La força de la ironia

Són cèlebres les ironies en la polìtica. Tenen més força que la paraula vulgar i la cridòria. Churchill les utilitzà amb sarcasme contra Clement Attlee.

Sempre he pensat que l’insult denota una absència de vocabulari perquè es pot ser molt cruel i molt crític amb un adversari o un enemic usant adequadament les paraules del diccionari. No cal cridar per tenir raó. Ni amenaçar, ni ridiculitzar, ni menystenir. N’hi ha prou amb la paraula justa, punyent, exacta. I, si és possible, adobada amb el pebre de la ironia.

Una de les expressions que Joan F. Mira posa en boca del papa Borja en ser atacat per uns i altres abans i durant el seu pontificat sota el nom d’Alexandre VI és: “Per a mi els insults d’homes sense seny no arriben a la categoria d’ofensa.” El quadre general que pinta Joan F. Mira en la seva reeditada biografia del segon papa valencià és un fresc esplèndid de la Roma dominada per famílies que es repartien el poder i els pontificats segons la força dels seus territoris, la seva capacitat d’intriga i l’ús indiscriminat de mentides, calúmnies i confabulacions. Les que Mira aporta i les que la llegenda hi ha afegit convertint-lo en un maniobrer que va ser elegit papa el 1492 no se sap amb quantes males o bones arts.

Avui no passaria el tall ni tan sols per entrar a un conclave, no tant per la seva doctrina sinó per la seva conducta personal, molt ben explicada per l’autor. Eren temps molt convulsos en què en les converses privades i les reunions secretes es cuinaven els relats per enlairar o destruir els personatges que despuntaven en aquella Roma farisaica en què el nepotisme era habitual en els estaments superiors. Tothom ho sabia tot de tothom però la informació o les xafarderies s’administraven amb intel·ligència.

Penso que per rebatre posicions dels adversaris és molt més rotund recórrer a la ironia i, a vegades, al sentit de l’humor que a la cridòria desenfrenada i tavernària. El president Truman era considerat un home vulgar però desbaratava els arguments dels seus adversaris dient, per exemple, que si un vol tenir un amic a Washington el millor que pot fer és emportar-se el seu gos. O bé aquella maligna crítica de Winston Churchill dient que arribava un taxi buit a Downing Street i es veia com en sortia Clement Attlee, el primer ministre que el va succeir en la inesperada victòria laborista de 1945, tot just acabada la guerra que va guanyar Churchill, que va dir, en perdre aquelles eleccions, que la virtut dels grans pobles és la ingratitud.

La política és crua, dura, sense misericòrdia. És un misteri que hi hagi tanta gent que en vulgui fer una professió encara que comporti tantes contrarietats. La política té un poder instintiu que és molt difícil analitzar, tot i que sota la seva disfressa i les seves màscares aquest instint és el que regeix la història. Sovint són els més forts o els més astuts els qui guanyen però qui domina la paraula i sap utilitzar la ironia acostuma a sortir-ne millor parat.

Ara gairebé ningú no es recorda d’aquells debats de política general en què Jordi Pujol i Carod-Rovira se les tenien amb una dialèctica de confrontació encara que les cartes estaven marcades perquè CiU tenia una majoria suficient que permetia a Pujol convertir-se per unes hores en un mosqueter que acabava clavant l’espasa al líder d’Esquerra. Vull recordar també aquells debats entre Raimon Obiols i Jordi Pujol en què es discutia la política des de posicions antagòniques però sempre en el marc de la catalanitat i el catalanisme.

La malícia se serveix millor amb subtilesa. En les eleccions presidencials franceses de 1988, Jacques Chirac era primer ministre i François Mitterrand era el president. En el primer torn d’intervencions del debat a la televisió, Chirac va dir a Mitterrand que el debat era de tu a tu i no entre el president i el seu primer ministre. “Sí, senyor primer ministre”, va replicar Mitterrand. Aquella expressió oportuna va ser la clau per guanyar el debat i molt probablement per ser reelegit president. En els espectacles que es repeteixen al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats de Madrid, hi trobo a faltar subtilesa, ironia i sentit de l’humor. No m’escandalitzen les trifulgues abrandades ni tampoc el que es diu en un parlament on tots els diputats poden dir el que els sembli. Però que ho diguin ben dit, sense insultar i sense menystenir ningú. Hem vist com moltes glòries que ocupen titulars constantment per les seves ocurrències exagerades acaben triturades pels seus propis estirabots.

Tenir una autoestima desproporcionada és desaconsellable en política. En una reunió entre De Gaulle i el filòsof Jean Guitton, es va produir el següent diàleg: “General, vos heu dit que tothom a França ha estat, és o serà gaullista. Li he de dir que jo en soc una excepció perquè no ho he estat mai, no en soc i espero que mai ho seré.” “Jo tampoc”, li va respondre De Gaulle. La ironia és definitivament més càustica que l’insult.

Publicat al diari El Punt Avui el 25 de novembre de 2018

8 comentarios

  8 comments for “La força de la ironia

  1. RM
    28/11/2018 at 13:15

    Dialectica…quin politic actual, te un nivell suficient ?

  2. Albert.
    27/11/2018 at 06:55

    Sr. Foix : Sempre dic, que voste ens fa meditar molt amb els seus articles, tan ben documentats i argumentats.

    Penso que desde que neixement, vivim en un mon de mentides, fomentades i transmeses inclus, per els nostres propis pares.

    Doncs ens parlen de l’existensia de Deu i dels reis mags d’orient, com si focin personatges reals, que nosaltres infants, creiem a cegues i ho vivim en la nostre ment infantil, com una realitat, que de fet es totalment mentida e inexisten, pero que els nostres propis pares ens trasnmeten i comfirman de mentida.

    De la mateixa manera, els independentistas creuen i fan creurens que la independencia real, existeix, com si fos Deu. La imposible realitat.

    La verdadera independencia es mentida, doncs es mes veritat real, la corrupció institucional, que el poder de les diferentes gobernanzas, exerxirá sobre ella.

    Usant tote clase de mentides, ironies, ect.

    Nomes es la veritat. Doncs la corrupció i la mentida van de cracet. Com Deu i els reis Mags d’órient.

    • Albert.
      27/11/2018 at 07:00

      P.D. Correció d’error de teclat : A l’ultim paragraf, aon díu … ” la mentida va de cracet. ” … com es natural ha de dir : ” la mentida va de bracet. “

  3. 26/11/2018 at 18:07

    Sr.Foix: es lo que tiene la experiencia, que te permite reconocer de inmediato un error, cuando lo vuelves a cometer…

  4. alperco
    26/11/2018 at 06:22

    Sr. Foix : ” La força de la ironía ” …penso que segurament te força, perque com diu aquell antic refrany castellá : “Al revés te lo digo, para que me entiendas. ”

    Que defineix molt be l’aplicació, en el moment precis, amb humor, gracia i oportunitat… ” la força de la ironía “

    • Albert.
      26/11/2018 at 06:30

      P.D.

      Demano disculpas, perque ha quedat ó ha aparegut escrit … ” alperco ” en comptes d’ Albert ” . que es el nom real, que vui que consti.

      Avui día, la informática s’adelanta massa i si escrius gaire rapit, doncs apareixen noms antics, que si el cliques, quedan escrits instantaniament.

  5. José A García
    25/11/2018 at 19:10

    Vivimos en una sociedad de imágenes e instantes, en general isustanciales y vacíos de contenido… La exigencia de las personas, lo que algunos nombran como pueblo, no es muy elevada, pero como no son tontas perciben donde hay sustancia y donde solo hay juegos artificiales de baja calidad.

  6. Santiago Casan Cava
    25/11/2018 at 17:23

    Es que aqui, com diria Andreotti, “manca finezza”…

Comments are closed.