. La natura reposa, dorm, està quieta.” I tot d’una sobren les finestres i s’acomiada de nosaltres “enmig d’una quietud universal”. I així, m’obligo a anar de sobte al primer paràgraf de l’obra pòstuma de Mercè Rodoreda, La mort i la primavera, i rellegeixo: “[…] i abans de ficar-me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el sol hi deixava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques…” I constato, feliç, com entre els dos autors s’estableixen sinèrgies, com enceten un diàleg al que ell ara respon: “Tot mirant el lent però inexorable crepuscle de la vida s’insinua la claredat, s’escampen les boires, bufen els vents, s’allarga el dia. Ja hi tornem a ser.” A La mort i la primavera, Rodoreda conjuga la vida i la mort des del mateix títol del llibre i això és exactament el que reivindica Foix en aquest “ja hi tornem a ser”.

Ambdós autors, si bé des de registres molt diferents, la ficcionalitat de l’univers rodoredià, el realisme de la literatura de Foix, s’aferren a una veritat universal: la repetició cíclica i immutable des de l’albada dels dies de l’etern retorn a l’origen. I no és aquesta una visió tràgica, ans al contrari, retrobant el vers de Vinyoli, “sé prou bé que la llum germina dins la fosca”, o aquells altres de Torres “Dispars de caçadors sobtant la tarda clara!/Heus ací que l’estiu -un altre estiu- és mort.”, ens fan partíceps d’una realitat més ampla, ens aboquen a l’abisme del temps profund, del que només formem part transitòriament, del que som només una petita baula d’una cadena que es projecta a anys llum de nosaltres, però una baula al cap i a la fi. Una altra forma de permanència, perquè “la terra crida, calla, aguanta i acull”.

El que la terra ens ha donat és un llibre que eternitza, un llibre que pàgina a pàgina, a partir de la reflexió que sovint esdevindrà aforisme, sentència, assoleix la transcendència. I no estic parlant de transcendència en el sentit més elevat del terme, i heus aquí una de les principals virtuts del llibre, sinó d’una transcendència que toca de peus a terra, una transcendència que ens arrela. Potser és per això que el seu autor parteix gairebé sempre, al llarg dels quaranta capítols que conformen les quatre estacions de l’any i que donen títol a cada secció del llibre, de la terra natal. Rocafort de Vallbona, situat al bell mig de la Vall del Corb, és el primer espai d’observació on anar a buscar aquesta mística dels vincles amb la natura. El lloc on retrobar aquells tres elements fonamentals i bàsics dels climes mediterranis: el vi, l’oli i el blat. L’espai mític personal –i compartit- on resseguir sembres i segues, on veure madurar els ceps fins a la collita, on tastar l’oli verge de la primera premsada.

Però és molt més que això, encara: esdevé també el primer contacte amb les transformacions que el temps ha anat exigint, la diàspora del món rural cap a les urbs, la dinàmica que les lleis del progrés imposen a mesura que la implantació de les noves tecnologies van anorreant el vell model de vida, la constatació de com l’impacte de la globalització va anivellant les diferències i en certa manera ens despersonalitza a nivell individual i col·lectiu. I per damunt de tot, el lloc des d’on poder afirmar: “La relació que un té i manté amb el lloc que l’ha vist néixer, amb les seves arrels, és indestructible, l’acompanya fins al final dels dies. El campanar, el cementiri i el cafè de la plaça són tres referències immutables. No canvien mai.” Per això Lluís Foix, quan retorna a Rocafort de Vallvona, es deixa acompanyar camps a través, marjades a través, per aquelles persones que com els vells xamans de les tribus primitives mantenen un diàleg constant amb arbres i plantes, aquells que entenen que de vegades la terra vol acció i de vegades s’estima més el repòs, aquells que saben que pot ser “més decisiva una esporgada que una llaurada”. Aquells que, com el seu pare, no s’obliden mai de mirar el cel, perquè també el cel parla.

Però he dit que aquest és un llibre transcendent, un llibre que va molt més enllà. Sí bé és cert, com acabem d’afirmar, que el punt de partida és el poble natal de Foix, l’autor ens convida a fer un viatge que va molt més lluny, de fet el seu és un viatge transcontinental, de l’hemisferi nord a l’hemisferi sud, de Sibèria a l’Àfrica austral. En aquest sentit, la seva feina de periodista, de corresponsal destinat a cobrir la notícia des de diferents punts del mapa mundi l’ha ajudat a aguditzar la mirada, a assentar el caràcter reflexiu, però també l’ha dut a la contemplació directa d’altres relleus, d’altres climes, d’altres formes d’emmirallar-se en les oscil·lacions cromàtiques que van modificant el paisatge a mesura que avancen els mesos del calendari. Aquets altres indrets des d’on observar el fenòmens del món natural esdevenen el contrapunt perfecte respecte de la pròpia terra. Quan, de la mà de Foix, hom es deixa arrossegar fins al Napa Valley, a l’estat de Califòrnia, i es situa davant del milers d’hectàrees on creixen ufanoses les vinyes, sap immediatament que malgrat l’altíssima qualitat dels seus vins, els manca la pàtina d’història i de cultura que tatuen l’escorça de les vinyes de l’antic continent.

Tenen un altre caràcter, fan un altre posat, no coneixen les penúries ni les misèries que van colrar els nostres avantpassats. Passa el mateix amb el vents huracanats que colpegen la ciutat de Chicago provinents de la zona dels Grans Llacs, que de seguida ens remeten al vents de casa, principalment la marinada i el serè, els coneguts, els que també duem inscrits a l’ADN. L’espectacular eclosió dels cirerers als jardins Imperials del Japó o les aromes que desprenen al voltant de l’Obelisc de la ciutat de Washington tot anunciant la primavera, ràpidament ens fan pensar en el ametllers de flors blanques, rosades o vermelloses de la primavera mediterrània. Però el més important de tot plegat és adonar-se que, independentment de quin sigui el nostre punt d’observació, tant si passegem a l’estiu pel turó de Hampstead Heath, on s’estiren cap al cel arbres arribats dels racons més remots del vell Imperi, com si se’ns cristal·litza l’alè travessant la superfície gelada del llac Baikal, la reserva d’aigua dolça més important del planeta, com si ens endinsem en l’asfixiant xafogor dels estius a ponent, la natura sempre és la mateixa. Funciona de forma gairebé idèntica, canvia flora i fauna, tundra, taigà, sabana o selva, però sempre en funció d’unes pautes establertes, d’uns determinats paràmetres, segons un codi, i per això, en paraules de Foix, només “la mirada encuriosida sobre l’invisible i silenciós moviment de plantes, arbres i sembrats ens endinsa en el misteri.”

El que la terra ens ha donat és un llibre d’una complexitat exquisida, i no ho dic perquè sigui de lectura difícil, ans al contrari, ho afirmo perquè és un llibre d’una delicadesa i d’una riquesa extremes. Un llibre que posa en alerta tots els sentits: ens convida a flairar, ens inunda la retina, propicia el tacte, educa l’orella amb el cant, posa en guàrdia les papil·les gustatives. De fet, ara m’adono de la dificultat que suposa sintetitzar tot el gruix narratiu del llibre en l’espai breu d’una presentació. No és un llibre de viatges, tot i que el viatge hi té un pes específic, no és un llibre de memòries, tot i que la memòria, un cop filtrada pel sedàs del record, hi esdevé enyorança d’allò que va ser i que ja mai més serà, no és un llibre d’història, tot i que s’hi engalzen alguns dels esdeveniments històrics més rellevants del segle passat, no és un llibre de psicoantropologia tot i que el seu autor hi vehicula de forma magistral els trets de caràcter d’un determinada comunitat fonamentats en el clima i el paisattge.

No és un llibre de crítica contra el progrés i les noves tecnologies, tot i que sovint es posa contra les cordes el ritme taquicàrdic de la gran ciutat, la trepidant velocitat amb què les coses són substituïdes gairebé sense tenir temps de valorar-les. Jo crec fermament que, en el fons, Foix fa una mena de vindicació positiva d’aquella “aurea mediocritas” que esgrimien els clàssics. Un toc d’alerta a saber valorar el canvi en la seva justa mesura. En definitiva, un convit a dirimir quines coses ens han ajudat a millorar les nostres condicions de vida, com per exemple el triomf sobre el fred inhòspit que de nen el mantenia immòbil sota els llençols, o la maquinària agrícola que ha alleugerit la duresa de la feina al camp, però també la necessitat de no oblidar tot allò de genuí que s’ha perdut en el trajecte, el treball en família, el cant en temps de verema o els modestos àpats a l’ombra d’una arbre.

Tant és així, que l’autor afirma amb contundència que l’aristocràcia del futur estarà en el camp. Que encara que tot quedi colgat per boscos i terres ermes, hi haurà sempre qui torni a la terra. Un retorn en altres condicions, és clar, i per això matisa: “En el món rural que quedi habitable, per molt petit i insignificant que sigui, hi quedaran les persones que mantindran el vincle més autèntic amb la realitat. Viuran en el millor dels mons. A prop de la terra sense perdre contacte amb el progrés. Les nocions d’espai i temps hauran canviat.” I encara: “Potser passaran unes quantes generacions, però arribarà el dia que l’autèntica distinció dels humans es mesurarà pel coneixement que tenim de la natura, dels seus cicles inexorables, de la seva autenticitat.”

No puc afirmar que la predicció de Foix s’acompleixi. Tan de bo! Potser elles, aquestes generacions, seran les encarregades de recuperar les paraules mortes, potser elles ens recordaran més que ningú el camí que ens torna a casa. En qualsevol cas, i abans d’acabar, si per sobre de tots aquests aspectes n’hagués de triar dos que m’hagin remogut especialment, diré que m’ha commogut profundament el capítol que parla sobre els vincles dels homes amb els arbres o, més concretament, amb la convicció que “tots tenim un arbre”. I és que com tota bona literatura, la de Foix té la virtut de connectar íntimament amb lector i de generar l’empatia necessària perquè es produeixi tota emoció estètica.

Segurament per això he tingut més present que mai el meu arbre, el llimoner que l’avi va plantar en un racó del jardí de casa i que va fer tres únics fruits tot just quan ell se n’havia anat per sempre. Afortunadament, però, l’avi va passar els darrers mesos d’estiu empeltant-lo (no sé si amb empelt d’agulla o de canó), perquè creixia bord, i ara llueix ufanós oferint-nos unes magnífiques taronges. A La mort i la primavera també Rodoreda fa dir al protagonista de la novel·la: “Tots tenim la nostra argolla, la nostra medalla i el nostre arbre. I a l’entrada del bosc hi ha la forca i la destral”. Al seu relat, l’arbre s’identifica directament amb la mort dels personatges, jo vull pensar que el meu durarà molt més temps que no pas jo i que potser algun dia el meu fill explicarà als seus la història d’un tronc eixorc que de sobte es va tornar fèrtil.

L’altra cosa de la que em vull fer ressò és l’afirmació que Foix fa tot reprenent unes reflexions de Romano Guardini: a la natura res surt de franc, si n’hi fas una, sempre s’hi torna. Guardini sentenciava que qui posseeix la tècnica no la utilitza per al benestar sinó per al domini en el sentit més extrem de la paraula. Fa una estona que rellegeixo l’estremidor testimoni de les Veus de Txernòbil de la premi Nobel Svetlana Aleixevich. Quan el 26 d’abril de 1986 tot un seguit d’explosions van destruir el reactor de la Central nuclear, Txernòbil es va convertir en el desastre tecnològic més greu del s.XX. L’autora explica com en una de les seves primeres visites a la zona els horts estaven coberts de flors, el sol brillava sobre l’herba jove i el cant dels ocells se sentia arreu. La primera idea que va assaltar-la és que tot era a lloc, la mateixa terra, els mateixos arbres, la mateixa aigua. Però de seguida van advertir-la que no podia arrencar cap flor, i va poder veure com els pastors menaven les vaques cap al riu, però les bèsties no s’hi abeuraven. Que els gats rodaven pels carrers, però que no es menjaven els ratolins morts que cobrien jardins i patis. D’alguna manera, intuïen el perill. La mort s’amagava arreu. I tot i així, quan un s’endinsa en els testimonis del llibre, amb una esgarrifança comprèn perquè malgrat tot alguns habitants de la zona van decidir quedar-s’hi. “On havíem d’anar, aquella era la nostra terra, era casa nostra”. La natura a Txernòbil es va girar amb tota la seva força contra els homes, els centenars de biofosses abandonades representen aquells túmuls funeraris de l’antiguitat. “Però dedicats a quins déus? Al déu de la ciència i el saber o al déu del foc? En aquest sentit, Txernòbil ha anat més enllà que Auschwitz i Kolimà”. Alexiévich recupera una antiga oració extreta d’una de les piràmides d’Egipte on s’hi pot llegir: «No he ofès cap animal. No l’he privat ni de gra ni d’herba» tot un exemple de respecte i d’agraïment. La natura no sap mentir, deia Màrius Torres i ens recorda Foix, a Txernòbil, l’endemà mateix de l’explosió, les abelles havien desaparegut, els apicultors van detectar la seva absència, però no van saber entendre el missatge que aquesta absència enviava.

Però a Txernòbil es recorda malgrat tot la vida. La d’aquells que van fer resistència, els que no van voler separar-se del món on van néixer. Tots establim lligams, vincles, traiem arrels. Ens tornem racons de memòria. He dit que la transcendència del llibre de Foix neix precisament d’aquest tocar de peus a terra o, ben mirat, d’anar a raure a la terra: “Aquelles imatges d’infantesa, aquell veure tornar a la terra algú conegut, aquell fondre’s com a matèria orgànica, l’entrada en l’anonimat de la història, sempre m’han suggerit la transcendència” perquè “els cognoms són de la terra, es repeteixen de generació en generació”.

Ja hi tornem a ser!. Un cicle s’acompleix i se n’enceta un altre. La matèria es crea, es destrueix, es transforma. Els homes neixen, creixen, moren. La saba bruta esdevé saba neta, oxigenada, a les fulles més altes. Curiosament, a Dalarna, perviu l’arbre clonat més vell del planeta. El Vell Tjikko, un avet vermell al que se li calculen més de nou mil anys, el monument natural més important de la província. És un arbre perenne, immortal, perquè les seves arrels mil·lenàries recullen les branques que es desprenen del tronc i les torna a la vida. El Tjikko veurà passar segles i segles, qui sap de quines coses podrà ser testimoni, però estic segura que subscriuria el versos de Pous i Pagès: “quantes i quantes engrunes d’avantpassats porto dins.” Jo, en canvi, per tancar un altre cercle m’aferro altra vegada a Màrius Torres oferint-vos uns versos que crec sincerament que Lluís Foix també subscriurà:
Com cada any repeteix iguals miracles!

Avui el cel serà més vast, més voladís.

Un aire, fatigat de tan verds espectacles,

escamparà un or tènue, activament feliç,
i els llibres tan llegits, la vella confiança,

seran tersos i plens com els bons moscatells

que mengem cap al tard i ens omplen d’esperança

com si ni el món ni els homes fossin un any més vells.

Àngels Marzo

 

3 comentarios

  3 comments for “Un llibre que posa en alerta tots els sentits

  1. Carme Romia i Agustí
    22/02/2018 at 22:16

    Un gran llibre que fa sentir el batec de la terra siguin quines siguin les coordenades on viuen persones de diferent geografia i diferents cultures. El resultat de l,obra de Lluís Foix és fer-nos sentir que formem part d’un tot que cada vegada trobem més aliè. Al llegir el llibre et vas introduint en realitats diferents que t,agradaria viure de primera mà Però, a la vegada, t,apropa a la teva pròpia realitat, passada i/ o present, fent-te reflexionar profundament.
    La presentació que fa l’Àngels Marzo és àmplia i profunda a la vegada. Molt ben documentada és una mostra de la gran base cultural de l’Angels Marzo. Fent referències pròpies, ens anà portant records personals que teníem oblidats.
    Total, entre l,autor i la presentadora aconseguiren despertar en molts dels assistents la necessitat de retrobar la Natura i fer-ne les paus. Jo he de confessar que aquella tarda vaig anar directa al meu hort.
    Gràcies Lluís. Gràcies Àngels.

  2. carles
    22/02/2018 at 18:06

    Gracias por ofrecernos esta maravillosa reflexión en tiempos de penumbras y mediocridades.

  3. 22/02/2018 at 16:56

    “””Lluís Foix, amb una lucidesa aclaparadora, amb aquesta forma de narrar tan seva que va directe a l’essència i les arrels, ens convida a obrir els ulls per mirar fins i tot allò que no es veu. O millor dit, allò que només veuen les persones que al llarg del segles han sabut establir i perpetuar aquest diàleg íntim i profund amb la natura…”””

Comments are closed.